El paradís com a trampa per als jueus perseguits pels nazis: “Mallorca va ser una ratera de dissidents alemanys”
LLEGIR EN CASTELLÀ
“Mallorca es va convertir en una autènticaratera per als dissidents alemanys”. Amb aquesta frase, extreta del filòleg mallorquí Eduard Moyà, el cineasta Dani Cuesta resumeix com, sota la postal lluminosa que les Balears han exportat durant dècades, romanen encara invisibles alguns dels capítols més foscos del segle XX: colònies alemanyes que van trobar refugi a les illes abans que la resta d’Europa comencés a trontollar, la implantació del nazisme en antics enclaus bohemis de Mallorca, la persecució de jueus, pacifistes i dissidents que van creure haver trobat aixopluc segur a l’arxipèlag, deportacions als camps de concentració i una postguerra en què les Balears, lluny de recuperar la calma, es van convertir en escenari de fugides i morts sepultades pel silenci.
La història la reconstrueix Cuesta, al capdavant d’Offline Producciones, a la sèrie documental Les Illes Balears sota la creu gammada, que preveu estrenar-se a la radiotelevisió autonòmica IB3 a mitjans del 2026. El seu projecte, fruit de més de quatre anys d’investigació, proposa una mirada ampla i cronològica sobre la presència alemanya a les Balears i la manera com el nazisme va anar penetrant a les comunitats ja assentades a les illes abans que Hitler ascendís al poder. I és que, el que per a molts és un paradís vacacional, també va ser, a la primera meitat del segle XX, escenari de fenòmens polítics i socials que difícilment encaixen amb el relat de sol i platja que la indústria turística ha fixat a l’imaginari col·lectiu. L’auge del nazisme, amb l’expansió dels seus tentacles allà on encara es respirava pau, va convertir les Balears en un encreuament de camins dels totalitarismes europeus.
Però abans que els avions de la Luftwaffe solquessin les Balears i les illes es veiessin abocades a la repressió i a la persecució ideològica, l'arxipèlag es va erigir en lloc d'acolliment d'intel·lectuals, comerciants i famílies alemanyes que buscaven al Mediterrani una estabilitat que, després de la Primera Guerra Mundial, no van aconseguir trobar al seu país. És amb ells amb qui comença la sèrie. “Van venir moltíssims d’artistes, gent normal com nosaltres. A Alemanya la cosa estava lletja, però no pel nazisme, sinó per l’important crisi econòmica que va venir després de la Guerra”, assevera Cuesta en declaracions a elDiario.es.
La derrota del país germànic, les dures condicions imposades pel Tractat de Versalles, la pèrdua de territoris i una recessió marcada per la desocupació i la hiperinflació -circumstàncies que Hitler va saber explotar per a canalitzar el descontentament, guanyar suports de masses i, finalment, fer-se amb el poder- van empènyer milers de ciutadans a buscar noves oportunitats fora del que havia estat la seva llar. Les Balears van ser un d’aquests destins: “Hi havia sol, mar i era barat. Hi havia rellotgeries, forns de pa, restaurants… eren colònies plenament integrades”, abunda el director.
Les Balears van ser, en la primera meitat del segle XX, escenari de fenòmens polítics i socials que difícilment encaixen amb el relat de sol i platja que la indústria turística ha fixat en l’imaginari col·lectiu. L’auge del nazisme, amb l’expansió dels seus tentacles allà on encara es respirava pau, va convertir les illes en un encreuament de camins dels totalitarismes europeus
La postal que no es veu
Aquest paisatge social, tanmateix, va començar a mutar amb rapidesa: “Quan aquestes colònies ja estaven establertes va arribar l’auge del nazisme”, assenyala el també productor de Les Illes Balears sota la creu gammada“. L’arribada al poder d’Adolf Hitler el 1933 i la progressiva nazificació de la vida política alemanya van tenir un impacte directe en comunitats que fins aleshores havien viscut al marge dels grans conflictes europeus. Mallorca, Menorca i Eivissa van deixar de ser espais de convivència per a les colònies alemanyes assentades en elles per passar a convertir-se en llocs travessats per la vigilància política i la sospita. A través d’entrevistes amb descendents d’aquells primers residents, el director ha reconstruït un relat que es va transmetre de generació en generació: ”D’un dia per l’altre, aquells llocs van començar a omplir-se d’alemanys estranys per a la gent de l’època. Eren, sobretot, espies nazis enviats a vigilar els qui havien fugit“.
