Falles: tornar al poble

Les Falles són una de les expressions culturals més potents, complexes i fascinants que vertebren el País Valencià. Una festa que combina art, sàtira, identitat, llengua, carrer, comunitat i una manera particular d’entendre el món. Però també és una festa que, com tota manifestació cultural viva, es troba sotmesa a tensions, transformacions i contradiccions. Des de la declaració de les Falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat en novembre de 2016, la festa ha viscut una profunda evolució que no sempre ha estat en sintonia amb allò que suposa aquest reconeixement. Les Falles, que haurien de ser un exemple de cultura participativa, popular i arrelada, també s’han vist atrapades entre mercantilització, massificació turística, pèrdua de valentia satírica i debilitament de vincles comunitaris.

Experts en la matèria, com el sociòleg i historiador Gil‑Manuel Hernández, han explicat que les Falles són un espill de la societat valenciana i que la festa ha anat modificant-se segons els canvis socials, econòmics i culturals. Hernández parla de les Falles com una festa polièdrica i ambivalent, capaç d’integrar creativitat i tradició, però també susceptible de convertir-se en producte de consum, en artefacte buidat de significats. Per la seua banda, Josep Lluís Marín, especialista en cultura festiva i autor de nombrosos estudis sobre llengua, identitat i festes, ha insistit en la necessitat d’una mirada crítica que vaja més enllà de la superfície i que situe la festa en el seu context històric i sociològic. Ambdós experts coincideixen que les Falles tenen un potencial extraordinari, però que necessiten reflexió, regulació sensible i compromís comunitari per evitar la banalització.

Quan observem l’evolució de les Falles de València i les dels pobles i ciutats falleres com Sagunt, Torrent, Xàtiva, Dénia, Alzira, Gandia o Borriana, resulta evident que la festa no és uniforme. Cada municipi ha desenvolupat una identitat pròpia, una estètica, uns ritmes i unes pràctiques singulars. Tanmateix, la centralitat de València ha condicionat la percepció global de la festa. La declaració de la UNESCO fou per a totes les Falles, però el relat institucional i mediàtic continua centrant-se en els grans monuments de la capital, en la màgia espectacular de les mascletaes i en la imatge turística de carrers plens i de nits interminables. Mentrestant, les Falles de molts pobles, que sovint conserven una dimensió més humana, reivindicativa i comunitària, queden relegades a un segon pla en la imaginació col·lectiva.

Especialistes en sociologia festiva assenyalen que aquesta desigualtat reflecteix un fenomen més ampli: la tensió entre la festa com a espai comunitari i la festa com a producte cultural. Quan la festa esdevé massa dependent del turisme o de la competició estètica, es corre el risc d’esborrar la seua dimensió social, que és precisament la que la fa mereixedora del reconeixement com a patrimoni immaterial. Les Falles no són sols monuments; són rituals, relacions, llenguatge, memòria i identitat compartida. Quan això es perd, tot el que queda és una postal.

Pel que fa a la tradició, és important recordar que aquesta no és mai estàtica. Com recorda Gil‑Manuel Hernández, les Falles han evolucionat constantment: des dels ninots menuts i reutilitzats de finals del segle XIX fins als monuments monumentals actuals; des de la sàtira política mordaç fins a un humor sovint edulcorat; des de la participació barrial fins a la dependència de patrocinis i pressupostos enormes. Aquesta evolució té moltes lectures possibles. D’una banda, ha permés la professionalització dels artistes fallers, que han aconseguit desenvolupar tècniques i llenguatges plàstics admirables. D’altra banda, ha generat una cursa de gigantisme que no sempre aporta profunditat i que pot invisibilitzar comissions menudes o barris amb menys recursos.

Inevolució és també una paraula que cal incorporar al debat. Davant l’augment de la competició per a aconseguir premis, davant la pressió turística i davant un model cada vegada més orientat a l’espectacle, alguns elements tradicionals s’han diluït. La sàtira, que havia sigut una eina poderosíssima per a qüestionar el poder i posar el dit en la nafra, ha sigut substituïda en molts casos per missatges inofensius o decoratius. Josep Lluís Marín ha denunciat en diverses ocasions la pèrdua de discurs crític i l’autocensura, fenomen que considera un empobriment cultural. Les Falles, per naturalesa, haurien de ser irreverents. Quan deixen de ser-ho, perden una part essencial de la seua identitat.

La llengua valenciana és un altre eix central. Les Falles haurien de ser un dels grans motors de normalització lingüística del país. I és cert que en molts llibrets, en moltes comissions i en moltes iniciatives culturals la llengua és present i viva. Però també és cert que en massa ocasions queda relegada a un pla secundari, substituïda per castellà o per anglicismes, especialment en cartelleria, actes públics o comunicació externa. Marín ha insistit en diverses ocasions que la llengua no és un afegit, sinó un element constitutiu de la festa. Sense llengua no hi ha identitat plena. Sense identitat, la festa corre el risc de convertir-se en espectacle exportable, però desarrelat.

El veïnat és un dels grans oblidats. La sociologia festiva ho ha estudiat clarament: una festa que ocupa el carrer necessita equilibris, consensos i regulacions que permeten compatibilitzar celebració i vida quotidiana. El problema no és la festa, sinó l’absència de mesures que garantisquen el descans, l’accessibilitat i la convivència. En molts barris, especialment a València, les persones residents han de reorganitzar la seua vida durant dies: soroll intens, carrers tallats, música nocturna, dificultat per dormir, impossibilitat de moure cotxes o accedir lliurement a l’habitatge. No es tracta de renunciar a la festa, sinó de repensar-la des d’una mirada que tinga en compte totes les persones. Si les Falles volen ser patrimoni viu, han de ser habitables.

