LLEGIR EN CASTELLÀ
Més llum, menys llum. Els dits de Juan Luis Rod anaven calibrant la potència del focus fins a trobar la intensitat adient per il·luminar l’objecte al centre de l’estudi. Clic, clic, clic. Una sèrie de fotografies. Com passa a les campanyes de publicitat, es va triar un arxiu .jpg que després s’obrí amb un programa d’edició. Un cop polides, s’hi incorporà un claim repetit a totes les imatges, i un petit missatge, diferent en cadascuna. Ja estaven a punt per exportar i imprimir.
Quan arribà el moment d’exhibir-les, no acabaren en una tanca publicitària; ni tan sols, en el modest espai d’una paret plena de cartells. El seu destí foren unes tovalloles on ningú no es va estirar a prendre el sol d’octubre. Esteses a l’arena, recordaren fa uns dies als banyistes de tardor –“el turista tranquil”, com sovent s’anomena qui visita l’illa als marges de la temporada– que llogar –o comprar– un habitatge a Eivissa és un luxe fora de l’abast de gairebé qualsevol treballador assalariat, de gairebé qualsevol autònom.
La performance es va dur a terme a ses Figueretes, una de les platges que limiten amb el nucli urbà de la capital eivissenca. És el primer “crit silenciós” d’Ens fan fora, un col·lectiu artístic acabat de néixer amb un propòsit de denúncia tan explícit que el seu nom ja el porta implícit: “Ens fan fora”. Com si volgués remarcar el rerefons del tema, l’Institut Nacional d’Estadística acaba de publicar l’última edició dels seus Indicadors Urbans, un radar per detectar com es mouen els sous a les ciutats espanyoles i que, per tant, posa xifres al cost d’habitar-les.
Eivissa –i Santa Eulària des Riu i Sant Josep de sa Talaia, els altres dos municipis de l’illa on també viuen més de 30.000 vesins– apareix entre els quinze llocs més cars per llogar un habitatge: 944 euros. Al nivell de Madrid i Barcelona, i de les seues perifèries. Molt per damunt dels 650 euros de mitjana estatal. Per sota –en ser la mitjana entre lloguers antics i nous– dels que es poden trobar –si es busca per tot l’any– als principals portals d’anuncis immobiliaris.
“Mai no havia tingut l’oportunitat d’anar a Eivissa fins que em va tocar impartir aquell taller, i he de reconèixer que em vaig veure desbordat. Els mateixos participants m’explicaren les seves experiències quan havien hagut de buscar casa en arribar a l’illa o quan no havien tingut més remei que mudar-se perquè els pujaven el lloguer”, explica Juan Luis Rod. Natural de Huelva i freelance, les imatges dels projectes en què s’ha embarcat capten escenes de la vida de més d’una dotzena de països africans (Uganda, Moçambic, Burkina Faso, Mali…), amb algunes experiències també a l’Amèrica Llatina (Brasil, Mèxic i Perú).
Per què va triar, doncs, un fotoperiodista que ha publicat en diaris com The Guardian o El País i ha col·laborat amb organitzacions com Metges del Món o l’Agence Française de Développement quan va aterrar a Eivissa per col·laborar amb Ens fan fora?
–Faig feina habitualment en camps de refugiats i em van explicar que a l’illa, com que cada vegada és més difícil accedir a un habitatge, hi ha cada vegada més persones que viuen a la furgoneta, al cotxe… o en camps, no sé com definir-los, on hi ha barraques. No és fàcil aconseguir que la gent que, per desgràcia, viu al carrer, es deixi fotografiar. Amb raó, sol haver-hi molta reticència. Però vam aconseguir que ens deixessin anar a un d’aquests poblats per impartir el taller. El problema és que va ploure molt aquell dia i, després de la part teòrica, ens vam haver de quedar a l’aula. Aleshores em vaig adonar que la clau alta i la clau baixa, dues tècniques que s’utilitzen sobretot en la fotografia publicitària per retratar articles de luxe, ens podien anar molt bé.
Explica Rod, que va animar els seus alumnes a jugar amb elements que tenguessin a mà. Clauers, una paperera, un maó portat d’un descampat, alguns bitllets es van presentar com si fossin perfums, bosses, arracades de perles, rellotges d’or. Un reciclatge, visual i elemental, amb un missatge molt clar: un dret reconegut a la Constitució s’ha convertit en un privilegi. Continua el fotoperiodista: “Habitem un món estètic. Si no creem imatges impactants, que pessiguin a través de la forma, l’espectador no s’hi aturarà. Amb la instal·lació de la platja crec que ho han aconseguit: les fotografies eren a l’abast de tothom que hi passés, i qui s’hi va aturar davant les tovalloles va poder llegir les frases”. Les havien rescatat de les cròniques que expliquen des de fa anys com a Eivissa és cada volta més habitual tenir un sou –o uns guanys, més o menys estables, en negre–, però no una llar.
