Una investigació treu a la llum els 73 llocs de la repressió franquista a Balears: “Érem 'gentussa' sense valor”
LLEGIR EN CASTELLÀ
Jaume Serra Cardell no té prou paper per escriure a la seva família, així que busca un altre suport: la roba. Acaba omplint de paraules la tela de l'esquena de dues camises. No és l'únic que acut a les formes més inimaginables de deixar constància del que passa rere els murs de la Presó Provincial de Palma. Ricardo Ordinas Fuster, a més d'escriure sobre el seu tancament, ho dibuixa. Per fer-ho, utilitza petits trossos de paper de fumar que li fa arribar la seva família. En un d'ells identifica pel seu nom els presos que comparteixen l'espai i deixa constància de la distribució de la cel·la. El que sembla una escena quotidiana acaba convertida en una radiografia del massificació, amb noms i cossos encaixats en un espai mínim.
Julio López Bermejo, per la seva banda, aprofita els documents que té a mà a les oficines de la presó, on es troba destinat, i utilitza els seus revessos per dibuixar, convertint-los en un suport clandestí. De sobte, comencen a florir desenes de caricatures tant dels seus companys com dels guardes i els capellans, conformant una col·lecció improvisada que, molt de temps després, permetrà recuperar els rostres dels qui van compartir aquella vida penitenciària. Joan Cortès Cànaves farà una cosa semblant a Can Mir, una de les presons més fosques i tràgiques de l'època, reproduint també l'interior del recinte.
Són petits gestos de resistència enfront d'un sistema que intenta controlar fins a l'última paraula que surt de les presons franquistes de Mallorca. En elles, fins i tot una peça de roba pot convertir-se en una via clandestina de comunicació amb l'exterior. Les cartes estan censurades, els presos tenen limitat quan i quant poden escriure i qualsevol missatge considerat inconvenient pot ser destruït. Per això busquen escletxes: amaguen notes al coll de les camises, entre els plecs dels pantalons o als cinturons, dibuixen en papers destinats a altres usos i aprofiten qualsevol superfície que pugui sobreviure als murs de la presó.
Són petits gestos de resistència davant un sistema que intenta controlar fins a l'última paraula que surt de les presons franquistes de Mallorca. En elles, fins i tot una peça de roba pot convertir-se en una via clandestina de comunicació amb l'exterior
Dècades després, aquells diminuts dibuixos, les cartes i els escrits sobre roba obren una finestra a una realitat que el règim franquista va intentar mantenir a l'altre costat dels murs i rescaten aspectes de la vida quotidiana que difícilment apareixen en els expedients administratius. Són rastres mínims, però eloqüents, que han recopilat els investigadors Manel Suárez Salvà i Maria Eugènia Jaume Esteva en un estudi sobre els llocs de la repressió franquista a les Balears. Entre els documents conservats hi ha un dibuix d'Ordinas: està datat el 29 d'agost de 1936, tot just unes setmanes després del cop militar, i representa el pati de la Presó Provincial de Palma.
73 llocs per tancar els “enemics”
La investigació, encarregada pel Govern durant la passada legislatura progressista, recorda com van començar els empresonaments sistemàtics de Mallorca després de l'alçament feixista de juliol: no van ser una reacció improvisada a l'esclat del cop, sinó que van respondre a una planificació prèvia, seguint les instruccions que el general Emilio Mola Vidal havia fixat el 25 de maig: “Es tindrà en compte que l'acció ha de ser en extrem violenta per reduir com més aviat millor l'enemic, que és fort i ben organitzat. Sens dubte, seran empresonats tots els directius dels partits polítics, societats o sindicats no afectes al moviment, aplicant-los càstigs exemplars a els dits individus per estrangular els moviments de rebel·lia o vagues”.