D’un dia per l’altre, les illes van començar a omplir-se d’alemanys estranys per a la gent de l’època. Eren, sobretot, espies nazis enviats a vigilar els qui havien fugit
La seva presència no va ser anecdòtica. De fet, una part de la sèrie documental la centra en l'existència d'una seu del Partit Nazi al barri palmesà d’El Terreno, antany refugi d’intel·lectuals i bohemis i on, a començaments dels anys trenta, va començar a difondre’s el mateix decàleg ideològic que a Berlín. També hi havia un consolat alemany i una escola “acollida a les noves directrius”. Un fet que, subratlla Cuesta, no es pot entendre com una cosa marginal o clandestina: “No té res a veure amb la perspectiva que tenim avui del nazisme. En aquell moment era un nou règim polític que aquí també estava present”. En la seva opinió, el rellevant no va ser únicament l’existència d’una seu del partit a Mallorca, sinó “com es va implantar aquest corrent i com va anar mutant” en paral·lel als profunds canvis polítics i socials que va portar el cop d’estat franquista i la posterior victòria dels rebels.
La sèrie contextualitza aquest desplegament en un encreuament ideològic més ampli: l’avanç del feixisme italià, la Guerra Civil espanyola derivada de l'alçament franquista contra el Govern legítim de la República i la connivència del nou règim feixista amb l’Alemanya nazi. “El que ens interessava era explicar per què van venir els alemanys, per què es van establir aquestes colònies i com aquest context polític ho canvia tot”, incideix Cuesta.
De refugi a trampa
En aquest context, les Balears van deixar de ser el refugi segur en què durant anys s’havien convertit les illes per a jueus, pacifistes i dissidents. “Si havien vingut aquí fugint d’alguna cosa, aquesta cosa va venir aquí per ells. I d'una illa és molt complicat sortir si no et donen permís”, assevera Cuesta.
No debades, el 31 d’agost de 1938, el Reichsführer de les SS i un dels principals ideòlegs de l’Holocaust, Heinrich Himmler, havia signat un acord amb el ministre d’Ordre Públic de l’Espanya franquista, Severiano Martínez Anido, pel qual s’establia l’extradició mútua de “delincuents polítics” que fossin detinguts en ambdós països, així com l’intercanvi policial d’informació sobre tots ells. Mentre es tancaven les sinagogues i la premsa i els llibres escolars s’omplien de discursos discriminatoris, els feixistes sublevats el 1936 contra la Segona República van començar a aclamar, en una mena de reivindicació del llegat antisemita dels Reis Catòlics, la persecució del poble jueu.
El 31 d’agost de 1938, el Reichsführer de les SS i un dels principals ideòlegs de l’Holocaust, Heinrich Himmler, va signar un acord amb el ministre d’Ordre Públic de l’Espanya franquista, Severiano Martínez Anido, pel qual s’establia l’extradició mútua de 'delincuents polítics' que fossin detinguts en ambdós països
La sèrie recull testimonis i anàlisis que descriuen com, després de l’esclat de la Guerra Civil, la situació es va convertir en condemna per a aquells que van decidir quedar-se. Entre ells es trobava Leo Israel Frischer, fotògraf establert al municipi d’Esporles, qui, juntament amb desenes de germans d’origen hebreu radicats a Mallorca i Eivissa, va rebre una instància en la qual, sota l’epígraf 'Saludo a Franco. ¡Arriba España!', s’ordenava la seva expulsió. Per a molts jueus i dissidents aquesta missiva equivalia a una condemna segura. El franquisme havia estret fortament els seus llaços amb el nazisme per posar setge als seus “enemics” comuns. “En territorio nacional no puede quedar ni un judío, ni un masón, ni un rojo”, es podia llegir als titulars.
No van córrer millor sort Irene i Ernest Heinemann, matrimoni alemany que, després de l’ascens de Hitler, s’havia establert a El Terreno. Després d'anys en què havien convertit la illa en la seva llar, van rebre la carta que els instava a abandonar Mallorca i retornar a Alemanya. Davant la impossibilitat de fugir i conscients del destí que els esperava, van decidir llevar-se la vida. Ernest tenia llavors 62 anys i Irene, 61. Sobre ells també se centra la sèrie documental de Dani Cuesta: “Hi va haver gent que va poder sortir el 1936, però d’altres van decidir quedar-se a la illa perquè ja tenien la seva vida feta i van pensar: 'Esperarem'. Però van ser els que veritablement van tenir problemes. Molts no van poder sortir d’aquí i alguns, com els Heinemann, van acabar suïcidant-se anys després”.