Habitem un món estètic. Si no creem imatges impactants, que pessiguin a través de la forma, l'espectador no s'aturarà. Amb la instal·lació de la platja crec que ho han aconseguit: les fotografies estaven a l'abast de tothom que passava per allí i qui es va parar davant de les tovalloles va poder llegir les frases
Migrants, dones, funcionàries... ningú no se'n salva
La varietat dels personatges d’aquelles històries demostra també que és un problema molt més estès i transversal del que sembla a simple vista. A les imatges d’Ens fan fora hi ha funcionàries de més de cinquanta anys (“Vivíem en un pis normal, però les pujades del preu ens acabaren fent fora. Ens demanaven més de 2.000 euros, una quantitat inassumible, tot i que totes dues cobràvem un sou normal”). Migrants que han aixecat una barraca per no dormir al ras (“No m’arriba. Un lloguer costa 1.500 euros. El 90% del sou se’n va només a pagar la casa”). Estrangeres que es veuen obligades a tornar al seu país natal després de dècades a l’illa (“Estic planejant el retorn a la meua ciutat natal després de dècades vivint a Santa Eulària”). Dones que no troben habitatge perquè són mares (“Només vull un sostre, una adreça on el meu fill Òliver pugui dir: ‘Visc aquí’”). Àvies que veuen com els seus néts creixeran lluny de l’illa on van créixer els seus pares (“El meu fill, nascut i criat aquí, va haver de marxar el 2023 perquè no podia donar una bona qualitat de vida als seus fills”). Professors i mestres que amb trenta i escaig anys continuen atrapats en els vint-i-pocs (“Fa deu anys que visc com si estàs d’Erasmus. Cada any és una odissea trobar un lloc on viure”).
A les imatges d'Ens fan fora hi ha funcionàries de més de cinquanta anys ('Els increments del preu ens van acabar fent fora'), migrants que han aixecat una barraca per no dormir al ras ('El 90% del sou se'n va només en pagar la casa') i professors que, amb trenta i tants, segueixen atrapats en els vint i pocs ('Porto deu anys vivint com si estigués d'Erasmus')
Llegir aquells testimonis –sumats als que li explicaren els mateixos alumnes del taller– fou per a Juan Luis Rod un bany de realitat. “Supera la ficció”, diu, lacònic, el fotoperiodista.
–És més difícil veure la misèria d’una illa europea, que és destinació turística mundial, que a l’Àfrica?
–A qualsevol país africà hi ha una classe alta molt alta i una classe baixa molt nombrosa, gairebé no hi ha classe mitjana. Després de passar tres dies a Eivissa, i pel que m’han explicat persones de la meva comarca, a la Serra d’Aracena, que han estat o fan temporades a l’illa, la classe mitjana eivissenca també està desapareixent. Però potser impacta més la misèria a Eivissa perquè no hi vas amb la predisposició de trobar-la.
Des d’Ens fan fora anuncien “noves instal·lacions” en altres localitzacions turístiques de cara al futur. I, també, exposicions. Fins al desembre, les primeres imatges creades per aquest col·lectiu estaran penjades a Can Jordi, un colmado de carretera on es programa música en directe i s’hi reuneixen algunes de les veus més reivindicatives d’una illa on la protesta social és mínima des de fa més d’una dècada: les manifestacions –massives– per rebutjar les prospeccions petrolíferes i el fracking que es planejaven al Mediterrani espanyol no han tingut correspondència davant el drama que suposa l’avarícia immobiliària, malgrat que el lloguer mitjà ha pujat –segons dades de l’INE– un 70% des del 2015.
Poble petit, infern gran: el silenci pesa més a les illes. La prudència es transforma en tabú. Una mostra n’és que la majoria d’eivissencs que formen part del col·lectiu Ens fan fora prefereixen mantenir-se en l’anonimat o conservar un perfil baix. Marta, que també és membre del Sindicat de Llogateres, en seria una excepció:
“Em vaig apuntar a aquest taller perquè m’agrada la fotografia, però mai no havia aprofundit en la fotografia social. Em semblava una bona oportunitat per experimentar. El resultat va ser força interessant, es van fer fotos que deien molt amb dos o tres elements. Visc en una casa de lloguer amb sis persones més. La vam trobar a rebuf del confinament, quan els lloguers van baixar una mica o es van mantenir, i es van alliberar cases del lloguer turístic. També molta gent se’n va anar i hi havia més oferta. Ara aquests contractes estan vencent i ens pugen gairebé un 50% el lloguer: mil euros a sumar als dos mil i escaig que ja costava. Així que he decidit anar a un altre lloc perquè no vull assumir aquest abús. He trobat alguna cosa provisional però, de moment, sense bany”.