A partir d'aquell moment, l'informe, de 366 pàgines, identifica fins a 73 llocs de reclosa i concentració de presos a l'arxipèlag -65 a Mallorca, quatre a Menorca, tres a Eivissa i un a Formentera- i mostra una xarxa molt més extensa del que suggereixen les presons que han quedat en la memòria col·lectiva, com la de Can Mir. La raó és que no es tractava únicament de presons: el règim va reutilitzar magatzems, convents, hospicis, hospitals, fortaleses, vaixells, edificis públics i altres espais per tancar aquells a qui considerava enemics. La mateixa arquitectura del sistema revela la improvisació com una característica del mateix: la majoria dels centres habilitats com a presons o camps de concentració van ser espais preexistents reutilitzats, a vegades mitjançant expropiacions o lloguers a baix cost.
El règim franquista va reutilitzar magatzems, convents, hospicis, hospitals, fortaleses, vaixells, edificis públics i altres espais per tancar els qui considerava enemics
Com documenten Suárez i Jaume, l'empresonament no només buscava aïllar físicament els presos. També pretenia convertir-los en paries socials. Heinz Kraschutzki, pacifista i antifeixista alemany, recordava, per exemple, la humiliació que suposava rebre diaris dins la presó. La lectura podia ser un entreteniment, però també els recordava diàriament com els presentava la propaganda del nou règim.
“Érem 'gentussa' que no tenia cap valor”
Kraschutzki, autor de Memòries a les presons de la Guerra Civil a Mallorca, ho evocava així: “Podíem rebre periòdics i no era una lectura agradable. Podíem llegir pàgines i més pàgines de com 'els rojos', és a dir, nosaltres, no érem altra cosa que 'gentussa' que no tenia cap valor”. En algunes ocasions, i assumint un gran risc, els presos aconseguien introduir a la presó periódics republicans, una de les escasses vies que tenien per accedir a una informació distinta de la propaganda que difonia el nou règim.
Podíem rebre diaris i no era una lectura agradable. Podíem llegir pàgines i més pàgines de com 'els rojos', és a dir, nosaltres, no érem res més que 'gentussa' que no tenia cap valor
La mateixa presó es convertia així en un espai d'exclusió. L'estudi explica que rebre una visita, un paquet de menjar o fins i tot una carta depenia que la direcció considerés que el pres acceptava les regles del nou Estat. Les famílies quedaven atrapades també al voltant de les presons, desplaçant-se per portar roba, menjar o qualsevol ajuda que pogués evitar que els seus familiars morissin de fam.
La Presó Provincial de Palma resumeix aquesta precarietat. El 1936, l'augment de detinguts va obligar a utilitzar fins i tot la capella com a espai de reclusió. Presos comuns i polítics van arribar a conviure aclaparats i els calabossos no tenien lavabos: els interns havien de fer servir grans recipients coneguts com a “zambullos”. Un informe posterior va descriure la “pútrida olor i emanacions perjudicials” provocada per aquelles condicions. A finals de 1941, hi havia 277 reclusos i prop d'un miler d'homes havien passat pel centre des del 1936. Deu van morir dins la presó o durant el seu trasllat a l'Hospital Provincial, víctimes de la mala alimentació, les malalties, l'angoixa i la manca d'higiene.
Les “nits tristes” de Can Mir
La imatge més brutal d'aquell sistema potser sigui la de Can Mir. El recinte no havia estat construït com a presó: era un magatzem de fusta. La investigació actualitza les xifres d'aquell espai i permet dimensionar la magnitud delTheorem i les condicions en què foren reclosos els presos. Entre el 19 de juliol de 1936 i començaments de 1941, hi passaren 2.081 homes i una dona. D'ells, 128 moriren víctimes de les anomenades “tretes” (“sacas”), altres 54 foren afusellats i deu moriren per malalties contretes durant el seu empresonament. En total, 192 homes no varen sobreviure al seu pas per la presó, gairebé el 10% dels reclusos.
Dins d'aquella nau, els presos amb prou feines podien sortir a l'exterior. Els qui aconseguien alguna feina -els coneguts com a “peladors de patates”- podien escombrar el pati, descarregar camions o treballar a la cuina. Era una de les escasses oportunitats per respirar aire lliure i, amb sort, intentar veure els seus familiars a l'altre costat de la tanca.
