La papallona que desafia continents: 7.000 quilòmetres de vol i una escala que ha tenyit de colors els camps de Mallorca

Un viatge de 7.000 quilòmetres des de l’Àfrica subsahariana fins al nord d’Europa, travessant la Mediterrània i fent escala a les Balears, no està a l’abast de qualsevol. Molt menys d’un petit lepidòpter que amb prou feines es distingeix a simple vista. Aquesta és l’extraordinària travessia que realitza cada primavera la papallona cardera —o vanessa dels cards—, una de les espècies migratòries més sorprenents del planeta.

Així ho va descobrir fa uns anys un grup liderat per científics espanyols del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), i així ho estan comprovant aquests dies centenars de ciutadans de Mallorca, Menorca i Eivissa. Al Parc Nacional de Cabrera, de fet, s’han arribat a observar concentracions de milers d’exemplars en ple trànsit cap al nord d’Europa.

Les Vanessa cardui passen els mesos càlids a Europa i, quan canvia l’estació, emprenen el viatge de retorn cap al sud. Aquests dies, en ple recorregut migratori, centenars d’exemplars es posen sobre les flors de zones enjardinades i camps de diversos punts de Mallorca, especialment en municipis com Alcúdia, Fornalutx o Sóller, en un fenomen que crida l’atenció de veïns i visitants de l’illa, que les han albirades fins i tot mentre navegaven per aigües balears.

Les ‘Vanessa cardui’ passen els mesos càlids a Europa i, quan canvia l’estació, emprenen el viatge de retorn cap al sud. Aquests dies, en ple recorregut migratori, centenars d’exemplars es posen sobre les flors de jardins i camps de diversos punts de Mallorca

Les imatges dels insectes, que volen en grup, han omplert les xarxes socials, alimentant la curiositat sobre l’origen d’una presència tan abundant. Es tracta d’una de les espècies de papallones més esteses del planeta i també una de les més viatgeres: no hiberna, sinó que realitza llargues migracions a través de diverses generacions successives.

Un dels científics que va descobrir els llargs vols de la papallona va ser el català Gerard Talavera, que, juntament amb el seu company Roger Vila, va analitzar durant anys el comportament d’aquesta espècie. Fa poc, l’investigador del CSIC i de l’Institut de Biologia Evolutiva de Barcelona va ser a Cabrera coincidint amb la forta onada migratòria que va experimentar en primera persona: “És espectacular el que està passant aquests dies”.

Una explosió demogràfica com aquesta, explica l’expert, es produeix quan coincideixen condicions especialment favorables per al creixement de la vegetació i la reproducció de l’espècie. Enguany, a causa de les abundants pluges primaverals, s’ha produït un creixement que és el més gran des de 2009. La multitudinària presència d’aquests insectes no és cridanera només en zones d’Espanya com les Balears, el Parc Nacional de Doñana o els Pirineus, sinó també en altres països mediterranis com Grècia i Itàlia.

«Aquest fenomen es produeix, sobretot, quan hi ha pluja acumulada a la tardor, l’hivern i principis de primavera», afegeix Talavera. Això ha passat, en els darrers temps, en llocs tan insòlits com el Sàhara. Va succeir el 2024, quan el desert va registrar les primeres inundacions importants en cinc dècades. La meteorologia s’ha repetit enguany en indrets desèrtics on no s’esperava un clima tan humit. «Hem estat observant-ho per satèl·lit i, en comparació amb l’any passat [que va ser un any molt sec], hem vist diferències molt marcades», explica el científic.

Un dels insectes més migratoris

La migració, això sí, es repeteix cada any. La cardera viu un cicle migratori d’aproximadament deu generacions des de l’Àfrica tropical fins al nord d’Europa. Després fa el mateix recorregut de tornada: dels països verds del nord d’Europa cap a territoris més propers a l’Equador. Els exemplars albirats a les Balears haurien iniciat el seu recorregut al nord d’Àfrica, travessant la Mediterrània fins a arribar a l’arxipèlag.

La papallona cardera viu un cicle migratori d’uns deu generacions des de l’Àfrica tropical fins al nord d’Europa. Després fa el mateix recorregut de tornada: dels països verds del nord d’Europa cap als territoris més propers a l’equador

Des de les illes, part de la població continuarà desplaçant-se cap al nord d’Europa i seran els seus descendents els que emprendran posteriorment el viatge de tornada cap al sud. Talavera i el seu equip van començar a estudiar aquesta espècie com a model per entendre els moviments migratoris dels insectes des de diferents perspectives: la psicologia d’aquest trànsit (on es mouen? quins factors el provoquen?) i també a nivell genètic.

«Es tracta d’una espècie que viu pràcticament a tot el món, exceptuant Sud-amèrica i Austràlia, i això és molt excepcional en els insectes. Pocs aconsegueixen ser tan cosmopolites: només aquelles invasores que han estat introduïdes a l’ecosistema per l’ésser humà», assegura l’investigador. 

