L’horror, l’horror

En una anotació del 1933 dels seus diaris d’entreguerres, Thomas Mann parlava de Hitler com d’un mediocre. Proveït d’una pseudoerudició histèrica i sensiblera —deia Mann de Hitler— ni tan sols sabia pronunciar correctament paraules elementals de la llengua alemanya, i tot el seu llenguatge era un fum d’afectació ridícula. La descripció que fa Mann de Hitler ens pot servir per a sospesar, històricament, el bagatge cultural dels líders feixistes, totalitaris o populistes. També avui dia: els Trump, els Milei, els neonazis alemanys o els neofeixistes italians, els populistes dels Països Baixos o els dels països nòrdics, els ultradretans d’Anglaterra o els d’Espanya, tots desprenen la fortor de qui s’ha cultivat d’oïda i, d’aquesta mancança, en fan el principal instrument per a interpretar la societat. La pseudoerudició és, més que la ignorància, una de les expressions més nocives de la classe política, sobretot perquè, per mitjà d’un vernís cultural, són més fàcils d’amagar, justificar i expandir les mentides i les immoralitats. I el més trist de tot és que —també històricament— aquesta pseudoerudició ha atret i encisat, per convenciment o per interès, veritables intel·lectuals, persones cultes de debò que s’embadaleixen amb uns discursos que, al capdavall, els denigren a ells mateixos.

Em faig creus, per exemple, de com alguns intel·lectuals catalans s’han deixat seduir per la vèrbola mediocre de Sílvia Orriols, la líder d’Aliança Catalana que, amb un relat d’ideologia barata, de tetrabric, ha sabut canalitzar la frustració i el desconcert que ha generat el fracàs del Procés en el món independentista. Fins i tot alguns esquerrans —d’una esquerra independentista que sempre ha tingut clar què és l’alliberament— flirtegen amb aquesta ultradretana xenòfoba i classista, una xarlatana que ha conjurat els descontentaments diversos de totes les classes socials catalanes, de les populars, de les acomodades i també de les altes. L’oratòria de Sílvia Orriols —la típica del populisme: tons victimistes, èmfasis fantasiosos, soflames arbitràries, violència verbal gratuïta— recorda la d’un retor franquista en una missa de diumenge: fonètica arrossegada, ara gutural, ara metàl·lica; lèxic simplista, gallinaci; admonicions puerils, de qui sembla que ha vist en persona el diable; lubricitat continguda en els gestos; salmòdia de qui sap que la seua peroració de saldo té eco en una parròquia fanatitzada... Una pseudoerudició que és aclamada per gent de cultura i que, en les xarxes socials, s’ha convertit en un odi i un ressentiment brutals contra els independentistes o catalanistes que no pensen com els acòlits d’Aliança Catalana.

Deia el gran historiador Tony Judt que el període de 1945-1989 —el que va de la fi de la Segona Guerra Mundial a la caiguda del Mur de Berlín— no va ser el llindar d’una nova època —una època que es creia de prosperitat consolidada— sinó un parèntesi cap a un futur molt incert, potser tan fosc com el que semblava que havien deixat enrere les guerres mundials. Diria que som en un punt crític, perillosament boirós, d’una Europa que s’ha refredat i tremola, una Europa la fragilitat de la qual ens recorda que, històricament, es paga car oblidar. I avui dia hi ha massa europeus que han oblidat. La pseudoerudició dels líders neofeixistes i populistes que, ara com ara, convenç més d’un intel·lectual és la prova que de nou voregem l’abisme. Quan escolte Sílvia Orriols, quan veig que una part de l’independentisme català s’ha feixistitzat —una feixistització copiada, en estil i en contingut, de la ultradreta espanyola, en teoria enemiga—, no puc sinó pensar que l’horror ha tornat. «The horror! The horror!», deia abans de morir Kurtz, el personatge de Heart of Darkness de Joseph Conrad que simbolitza la deshumanització que va significar la colonització d’Àfrica per part d’Europa. I l’horror era i encara és això: desitjar l’extermini dels altres.