Al número 3 de la rue de Boétie de París, molt a prop dels Camps Elisis, la delegació de la Generalitat a França ocupa un pis de 578 metres quadrats des de finals de 2007, on diversos funcionaris i empleats públics duen a terme tota mena de tasques de representació política, econòmica i cultural. Només el lloguer i manteniment d’aquest espai (personal a banda) va pujar l’any passat a 598.190,37 euros, segons es va publicar al DOGC del passat 2 de gener. Aquest import és un 40% més elevat que els 416.470 euros que es van pagar pel mateix concepte l’any 2010, segons es pot llegir al DOGC del 14 d’octubre de 2011.
En tots dos casos, la dada s’inclou en el conveni de col·laboració entre l’agència de suport a l’empresa catalana ACCIO, titular de l’arrendament, i l’Institut Ramon Llull (IRLL), el consorci catalano-balear (o català a seques, tenint en compte que el govern Bauzà se n’ha desentès) per a la promoció de la llengua i cultura catalana, el qual assumeix una petita part del lloguer a canvi d’ocupar una cambra de 40 metres quadrats a l’immoble.
El cost de l’ambaixada a París és el més elevat de totes les oficines de representació del Govern català a l’exterior, superant fins i tot la de Nova York, que fins ara liderava aquest rànquing. Fa uns mesos, la seu de Catalunya a la ciutat dels gratacels va abandonar l’emblemàtic Rockefeller Center, on ocupava un despatx de 280 metres quadrats, i es va mudar a unes oficines més econòmiques i sembla que més espaioses situades a Lexington Avenue. De resultes d’això, el cost en lloguer i manteniment de la delegació a Amèrica del Nord (l’àmbit diplomàtic de la seu abasta Estats Units, Canadà i Mèxic) s’ha aconseguit reduir un 15% i ha passat de 473.404 euros l’any 2010 a 398.445 l’any passat, segons es pot llegir en els mateixos diaris oficials, ja que també en aquest cas existeix un conveni entre ACCIO i l’IRLL.
A banda d’aquests dos, la Generalitat té també ambaixades a Berlín i Londres, a banda de la històrica de Brusel·les, però en el cas de les capitals europea i britànica no es pot saber el cost al detall ja que no comparteixen seu amb l’IRLL. A la capital alemanya sí, i aquí la inversió és molt inferior a les de París i Nova York: 61.771 euros de lloguer i manteniment per tot l’any 2013, la qual cosa suposa un increment ínfim respecte als 59.339 euros del 2010.
En tot cas, si s’agafen els pressupostos de la Generalitat de 2014 i es comparen amb els aprovats el 2012 i prorrogats l’any 2013, el salt que suposen les delegacions a l’exterior és considerable. A la partida “delegacions, oficines i missions exteriors” del pressupost de l’any 2012 de la Secretaria d’Afers Exteriors s’hi anota una despesa 1,1 milions d’euros. A la mateixa partida del pressupost de 2014 aquesta quantitat és exactament el doble: 2,2 milions d’euros. Un increment del 100% molt cridaner tenint en compte les polítiques d’austeritat pressupostària, i encara més, pel fet que el pressupost en conjunt de la Secretaria d’Afers Exteriors cau entre els dos exercicis de 25,4 milions a 15,3 milions (-40%). Com és sabut, la pitjor part d’aquesta retallada se l’emporten les partides de l’Agència Catalana de Cooperació, és a dir, la solidaritat amb el tercer món.
En una entrevista al canal 3/24 del setembre passat, el secretari d’Exteriors, Roger Albinyana, deia que “més o menys” el cost de les ambaixades era de 2,5 milions, a la vegada que presumia de l’estalvi que s’havia aconseguit a Nova York, gràcies a la decisió de deixar el Rockefeller Center, i explicava que “a París també estem intentant reduir costos de lloguer”. En el cas de Londres, afirmava, el lloguer del despatx al centre de la ciutat pujava únicament a uns 1.800 euros al mes. A la pregunta de si se n’obririen més, Albinyana assegurava que abans d’acabar l’any es presentaria un informe amb l’esquema del que seria el futur ministeri d’Exteriors de Catalunya, on es dibuixaria la previsió de necessitats de la futura estructura diplomàtica.
Tant en època del tripartit com en l’actual, les delegacions del Govern català a l’exterior han estat un motiu recurrent de crítica de la premsa més espanyolista i dels partits més proclius a entendre Catalunya com una regió d’Espanya, ja que ho veuen com una despesa innecessària i gairebé insultant en temps de retallades a l’estat del benestar. Tant és així que, en el primer govern d’Artur Mas, la líder del PP català, Alicia Sánchez Camacho, no va amagar que una de les condicions que imposava al nou govern a canvi del seu suport va ser el tancament de la delegació oberta feia poc a Buenos Aires i la reestructuració de les altres. Per contra, els partits que actualment donen suport a la consulta, i en conseqüència a l’estratègia d’internacionalització de la qüestió catalana, sempre han defensat la seva existència, amb matisos diversos, i amb l’argument més o menys compartit que l’activitat d’aquestes oficines és eminentment de caire comercial i promocional, i en menor mesura política.
Un altre fet que ha contribuït a alimentar la polèmica entorn d’aquests organismes ha estat la poca traça a l’hora de triar alguns dels delegats. En temps del tripartit, el delegat de la Generalitat a París va ser Apel·les Carod-Rovira, germà de l’aleshores vicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira. A Berlín, l’actual delegada és Mar Ortega Puertas, neboda de la vicepresidenta Joana Ortega, i que, segons es va publicar en el seu dia, no només tenia un currículum molt limitat quan va ser nomenada pel càrrec (gener de 2012) sinó que ni tant sols parlava alemany.