Entre el 19 de juliol de 1936 i principis de 1941, per Can Mir van passar 2.081 homes i una dona. D'ells, 128 van morir víctimes de les anomenades "tretes" ("sacas"), altres 54 van ser afusellats i deu van morir per malalties contretes durant el seu empresonament
El menjar tampoc arribava a Can Mir. El menú habitual estava compost per patates, moniatos, mongetes i algun os bullit. Els presos passaven fam i depenien dels paquets que enviaven les seves famílies. L'estudi explica que aquells paquets arribaven de vegades oberts i amb part del seu contingut desaparegut, fins al punt que els familiars van començar a enganxar a les caixes una llista del que havien introduït. En aquella presó, a més, hi va haver moments en què fins i tot s'interrompia el subministrament d'aigua, especialment durant l'estiu.
Les “tretes” van seguir un patró particularment sinistre. De nit, algú entrava a la presó i llegia una llista de noms. Als presos se'ls deia que serien posats en llibertat. Quan arribaven a la porta, en molts casos els lligaven les mans uns amb els altres amb filferro o manilles i els pujaven a un camió. Alguns eren alliberats. Altres eren conduïts cap a la mort. Més de 300 persones van morir a conseqüència d'aquestes sacs o “tretes”, segons l'estudi. Entre les presons de les quals van sortir presos per ser assassinats hi havia Can Mir, Bellver, Manacor i Can Sales. Quan van acabar les “tretes” generalitzades, el nou governador civil, Víctor Enseñat, va pronunciar una frase que va quedar associada a Can Mir: “S'han acabat les nits tristes en aquesta casa”.
Un miler de dones entre quatre parets
La repressió va tenir també un escenari específicament femení. Can Sales, antic hospici gestionat per les Germanetes dels Pobres, es va convertir des de 1940 en la Presó Central de Dones de Palma i va començar a rebre internes procedents d'altres punts de l'Estat. El que havia començat amb 31 dones repartides en dos dormitoris d'uns 66 metres quadrats va acabar convertint-se en un espai que va arribar a albergar al voltant d'un miler de recloses entre 1941 i 1942. L'alimentació es va tornar escassa i de mala qualitat i les malalties es van estendre entre les internes.
Algunes van ser tancades sense una acusació concreta. Altres van ser utilitzades com a “hostatges” per intentar localitzar familiars amagats. I cinc dones -Aurora Picornell, Catalina Flaquer, Maria Pascual Flaquer, Antònia Pascual Flaquer i Belarmina González- van ser tretes de Can Sales sota una ordre que formalment deia que quedaven “en llibertat, a disposició” del governador civil. Poc després van ser assassinades a Son Coletes. El document que va ordenar aquella falsa alliberació conserva encara els seus cinc noms mecanografiats i la signatura del governador civil Mateu Torres Bestard.
A Can Sales, algunes dones van ser tancades sense una acusació concreta. Altres van ser utilitzades com a "hostatges" per intentar localitzar familiars amagats. I cinc preses -Aurora Picornell, Catalina Flaquer, Maria Pascual Flaquer, Antònia Pascual Flaquer i Belarmina González- van ser posades "a disposició" del governador civil. Poc després van ser assassinades
Un camp de concentració al costat del mar
A Formentera, el tancament va adquirir una altra dimensió. La colònia penitenciària de La Savina va rebre entre 1940 i 1942 al voltant de 2.133 presos. Un mur de més de dos metres envoltava les instal·lacions i fins i tot un filferro travessava la zona de mar per impedir les fugues. Els barracons estaven alineats al costat de la costa i les latrines consistien en simples barres de fusta: les deposicions queien a una canaleta que les conduïa directament a l'aigua.
En total, 58 homes van morir allà. L'estudi assenyala que un percentatge elevat de les morts es va produir per tuberculosi i caquèxia, és a dir, per fam. La manca d'higiene, d'aigua potable i l'alimentació deficient van agreujar les malalties entre uns presos sotmesos a condemnes de llarga durada. D'aquell camp encara queden restes físiques: part del mur, els terres d'alguns barracons, les canaletes que conduïen les deposicions des de les latrines fins al mar i dos pous d'aigua construïts pels mateixos presos, que encara conserven les inicials d'alguns.
