El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
Aquests dies hem comprovat com a l’Índia es viola una dona i fàcilment el o els agressors eviten la pena corresponent. Al mateix temps, llegeixo una carta del granger Sam Zwenger de Hays, Kansas, EUA, a la revista The Sun (núm. 442, octubre 2012), que en resum diu que odia la revista perquè fa pensar massa la seva dona: “Aquí no ens agrada que les nostres dones pensin. Han de subordinar-se als seus marits i ser-los lleials […] És que sou antiamericans o què? Us odio”. (Sí!, sí!, 2012 i Primer Món.)
Simultàniament, creem plans d’igualtat, polítiques de quotes per regular la representació desigual d’homes i dones en òrgans de govern, però el tracte diferencial per raons de sexe persisteix. La discriminació d’una part de la població –en formes variades– segueix legitimant-se encara que sigui subtilment i de vegades de manera inconscient.
Per què considerem que hi ha uns col·lectius menys o més que uns altres? Quines raons expliquen la menysvaloració d’una visió femenina en determinats àmbits? Els beneficis del cantó dominant són clars, però què en treuen els homes i les dones que sense actuar autoritzen amb el seu silenci? Què ens estalviem quan callem?
Viure en la fantasia que hi ha un col·lectiu o un individu més potent o poderós que uns altres té un cost però també un benefici. Si és cert, aquest individu ens salvarà de les dificultats i la seva existència ens permet creure que hi ha certesa en una altra banda. Ara bé, si destruïm la fantasia d’omnipotència o omnisciència d’uns, també hem d’acceptar la complexitat, la incapacitat i la inseguretat.
A la vegada, si deixem de creure en la superioritat d’uns, hem d’admetre que ningú és imprescindible però que tots som necessaris, i aleshores hem d’acceptar la corresponsabilitat del que passa.
I ai!, aquesta maleïda corresponsabilitat!, que si l’assumim ens fa aixecar de la cadira confortable, ens fa mirar més enllà del nostre melic, ens fa prendre el risc d’actuar i equivocar-nos i ens fa prendre la molèstia d’influir i fer-nos més visibles amb les nostres fortaleses i també amb les nostres febleses…
I ai!, que tot això no és gens fàcil quan alguns i algunes hem après i ens han ensenyat que ser significatius en determinats àmbits “no ens toca”, que n’hi ha d’altres més preparats, més forts o més capaços només per la seva condició innata…
I així ens va a tots… Fa poc la regidora d’Igualtat i Drets Civils de Barcelona, Francina Vila, deia en la presentació de la campanya Corresponsabilitat 100% que “en aquests moments tenim la millor generació de dones formades, i aquest talent no ens el podem permetre perdre, i menys en moments de crisi com l’actual”.
Així què?, comencem per nosaltres? Tant homes com dones quin talent ens hem callat o guardat per a un altre moment i hem deixat d’aportar als altres avui?
Aquests dies hem comprovat com a l’Índia es viola una dona i fàcilment el o els agressors eviten la pena corresponent. Al mateix temps, llegeixo una carta del granger Sam Zwenger de Hays, Kansas, EUA, a la revista The Sun (núm. 442, octubre 2012), que en resum diu que odia la revista perquè fa pensar massa la seva dona: “Aquí no ens agrada que les nostres dones pensin. Han de subordinar-se als seus marits i ser-los lleials […] És que sou antiamericans o què? Us odio”. (Sí!, sí!, 2012 i Primer Món.)