Madrid guanya. Nosaltres, els valencians, perdem
No diré que mirar al passat no tinga interés. En un país desmemoriat i poc cohesionat, el recordatori de la figura de Jaume I, creador del Regne de València, pot contribuir a fer entendre el que hem sigut i el que som. No totes les visions sobre el monarca, però, són iguals. Algunes són falses o distorsionades, de fet. En qualsevol dels casos, trobe que té si més no tanta importància preguntar-nos per què el País Valencià s’empobreix i què cal fer per a intentar capgirar-ho.
Les polítiques no són neutrals. Mai no ho són. Hi ha grups que guanyen (posicions relatives) i grups que en perden. Sense anar més lluny, sabem que en el darrer mig segle la bretxa entre rics i pobres ha crescut de manera notòria. Aquest procés no ha sigut resultat de la casualitat sinó, sens dubte, de polítiques que han afavorit les classes altes. Ja tenim experiència per a capir que desregular és una manera de regular. No són mèrits. És poder. I la classe alta en té molt, massa.
Les causes de l’empobriment
També hi ha grups territorials que ixen beneficiats i uns altre, perjudicats, la qual cosa no significa, per descomptat, que a tots els primers els vaja bé i a tots els altres malament. Des dels huitanta del segle passat, que el País Valencià se situava al voltant de la mitjana de renda estatal, hem perdut posicions progressivament: el 2024, per primera vegada, per davall del 85% (i el 2025 per sota del 84%). Cada vegada, més lluny de Madrid, del País Basc i de Navarra (l’Espanya rica) i més a prop d’Andalusia, d’Extremadura i de Canàries (la pobra).
De fet, un de cada cinc euros ja és de Madrid. L’any 2000, el percentatge del PIB madrileny del total era del 17,5% i la renda madrilenya respecte de l’espanyola del 132,6%. El 2025, ja ha abastat el 20% i el 137,9% respectivament. Fins quan? No és un enriquiment, doncs, conjuntural ni que responga a cicles polítics. És estructural. Quasi diria que permanent, si no canvien les dinàmiques Com vaig escriure en un altre lloc, tot i l’oposició a l’Espanya de les autonomies, aquest règim li ha anat de conya a la villa y corte.
Per què Madrid s’enriqueix i el País Valencià s’empobreix? A parer meu, hi ha dues raons que destaquen per damunt de la resta. D’una banda, la concentració d’inversió pública al centre i la desatenció de les perifèries mediterrànies i, d’una altra, el model productiu valencià, amb un excés d’importància al turisme i a la construcció. Recordaré que la primera iniciativa del govern de Carlos Mazón fou posicionar-se contra la taxa turística. Tota una declaració d’intencions, malgrat la timidíssima política dels governs del Botànic en aquest tema.
Menystenir la política industrial i sobredimensionar el sol i platja i la rajola afavoreix, lògicament, el lobby turístic. El cost d’oportunitat. Ací mana molt la patronal Hosbec. I també beneficia uns altres, com ara l’empresari valencià més ric. Com més gent i més construcció, més necessitat de supermercats. Ningú no pot passar sense menjar. Tanmateix, i els interessos de la majoria?
Madrid, forat negre
A diferència de l’article de l’any passat amb motiu del 9 d’Octubre, en aquest em centraré en la primera causa. Madrid no és una capital que tinga el tractament d’un districte federal. Té l’administració central i, a més, una comunitat autònoma al seu servei. Gràcies a la concentració de recursos per banda del primer, pot abaixar els impostos autonòmics i fer dúmping fiscal a la resta, la qual cosa és inacceptable des d’un punt de vista de redistribució territorial de rendes.
Així, a la capitalitat política històrica, s’hi ha afegit la capitalitat econòmica i cultural, amb una concentració desmesurada de recursos econòmics i humans. Madrid, que tracta d’imitar la macrocefàlia parisenca, ha esdevingut la capital total, en paraules de l’economista Germà Bel.
Les diferències, de mitjana, entre les comunitats autònomes madrilenya i valenciana són molt pronunciades, de fet. Mostraré només quatre variables per a il·lustrar-ho: el PIB per habitant de 2025 a Madrid era de 47.220 euros mentre que al País Valencià de 28.675 (la mitjana estatal, 34.237); la taxa de risc de pobresa era del 12,7% a Madrid i ací del 26% (amb una mitjana del 19,5%); l’esperança de vida en nàixer el 2024 a Madrid era de 85,6 anys i ací de 83,4 (la mitjana, 84) i Madrid concentrava el 2024 el 28,8% de la despesa en recerca i desenvolupament i el 25% del total dels investigadors del conjunt espanyol i ací ens havíem d’acontentar amb el 7,6% i el 8,4% respectivament.
O, dit d’una altra manera, la madrilenya és la comunitat més rica per habitant i el País Valencià, la dotzena, i, a la recíproca, la quarta i la catorzena amb menys taxa de pobresa i la primera i la dotzena en esperança de vida. A més, la concentració de Madrid en R+D és molt superior al seu pes demogràfic (14,5%) i inferior al nostre (11%). No estem, doncs, davant de diferències menors sinó de ben significatives.
Què fer?
És evident que, per a revertir l’empobriment progressiu, cal exigir un increment de la inversió pública, tant via inversió directa del govern espanyol com via pujada del finançament autonòmic. Som una societat cada vegada més meridional que, per contra, rep una inversió i un finançament per habitant inferior a la mitjana. N’hi ha per a tornar-se boig.
A més a més, és necessari reindustrialitzar el país, invertir més en R+D i en educació i cultura i treballar a mitjà i llarg termini. Però no és gens fàcil amb l’infrafinançament ni amb governs més pendents d’abaixar impostos als rics, d’afavorir amics i d’enrajolar el país. El 9 d’Octubre també hauria de ser un dia per a reflexionar.