A Formentera, el tancament va adquirir una altra dimensió. La colònia penitenciària de La Savina va rebre entre 1940 i 1942 al voltant de 2.133 presos. 58 homes hi van morir, molts d'ells per tuberculosi i caquèxia, és a dir, per fam
Aules i claustres convertits en presons
La repressió, però, no es va quedar a les presons. Va sortir-ne per instal·lar-se en espais quotidians com les escoles, les aules de les quals van deixar de ser espais per ensenyar per albergar adults detinguts, com la de Santanyí, La Salle de Llucmajor i la de Santa Margalida.
A Santanyí, la Guàrdia Civil i la Falange van utilitzar el col·legi com a centre de detenció durant les primeres setmanes del cop. Dinou persones hi van ser tancades fins a finals d'agost de 1936 abans de ser traslladades a altres presons de l'illa. L'edifici, construït entre 1926 i 1931 i amb una superfície de 1.503 metres quadrats, va continuar funcionant com a escola després de la guerra. La mateixa construcció que havia acollit alumnes es va convertir així, durant aquelles setmanes, en un espai de tancament.
L'Escola Graduada de Manacor es va sumar a aquests enclaus. Allà hi van ser retingudes cinc infermeres catalanes i altres milicians republicans després del fracàs del desembarcament del capità Alberto Bayo el setembre de 1936. També hi va passar Magdalena Bassa Galmés, “na Mora”, esposa de Jaume Pompeia, alcalde de Son Carrió. Es va negar a facilitar informació sobre el parador del seu marit i va ser detinguda el 4 de setembre de 1936. Va ser alliberada aquest mateix dia i assassinada poc després.
Magdalena Bassa Galmés, "na Mora", es va negar a proporcionar informació sobre el parador del seu marit, Jaume Pompeia, alcalde republicà de Son Carrió. Va ser detinguda el 4 de setembre de 1936, alliberada el mateix dia i assassinada poc després
Mentrestant, el dipòsit municipal de Palma es va convertir, des del cop d'Estat, en una de les primeres estacions de la maquinària repressiva. Entre el 20 de juliol i finals d'agost de 1936, al voltant de 60 veïns de Palma, homes i dones, van passar pels seus calabossos, la majoria detinguts simplement com a “sospitosos”. Entre ells figuren Antoni Perales Hernández i Francesc Veny Nadal, arrestats sota l'acusació de ser “polítics”, i Hellmuth Kaiser, assenyalat per ser “alemany”. Altres cinc van ser detinguts per secundar la vaga convocada pels sindicats.
L'estada solia ser breu: la majoria recuperava la llibertat el mateix dia i la resta hi romania, com a màxim, dos dies, abans de ser traslladat principalment a Can Mir o al castell de Bellver. El dipòsit va continuar funcionant com a centre de detenció almenys fins al 1938.
Convents i hospitals
Mentrestant, a Palma, el franquisme va habilitar com a espais de detenció el convent del carrer Missió i el de la Pietat; a Porreres va utilitzar Cals Germans; a Artà, el claustre dels franciscans; i a Inca, el claustre de Sant Domingo. Fins i tot els vaixells es van convertir en presons: el Cala Gat i el Jaume I van ser emprats com a presons habilitades al costat d'espais tan distints com el mercat de Felanitx o el cinema Modern d'Inca, on, tal com consta en els registres de la repressió a les illes, van ser retinguts, entre d'altres, els socialistes Jaume Beltran Munar i Antoni Muntaner Sampol.
També hospitals com els de Manacor, el Provincial de Palma -on arribaven presos des de totes les illes, majoritàriament des de Can Mir o de Formentera- i l'hospital militar van acollir desenes de reclusos. El cas de Bernat Colomar Martorell, també recuperat en la investigació, mostra fins a quin punt el tancament podia acabar destruint els mateixos presos. Electricista d'Inca, tenia 30 anys quan va ser condemnat a mort per adhesió a la rebel·lió, una pena que posteriorment li va ser commutada per 30 anys de reclusió. Durant la seva estada a Can Mir va acabar perdent la raó i va ser traslladat al manicomi de Palma, on finalment va morir.
