Criticar la ideologia en va
“Hi ha una clara maniobra del PSOE per a posar la ideologia per damunt de la salut, l'economia, el creixement i la prosperitat”, va soltar l'home. En el demencial episodi de la resistència d'Isabel Díaz Ayuso a adoptar mesures contra l'alarmant evolució de la pandèmia del coronavirus a Madrid, amb el poc dissimulat objectiu partidista de convertir el socialista Pedro Sánchez en responsable del que passe, el secretari general del PP, Teodoro García Egea, ha arribat a contraposar la “sensatesa” del seu partit davant “un Govern que posa la ideologia per damunt de la salut”.
No és, ni molt menys, la primera utilització de la ideologia com a desqualificació de l'adversari que la dreta fa en la seua estratègia d'alta tensió, encara que adquirisca coloracions grotesques en plena crisi sanitària. De fet, s'ha convertit en un tòpic discursiu censurar com a “ideològiques” les propostes o les mesures de les formacions i els governs d'esquerres. Per exemple, Toni Cantó, de Ciutadans, és molt aficionat a llançar aqueix anatema sobre Compromís i Podem, i també sobre els socialistes, que governen en la Generalitat Valenciana. Segons sembla, rescatar hospitals privatitzats per a la gestió pública és ideològic, però privatitzar-los no. Pujar impostos és ideològic, però baixar-los no. En fi... També Vox imita el procediment per a carregar contra les normes que protegeixen les dones perquè obeeixen al que denomina “ideologia de gènere”. Ho diu Vox, amb el seu neofranquisme reaccionari! Fins i tot el més doctrinari fa rellotges!
No hi ha res nou en aqueixa actitud segons la qual només té ideologia l'adversari. Des que Karl Marx va analitzar en La ideologia alemanya com funciona la creació d'una autoconcepció de la societat allunyada de la realitat de les relacions de poder que la travessen, i després uns altres com Karl Mannheim van aprofundir en la idea que no és la consciència dels individus el que determina el seu ser social sinó el seu ser social allò que determina la consciència, hi ha hagut innombrables intents de donar per mortes les ideologies.
El sociòleg Daniel Bell, per exemple, va proposar la fi de les ideologies en els anys seixanta del segle XX (encara no havia arribat ni Maig del 68!). Per a això, va tractar de convertir-les en una mena de “religions seculars” identificades amb qualsevol actitud política que no coincidisca amb el sistema, donada la victòria inapel·lable de la democràcia i el capitalisme. Uns altres van anar més enllà per a sostindre que les úniques ideologies, és clar, eren les d'esquerres, segons -aquesta sí!- una ideologia conservadora que “acaba per creure's el que diu d'ella mateixa”.
A la fi de la passada centúria, Francis Fukuyama va pronosticar sense èxit, després de la caiguda del comunisme soviètic, que la història com a lluita d'ideologies havia acabat. Començava aleshores l'era del neoliberalisme, que ha tractat de presentar-se com una cosa racional, quasi indiscutible, i de condemnar als qui el critiquen com a ressentits i políticament radicals, quan no fanàtics antisistema. La tecnocràcia, el centrisme i la suposada moderació es van convertir en una espècie d'atributs civils per a protegir aqueixa ideologia dominant contra qualsevol impugnació que es formulara. Però en realitat, el centre és només un lloc en l'espai polític i la moderació, una actitud que pot sostindre's des de diverses concepcions. No són en cap cas garanties d'una posició no ideològica. Sense anar més lluny, resulta difícil discutir que el Partit Nacionalista Basc és avui un actor més moderat i centrista que Ciutadans en el tauler polític d'Espanya, encara que tots dos mantinguen versions fortes dels seus nacionalismes respectius.
El compromís social i el reformisme no són més ideològics que el conformisme polític, ni tenen per què resultar més radicals. Tot depén de l'exigència crítica, la vocació de diàleg, l'actitud constructiva i l'ànim obert que cadascú estiga disposat a aplicar-se en el debat públic i en la vida democràtica.
Però en tot el soroll creixent que la dreta organitza amb allò que considera “ideològic” dels altres hi ha un reflex defensiu davant el deteriorament que l'hegemonia del pensament únic ve patint en els últims temps. Les dretes clàssiques han donat pas a populismes i extremismes reaccionaris de tota mena. La socialdemocràcia, com el Partit Demòcrata estatunidenc, ha vist sorgir nous corrents i nous moviments socials que qüestionen la ideologia de l'statu quo. I uns certs tics retòrics no arriben a ocultar la desigualtat intolerable, ni allò que és moralment injust i políticament inacceptable.