El polític com a espectador de la política

Hem vist el Papa a la portada de la revista Rolling Stone i Bill Clinton tocant el saxofon amb figures del jazz. Hem vist Fidel Castro o Hugo Chávez rebent el suport d'Oliver Stone, i Kennedy el “Happy Birthday” de Marilyn. Hem vist Bruce Springsteen fent campanya pel Partit Demòcrata i Clint Eastwood ídem pel Republicà.

Hem vist també als Artistes Units per Àfrica, en aquell cor de 46 estrelles que més tard Bob Geldof va continuar en les seves maratonianes i incomptables campanyes contra la fam al món.

Per veure, hem vist fins i tot Gaddafi de mal humor perquè Michael Jackson li hauria copiat algun dels seus 3.400 vestits, fet que el va induir a proposar-lo per a una exposició al Metropolitan Museum de Nova York.

Tot això, i molt més, és el pop seguint el llegat de Clausewitz, com a continuació de la política per altres mitjans. Només que, fins ara, el normal era que, un dia després de les campanyes, estrelles i polítics tornessin cadascú a la seva, a seguir en els seus respectius mons. Avui, per contra, tot s'ha precipitat cap a una amalgama perillosa, marcada pel creixent grau d'espectacularització de la política, la seva mutació en aquesta infinita performance que, segons Agamben, l'ha convertit en l'esfera dels “purs gestos”.

Això últim va quedar certificat amb l'aparició de Bono -el líder del grup U2, no el Bono ibèric- en el congrés anual del Partit Popular Europeu a Dublín. Enmig de la convenció, el cantant va oferir un discurs en què es va comportar, més que com una icona del pop, com un estadista. (Allà mateix, davant de Merkel, Rajoy, Durao Barroso o l'omnipresent Bill Gates, es va permetre marcar una campanya a favor de consumir productes espanyols). El cas és que, al final, Bono no va ser la típica estrella de l'espectacle que utilitza el seu carisma per vehicular els projectes dels polítics, va ser un polític més.

Aquesta vegada el pop no va continuar la política per altres mitjans, sinó pels seus propis mitjans: la tribuna, el congrés polític, els militants a la graderia...

Queda, així mateix, una altra imatge potser més greu. La que ens mostra uns polítics arrobados -espectadors de la política en mans d'un intrús- que van deixant la sensació d'estar cedint una mica més del poder que els queda.