“No la uses perquè eixiràs en els papers”. Francisco Verdú va respondre així a Rodrigo Rato quan li va lliurar una d'aqueixes targetes black que han portat a l'exministre d'Economia amb el PP i expresident de Bankia a les portes de la presó després de la confirmació pel Tribunal Suprem de la sentència de l'Audiència Nacional que el va condemnar per apropiació indeguda a quatre anys i sis mesos al costat d'altres 62 directius de Bankia i de l'antiga Caja Madrid que van gastar en total 12,5 milions d'euros a viatjar, comprar roba, anar de discoteca o de club, adquirir objectes de luxe o extraure grans summes de caixers automàtics.
Recentment incorporat com a conseller delegat de Bankia, Verdú havia vist retallat el seu sou de 2,6 milions a 600.000 euros anuals per la decisió del Govern de limitar la remuneració de directius en entitats que hagueren rebut diners públics. I la solució que se li va oferir va ser tirar mà d'una d'aqueixes targetes. Directius de l'equip de Rato que ja les usaven van considerar un “purista” a aquell nouvingut. Però Verdú era un banquer amb experiència i, com ell mateix ha explicat, li va advertir a Rato: “En banca mai no he vist res sense justificar”. Sabia perfectament que en l'operativa bancària tot deixa rastre.
Valencià d'Alcoi, on va nàixer el 1955, Verdú tornava d'alguna manera l'any 2011, en incorporar-se a Bankia, a una entitat en la qual ja havia treballat a inicis dels anys 90 quan Emili Tortosa, el director general que va crear Bancaixa a partir de l'antiga Caixa d'Estalvis de València, després de fusionar-la amb la Caixa de Castelló, el va fitxar per a dirigir la xarxa d'oficines. És veritat que no va quallar en l'estratègia de Tortosa de fitxatges de professionals externs per a impulsar una etapa de reorganització i expansió de Bancaixa i que la seua trajectòria va prendre uns altres camins que l'han portat per entitats com el BBVA, Argentaria i, sobretot, la Banca March.
En la seua peripècia amb Bankia, on hi va estar poc més d'un any, es resumeixen els efectes devastadors de la catastròfica solsida de les caixes d'estalvis a Espanya, un desastre en el qual la societat valenciana, per exemple, va perdre de colp tot el seu sistema financer: Bancaixa, la CAM i el Banc de València, nmés la xicoteta Caixa Ontinyent ha sobreviscut a allò. I és que Verdú, que va ser testimoni de càrrec en el judici de les black, està no obstant això imputat per l'eixida a Borsa de Bankia. Feia amb prou faenes unes setmanes que s'havia incorporat com a conseller delegat quan es va formalitzar aquella operació, llavors amb tots els informes favorables i ara investigada per la suposada manipulació dels comptes.
Aqueixa imputació el va obligar al juliol del 2012 a dimitir, després d'haver-se convertit en l'únic membre de l'equip directiu de Rato que continuava sota la presidència de José Ignacio Goirigolzarri per a col·laborar en la transició de l'entitat rescatada.
Com ha explicat molt irònicament Emili Tortosa en el seu llibre Fulgor y muerte de las cajas de ahorros (Publicacions de la Universitat de València, 2015), Rato va agafar el relleu de Miguel Blesa en Caja Madrid “com recompensa als èxits no aconseguits durant el seu anterior càrrec internacional [el FMI]” per a encapçalar una fusió de set caixes (A més de Caja Madrid i Bancaixa, les caixes de Canàries, Àvila, Laietana, Segòvia i La Rioja). “Però set caixes afligides d'insolvència no sumaven un nou ens sanejat, més aviat al contrari”.
Trastejades per tot tipus de bandolers, sovint procedents de la política; per la falta d'escrúpols; l'especulació immobiliària i la fallada total dels mecanismes de control i supervisió, les caixes d'estalvis es van enfonsar deixant moltes víctimes i una llarga llista de culpables més o menys presumptes. Té un aire un poc tràgic que, enmig d'aquella hecatombe anunciada ben just si es produïren escenes com la de Francisco Verdú, un banquer aficionat a l'art i la literatura, que no va voler la targeta black perquè era “un regal enverinat”.