La massificació i el turisme representen un altre dilema. L’arribada massiva de visitants pot aportar diners, però també desbordament, degradació de l’espai públic i pèrdua de qualitat de vida. Hernández ha advertit que la festa pot convertir-se en una fallera major global, una imatge estereotipada destinada al consum ràpid, desconnectada del seu teixit comunitari. Aquest model no és sostenible. Les Falles no poden competir en grandiositat amb ciutats globals, però sí poden oferir autenticitat, proximitat i cultura viva, sempre que es preserve la seua essència.

La sostenibilitat ecològica és un repte que la festa ja no pot ajornar. La quantitat de materials no reciclables, la petjada de carboni, el fum de la cremà, la generació de residus i el consum energètic són qüestions que cal abordar amb valentia. No es tracta d’eliminar rituals, sinó d’innovar. Artistes fallers, universitats i col·lectius culturals ja han començat a explorar nous materials més respectuosos i processos més nets. Però falta un compromís global i institucional que done suport real a aquestes iniciatives. La sostenibilitat social és igualment clau. Les Falles necessiten relleu generacional, inclusió, igualtat i espais on totes les persones puguen participar sense barreres econòmiques o culturals. Necessiten recuperar la dimensió crítica, potenciar els llibrets i fomentar una festa menys dependent del gigantisme.

En aquest context, la política té una responsabilitat central en el futur de les Falles, i això implica abandonar definitivament la utilització partidista de la festa. Les Falles no poden ser un escenari on les institucions busquen rèdits electorals aprofitant-se del treball de les comissions. La política ha d’acompanyar, escoltar i facilitar, no instrumentalitzar. Cal garantir espais estables de diàleg amb el món faller, el veïnat, els artistes i les persones expertes, per tal de construir una governança participativa que done resposta als reptes reals de la festa. La mirada política ha de ser estratègica i no oportunista, perquè les Falles necessiten planificació a llarg termini, no improvisacions anuals.

També és imprescindible que les administracions impulsen decididament una reforma profunda del model de convivència. La política no pot continuar delegant la responsabilitat en la paciència infinita del veïnat, sinó que ha de legislar i regular amb intel·ligència, sensibilitat i valentia. Cal establir horaris més equilibrats, avançar en mesures acústiques, garantir itineraris accessibles, revisar l’ocupació de l’espai públic i invertir en la professionalització de la gestió festiva. Les Falles poden conviure amb una ciutat habitable, però això només serà possible si les institucions deixen de tindre por a prendre decisions que, encara que no siguen populars en el curt termini, faran la festa més sostenible per al conjunt de la població.

La política ha d’assumir també la responsabilitat cultural. Les Falles són patrimoni immaterial de la humanitat i això exigeix polítiques públiques que vagen molt més enllà de subvencions puntuals. Cal invertir en tallers artesans, en innovació ecològica, en programes de formació per a artistes fallers, en promoció de la llengua valenciana, en investigació universitària sobre cultura festiva i en la preservació de l’arxiu i la memòria fallera. I cal, sobretot, un pacte institucional perquè les Falles siguen una prioritat cultural sostinguda en el temps. Una política cultural valenta és aquella que protegeix el patrimoni, fomenta el talent i dona sentit al futur de la festa sense renunciar als seus valors. Les Falles no necessiten una política que passe cada març a fer-se fotos: necessiten una política que les cuide cada dia de l’any.

La conclusió és inevitable: si les Falles volen continuar sent patrimoni de la humanitat, primer han de tornar a ser patrimoni del veïnat. No és tan complicat. Només caldria que la festa recordara que va nàixer al carrer, no als despatxos; que el seu motor és la gent, no els patrocinadors; que la seua força és la sàtira, no la correcció; i que la seua llengua natural és el valencià, no la traducció simultània per a influencers despistats. Recuperar això no és tornar al passat: és garantir que el futur no siga una versió low‑cost d’allò que vam ser.

I és que, si la sàtira fallera tinguera plena llibertat, probablement dedicaria un monument sencer a aquesta ironia col·lectiva que vivim: milions d’euros invertits en una festa que després diu que no té diners per a protegir els tallers dels artistes; carrers plens de llums led però buits de sentit crític; discursos grandiloqüents sobre el patrimoni mentre el fum negre de la cremà recorda que encara queda molt camí per recórrer en sostenibilitat. I al remat, sempre apareix algun polític reclamant-se defensor de la tradició mentre confon falla amb mascletà, o llibret amb catàleg de fallera major. La festa no necessita més voluntaris d’última hora; necessita responsables que entenguen el que gestionen.

Per això, la conclusió final és simple i contundent: les Falles sobreviuran només si es permeten ser el que sempre han sigut, no el que alguns volen convertir-les. Una festa irreverent, comunitària, creativa i plenament valenciana. Una festa que no demane permís per a fer crítica, que no tinga por de reinventar-se i que no es deixe domesticar per la pressa turística ni pels interessos de curta volada. Una festa que, com el foc, té força per transformar-ho tot, però que necessita que la cuidem perquè no s’apague. I si cal plantar un monument gegant que recorde això, que siga un ninot amb un cartell que diga, en l’idioma més nostre possible, que les Falles són del poble, i que qui vulga apropiar-se-les, almenys que tinga la decència de participar, treballar i escoltar. Només així la flama continuarà viva, i el març continuarà fent-nos sentir que aquesta terra, per damunt de tot, és festa, cultura i actitud.