Alguns van decidir quedar-se a la illa perquè ja tenien la seva vida feta i van pensar: 'Esperarem'. Però van ser els que veritablement van tenir problemes. Molts no van poder sortir d’aquí i alguns, com el matrimoni jueu Heinemann, van acabar suïcidant-se
A Eivissa, com relata la sèrie documental, refugiats com Rodolfo i Didier Eberle, Hermine i Werner Holzinger i Helmut Wallach, que també havien fugit d’Alemanya després de l’ascens dels nazis al poder, acabarien expulsats de la illa després de rebre la mateixa notificació.
Les Illes Balears sota la creu gammada amplia el focus fins als represaliats de les Balears en camps de concentració, concretament a Mauthausen, on van ser deportats més de 7.500 espanyols. La sèrie, com assenyala Cuesta, inclou també els republicans que es van exiliar a França, van ser capturats pels nazis i van acabar deportats. “Molts d’ells van morir”, assevera el director, qui al·ludeix, així mateix, als balears que es van allistar a la División Azul per combatre al costat de la Wehrmacht -l’Exèrcit alemany- al front oriental: “És un tema molt interessant perquè, al final, no deixen de ser també personatges de les illes que també es van veure afectats per la deriva cap a la Segona Guerra Mundial”.
L’últim tram del relat s’endinsa en la postguerra. Després de la derrota d’Hitler, Espanya -aïllada internacionalment i governada per Franco- es va convertir en destí dels antics nazis i col·laboradors. Les Balears apareixen llavors com a espai de refugi, però també com a escenari de morts en circumstàncies estranyes i d’històries encreuades amb els qui van lluitar contra el nazisme i van acabar recalant a les illes. En aquest context entra en escena Tomàs Harris, oficial de la intel·ligència britànica i escriptor que va participar en operacions contra el règim d’Hitler durant la Segona Guerra Mundial, la trajectòria del qual va acabar lligada a Mallorca, i sobre qui va investigar al seu moment l’historiador Pedro de Montaner, donant llum a l’obra Tomás Harris. El espía y artista británico que vivió y murió en Mallorca, 1947-1964 (Llibres Ramon Llull).
Harris, com cita el documental, va morir a la illa en circumstàncies que durant anys van alimentar interrogants i especulacions. Juntament amb ell apareix el baró von Ripper, aristòcrata austríac que, com detalla Cuesta, també va lluitar contra el nazisme i va acabar vinculat a Mallorca després del final del conflicte bèl·lic. La seva història, igual que la de Harris, conclou amb una mort envoltada de circumstàncies poc clares, un patró que el documental subratlla per il·lustrar la complexitat de la postguerra a les illes. “Són personatges que van lluitar contra el nazisme, van recalar a Mallorca i van acabar morts en circumstàncies estranyes”, resumeix el director. A través d’aquests casos, la sèrie mira més enllà de botxins i víctimes directes per endinsar-se en un arxipèlag convertit en encreuament de camins de derrotats, resistents i ombres d’una guerra que no va acabar el 1945.
El cineasta insisteix que la sèrie no busca l’impacte fàcil. “L’esvàstica és un imant per a l’espectador, però a mi el que em va atraure van ser els secrets darrere la postal de Mallorca”, explica. “La gent coneix les platges, però hi ha un rerefons històric que explica molt del que som. És una història molt ampla. Volíem una retrospectiva global: des de les colònies prèvies al nazisme fins al que passa després del 1945”, assevera. Mentre la comunitat acadèmica i els investigadors continuen reconstruint aquests retalls -des de l’existència d’agrupacions juvenils fins a la presència de nazis refugiats a la illa després de la guerra-, Les Illes Balears sota la creu gammada s’articula en cinc capítols -de l’'Arcadia feliç' al 'refugi' de postguerra- i aspira a obrir un debat públic sobre memòria, responsabilitat i relat històric per entendre com els grans totalitarismes del segle XX també van arrelar en llocs associats al descans i a l’oci. “En un lloc tan petit com les Balears també van arribar les xarxes d’aquell desastre”, conclou Cuesta.
0