La crisi de l’assaig social valencià

Quin diagnòstic tenim d’una societat complexa com ara la valenciana, de més de cinc milions de persones? L’absència d’un centre públic sociològic, més de quatre dècades després de recuperar l’autogovern, continua sent un llast per a la recerca acadèmica. I també per a l’assaig social i polític.

Majorment, en aquest camp, fronterer entre el llibre científic i el divulgatiu, s’ha fet una més gran aportació teòrica que no aplicada. Es podria dir que els llibres monogràfics sobre la condició col·lectiva dels valencians han estat una constant. Nosaltres, els valencians (1962) en fou un volum seminal.

Certament, disposàvem d’opuscles previs. A tall d’exemple, es poden esmentar De regionalisme i valentinicultura (1910), de Faustí Barberà, o Concepte doctrinal del valencianisme (1932), de Joaquim Reig. Tanmateix, l’aportació de Joan Fuster marcà un inici fecund, que continuà amb una obra desigual però, en conjunt, apreciable.

En un text com aquest no puc esmentar tota la producció (que els omesos em perdonen, si poden), però podem destacar-ne obres com ara El País Valencià i els altres (1972), d’Emili Gómez Nadal; País perplex (1973), de Josep Vicent Marqués; La via valenciana (1975), d’Ernest Lluch, o Crítica de la nació pura (1984), de Joan Francesc Mira. Tot i que entrarien en la categoria d’assaig històric, anys més tard arribaria La temptació de la memòria (1995), de Pau Viciano.

No és cap casualitat que, tret del primer, escrit a l’exili, aquests llibres obtingueren el Premi Joan Fuster d’assaig, una de les modalitats principals dels Premis Octubre, la darrera edició dels quals fou el 2024. Aquest premi ha estat un estímul per a l’assaig social i polític. El final abrupte respon només a l’edat del promotor o és un símptoma dels nous temps, d’esvaïment de l’efervescència anterior? Iniciatives com ara els Premis València d’assaig de la Institució Alfons el Magnànim potser han contribuït a matisar el buit, però no de la mateixa manera.

Hi ha abundat, a més, el pensament identitari. Som els valencians una regió d’Espanya i prou? Un país català? Els anomenats Països Catalans són una utopia prescindible? O una nació cultural i el País Valencià una nació política? Moltes d’aquestes preguntes generaren respostes diverses, quasi totes que dialogaven, explícitament o no, amb Fuster.

Així, si el suecà incidia més en la llengua que en els furs, Joan Francesc Mira apel·lava en Sobre la nació dels valencians a destacar la construcció política del Regne de València. Des d’allò que es denominà tercera via —poc profèticament, ja que una part acabà en el PP i no en cap camí nou—, es publicaren, també en l’editorial d’Eliseu Climent, dos assaigs: De impura natione, de Damià Mollà i Eduard Mira, i Document 88, de Vicent Franch, Miquel Nadal, Agustí Colomer i Rafa Company.

Qüestionar parcialment el paradigma fusterià implicà diferents reaccions, des de dur-lo a l’extrem, com ara els llibres És molt senzill: digueu-li Catalunya (1985) i València, 750 anys de nació catalana (1988), d’un dels líders del PSAN, Josep Guia, a la ironia descreguda d’És més senzill encara: digueu-li Espanya, del líder del PNPV Francesc de Paula Burguera.

La llengua també ha generat un assaig rellevant. En destaquen dues obres: La llengua dels valencians (la primera versió de 1933), de Manuel Sanchis Guarner, i Conflicte lingüístic valencià (1969), de Rafael L. Ninyoles. Les aportacions continuen en volums recentíssims: Un país de llengua, de Josep Daniel Climent, o La modernitat frustrada, de Carles Fenollosa.

En un sentit més ampli, també cal ressaltar l’aportació d’Adolf Beltran, en Un país possible: identitat valenciana i modernització (1994); de Toni Mollà, en La utopia necessària (1994); de Gustau Muñoz, en Herència d’una època (2006); de Vicent Sanchis, en Valencians, encara (2012); de Francesc Viadel, en Valencianisme, l’aportació positiva (2012), i de Xavier Serra, en els quatre volums de Biografies parcials (2009-2018), entre altres.

Continuen publicant-se’n materials en aquesta dècada. Podem referenciar obres com ara el llibre col·lectiu País Valencià. Present i futur (2021), coordinat per Gustau Muñoz i Vicent Olmos; País Valencià. Eixida d’emergència (2024), de Ricard Chulià, o diversos treballs de la Fundació Nexe.

Tanmateix, de ser una temàtica que ha omplit prestatges, els darrers anys ha disminuït notòriament. Per què? D’entrada, la producció de llibres compten menys per a les carreres dels professors universitaris que els articles en revistes d’impacte. Una errada ben grossa. I, d’altra banda, a més de la pèrdua d’un cert interés respecte del tram final de la dictadura i les primeries de la democràcia, aquest gènere pertany a una categoria imprecisa, poc reconeguda.

Al cap i a la fi, què és l’assaig, en general? Un calaix de sastre per a encabir la “no ficció” que no pot ser considerada de cap de les maneres novel·la o “contes”? O un gènere que exclouria l’assaig polític i social i en què només entrarien llibres de dietarisme, d’epístoles, segons quin columnisme i fins i tot la crítica literària o uns altres de semblants?

A casa nostra, l’assaig polític i social ha sigut bandejat sovint del camp de la literatura. De manera reiterada, els filòlegs i els escriptors mateixos han optat per la segona accepció del paràgraf anterior. Només cal fer una ullada a la nòmina dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians en la categoria d’assaig.

Tot amb tot, no seria literari El País Valenciano de Fuster? Segons Daniel P. Grau, autor d’una tesi doctoral monogràfica, és una guia d’autor i, per tant, literatura. I de la bona, a més. Només és literària la producció novel·lística de Mira? Guillem, de Núria Cadenes, no és (també) literatura?

L’assaig polític i social (i històric) no sols és imprescindible per a qualsevol país. També pot donar peu a una literatura digna. No tot està ben escrit, és cert. Però seria més adequat no deixar-lo fora, d’entrada. Contràriament, caldria estimular-lo, represtigiar-lo, difondre’l. Al cap i a la fi, l’hibridisme és un tret de la literatura actual...