Es tracta d'una espècie que viu pràcticament a tot el món, exceptuant Sud-amèrica i Austràlia, i això és molt excepcional en els insectes. Pocs aconsegueixen ser tan cosmopolites: tan sols aquelles invasores que han estat introduïdes en l'ecosistema per l'ésser humà

Fa pocs anys que es coneix el seu cicle vital i el seu caràcter indòmit. Fins aleshores, només se sospitava que migrava dins d’Europa i que venia del nord d’Àfrica —un dels punts on se n’han observat en massa és Cap Blanc, a Tunísia—. En aquell moment, Talavera i el seu equip sostenien que a la tardor travessava el desert del Sàhara i que criava diverses generacions —aproximadament, un ou passa a ser adult en un període entre 15 dies i dos mesos, depenent de les temperatures i del context ambiental— al sud del Sàhara.

Cada adult viu quatre setmanes, al llarg de les quals vola, migra, es reprodueix i mor. Els científics es van desplaçar al continent africà per extreure’n conclusions. «El que no sabíem era cap a on es desplaçava després de passar per Europa: no es sospitava que poguessin migrar tant», continua. Al principi, van pensar que es tractava de casos esporàdics, però els va sorprendre encara més saber que la població sencera es desplaça a distàncies intercontinentals.

A la cerca de recursos alimentaris

La papallona cardera —milions d’exemplars— baixa al Sahel (la franja africana des de l’Atlàntic fins al mar Roig que comprèn alguns dels països més pobres del continent africà, com Mali, Txad i Etiòpia) a la recerca d’aliment i capacitat reproductiva. Són les generacions següents les que arriben a zones més tropicals. I d’altres les que, quan arriba l’època de pluges, tornen a migrar cap amunt en una època de l’any en què el nord d’Àfrica comença a tornar-se verd —allà neix una altra generació o dues— i després continuen en ascens. Fa un mes o dos hi va haver grups que ja es van deixar veure per les Balears i ara, mentre la flora encara continua humida, han tornat abans de la sequera estival.

El borinot negre -milions d'ells- baixa al Sahel (la franja africana des de l'Atlàntic fins al mar Roig) a la recerca d'aliment i capacitat reproductiva. Ja són les següents generacions les que arriben a zones més tropicals

El moviment constant amaga darrere la recerca incessant de recursos. L’objectiu de la cardera és trobar un hàbitat on hi hagi flors òptimes per alimentar-se: allà buscaran, exploraran i, finalment, decidiran si es queden o se’n van. En realitat, sempre se’n van, perquè depenen del clima. «A Cabrera, per exemple, no s’hi queden perquè no hi ha entre la vegetació plantes com el card o les malves, necessàries per reproduir-se (i que aprofiten per alimentar-se), cosa que les condueix fins a Mallorca», detalla Talavera.

Si arriben al lloc i està sec, continuaran el seu recorregut fins a arribar a territoris més verds. El canvi climàtic afecta la seva dinàmica, però com que és una espècie oportunista, no necessàriament de manera negativa: la Vanessa cardui s’adapta fàcilment als canvis i té la capacitat de dispersar-se si no troba el que busca.

D’altra banda, no es tracta d’una plaga ni tampoc d’un episodi preocupant. Al contrari: la seva presència pot ser un indicador que hi ha condicions favorables per als pol·linitzadors, amb prou vegetació en flor i recursos alimentaris disponibles, assegura el científic català.

Una migració de 7.000 quilòmetres

L’estat de les ales d’alguns exemplars, visiblement desgastades, permet endevinar la magnitud de la seva odissea. El seu periple és arribar a un lloc on establir-se, sense trobar mai en un territori fix el que necessita per sobreviure. «Nosaltres hem demostrat que un sol individu ha fet 7.000 quilòmetres des del sud d’Europa, passant per la Mediterrània i arribant fins al Sàhara. Després va volar per tot l’oceà Atlàntic fins a arribar a Sud-amèrica», diu, no poc sorprès, Talavera.

Nosaltres hem demostrat que un sol individu ha fet 7.000 quilòmetres des del sud d’Europa, passant per la Mediterrània i arribant fins al Sàhara. Després va volar per tot l’oceà Atlàntic fins a arribar a Sud-amèrica 

Estudiar el viatge dels insectes no és fàcil (no se’ls pot seguir la pista a través d’un GPS, com en el cas dels ocells o dels mamífers); es fa “indirectament” a través de la genètica de macro poblacions. També han estat desenvolupant tècniques d’isòtops —àtoms del mateix element químic— estables: la terra té un valor d’isòtops que adquireixen les plantes que hi creixen i de les quals s’alimenten les larves, que adquireixen la mateixa característica química.

A través d’aquesta informació científica, es pot determinar el lloc de naixement de cada papallona. «La tècnica és semblant a la que s’utilitza en forense per determinar l’ADN d’un cabell», explica l’investigador del CSIC.

Una altra de les tècniques és analitzar el pol·len de les plantes que visiten. En ser insectes pol·linitzadors, el transporten durant la recerca del nèctar de la flor i es pot saber quines plantes han visitat amb anterioritat. A Sud-amèrica, per exemple, van trobar pol·len de vegetació endèmica d’Àfrica: a partir d’aquestes dades, és probable inferir el moviment migratori.

Aquestes metodologies i el treball de camp els han permès conèixer un patró previsible en l’espècie que, en tot cas, sempre està subjecte als fenòmens de l’entorn: «Les pluges d’aquest any al nord d’Àfrica no solen succeir, però enguany sí, i la cardera n’ha sabut treure avantatge», conclou Talavera.