Es Pujol, una finca convertida en campament de presos
Es Pujol, una finca del terme de Santanyí, va ser també un dels espais que el franquisme va incorporar a la seva xarxa de camps de concentració i treballs forçats. L'estudi situa allí un dels enclaus utilitzats per recloure presos durant la Guerra Civil i la postguerra, dins d'un sistema que va aprofitar grans propietats rurals per concentrar els captius i destinar-los a treballs.
Les seves primeres construccions es remunten a finals de l'Edat Mitjana, encara que la major part dels edificis actuals van ser lle- vantats entre el segle XVI i principis del XX. El 26 de febrer de 1940, tanmateix, el lloc va adquirir una funció radicalment distinta: va obrir allí un camp de concentració de postguerra. Per aquest camp van passar almenys 357 presoners del Batalló Disciplinari de Soldats Treballadors número 39, tots ells presos de postguerra que havien retornat de l'exili. Després de ser classificats en els principals dipòsits de la Península, entre ells Miranda de Ebro (Burgos) o Miguel de Unamuno (Madrid), van ser distribuïts per distints punts d'Espanya per fer treballs forçats.
Es Pujol, una finca del terme de Santanyí, va ser també un dels espais que el franquisme va incorporar a la seva xarxa de camps de concentració i treballs forçats. L'estudi el situa dins d'un sistema que va aprofitar grans propietats rurals per concentrar els captius i destinar-los a treballs
A Es Pujol, el seu destí va estar lligat a la construcció de carreteres incloses en l'anomenat Circuit Estratègic, entre elles la carretera de Santanyí a Portocolom. La proximitat del camp a les obres no era casual: el mateix projecte justificava evitar desplaçaments llargs a uns homes que havien de recórrer el trajecte d'anada i tornada cada dia. El juny de 1940 van arribar a destinar-se 150 homes a aquestes obres, mentre que un altre destacament d'un centenar de presos va ser emprat durant un temps en els treballs del Circuit Estratègic del far de Cap de ses Salines i en la construcció del camí militar entre el far i la bateria de Salines.
El pressupost inicial del campament, aprovat el 23 d'abril de 1940, pujava a 4.710 pessetes per a les denominades obres majors. Es Pujol era així molt més que un lloc de tancament: formava part d'un sistema que utilitzava els presos com a mà d'obra per transformar infraestructures estratègiques de l'illa.
El castell de Sant Felip
A Menorca, una antiga fortificació del segle XVI va acabar convertida en presó. El castell de Sant Felip, a Maó,es va fer servir com a presó entre abril i novembre de 1939. Les cartes del pres Jaume Bestard Mateu permeten reconstruir fins i tot el moment del desallotjament: “La notícia del meu trasllat a La Mola t'havia causat gran pesar [...] s'havia de buidar Sant Felip i tots vam ser traslladats aquí a la Mola”. No tots van acabar allà: alguns van ser enviats a l'Hospital de Sang i altres a la Presó Provincial de Palma. El mateix Hospital de Sang ofereix una altra imatge insòlita: havia estat projectat com un hospital subterrani i, en quedar inacabat el 1939, les noves autoritats el van transformar primer en camp de concentració de classificació i després en presó.
Una xarxa de repressió que va ocupar tota la geografia
El nou mapa que dibuixa l'estudi mostra que la repressió franquista a les Balears no va tenir un únic centre ni es va limitar a les presons. Va ser una xarxa que va aprofitar edificis existents, va desplaçar presos d'uns centres a uns altres i va convertir espais quotidians en llocs de tancament. El mateix informe considera que la investigació haurà de completar-se amb estudis locals capaços de treure a la llum altres llocs encara desconeguts.
Però potser els documents més eloqüents no siguin els mapes ni les estadístiques. Són aquelles petites traces que els presos van deixar per demostrar que hi van ser: un dibuix fet sobre paper de fumar, els noms escrits dins d'una cel·la, una caricatura amagada al revers d'un document, una carta cosida a una camisa o les inicials gravades en un pou de Formentera. La dictadura va voler convertir-los en números. Ells van deixar, en canvi, els seus noms, els seus dibuixos i les seves paraules.