(Des)fer país

Hi ha persones, associacions i partits que es dediquen a fer país. És una expressió que ha fet fortuna, si més no entre valencianistes. Alguns, com ara l’escriptor Joan Francesc Mira, la mestra i activista, actualment presidenta d’Escola Valenciana, Rosanna Martínez o l’editor Vicent Olmos contribueixen a una societat més moderna i més valenciana. De fa dècades. Uns altres ja no poden fer-ne perquè no estan. Però el seu llegat encara il·lumina. Els noms de Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner o Vicent Andrés Estellés, entre molts altres, pertanyen a la memòria col·lectiva. Mereixen el nostre reconeixement i agraïment. Qualsevol dia és bo per a fer-ho. Un nou d’octubre potser encara més.

Contràriament, hi ha gent que en desfà, de país, amb resultats innegables. En són molts. I, alguns, de molt poderosos. De fet, són hegemònics. Ells, en compte de fer país, són de fer diners, per a ells només, com si foren alguns líders africans. I, de cremar-los. Amb ostentació. No se n’amaguen. Ací també en tenim noms, com ara Pedro Agramunt, Eduardo Zaplana o Rita Barberà (o José Luis Ábalos, però aquest és un altre cas, no de proximitat a empresaris sinó a l’administració de l’Estat), vividors, hipòcrites i, no ho oblidem, antivalencianistes. Aquests mereixen una altra memòria, la de recordar un llegat fosc, molt fosc.

Evidentment, la realitat és més complexa que aquest traç que dibuixe, però la dualitat hi és. I en té conseqüències econòmiques, socials i culturals. El projecte per a la societat valenciana d’aquesta dreta que patim (és, de fet, un dolor), maldestra i maleducada, és bàsicament a la contra, més enllà d’alguns rampells regionalistes bien entendidos i una aposta pel turisme i la construcció il·limitats.

No debades Carlos Mazón s’estrenà de president amb un acte contra la taxa turística. És a dir, les despeses públiques que generen els visitants les assumim els ciutadans i els beneficis són per als empresaris. Governar per a una minoria. Certament, podríem parlar de l’escàs interés que posà el principal partit dels governs del Botànic en aplicar aquesta taxa. La política turística del president Ximo Puig no en fou el millor llegat. L’oposició frontal de Francesc Colomer, secretari autonòmic de turisme, a què els turistes pagaren part de la despesa que generen no pot ser oblidada. Quan al segon paràgraf escrivia sobre l’hegemonia de la dreta no ho deia per dir.

Com desfan país les elits econòmiques, socials i polítiques valencianes? Descuidant els interessos de la majoria i empobrint-nos, bàsicament. Aquest empobriment es pot mostrar no sols en euros sinó també en autogovern i en identitat. Ens afebleixen, doncs, també com a país. Veurem alguns apunts en cada camp.

D’una banda, el model productiu que sostenen els grups dirigents ens empobreix com més va més respecte de l’entorn europeu i peninsular. Colp a colp ens situem més lluny de la mitjana espanyola, colp a colp amb les butxaques més escurades. Des de la dècada dels vuitanta del segle passat, que ens situàvem si fa no fa al voltant de la mitjana, n’hem perdut posicions. Ara ja hem baixat del 85%. Cada vegada més lluny de Madrid, del País Basc i de Navarra i cada vegada més a prop d’Andalusia, Extremadura i Canàries.

Per què? No és una pregunta senzilla, perquè n’hi ha diverses causes. Però, sense dubte, la desindustrialització i la turistització de l’economia n’ha sigut un factor important. Especialitzar-se en serveis de baix producte afegit, per al qual calen treballadors precaris i poc formats (el valor del capital humà per càpita és un 15% inferior a la mitjana espanyola) és, en general, un mal negoci, tot i que uns quants guanyen molta pasta. Així, el nivell educatiu valencià està per davall de l’espanyol, amb només un 40,4% amb estudis universitaris, a diferència del País Basc, amb un 57,5%.

Així mateix, la baixa inversió en R+D+i, inferior a la mitjana europea i fins i tot a la mitjana espanyola, és un altre indicador que alguna cosa no rutlla bé i que encara tindrà conseqüències a mitjà i a llarg termini. Tampoc no ajuda gens l’escàs ús del coneixement. El pes de l’ocupació universitària en la indústria, com de les ocupacions altament qualificades i del VAB basat en el coneixement és inferior al País Valencià que a Espanya. El percentatge d’ocupats en sectors d’intensitat digital alta només representa el 16,1% del total, mentre que Madrid, País Basc i Catalunya superen el 20%.

És ben conegut, a més, que el turisme és un sector de l’economia amb una alta volatilitat. Les crisis econòmiques, polítiques i, bé que ho sabem ara, també sanitàries l’afecten especialment. A més a més, comptem amb una competència creixent, amb noves rutes, també de sol i platja, més barates i cada vegada més accessibles per a més gent. Els destins turístics es poden saturar i fer-se menys atractius. Què passaria aleshores?

L’excés de turisme també té conseqüències mediambientals, com el consum excessiu de recursos. D’aigua i de sòl, per exemple, no anem precisament sobrats. Tampoc podem passar per alt la dualitat costa-interior. Així, a tall d’exemple, mentre que en 2022 l’Horta Nord abastava els 1.751 hab./km2, en deu comarques valencianes no superaven els 40 hab./km2. La densitat mitjana era de 219,3 hab./km2. Aquesta diferència intensa és una mostra del que he anomenat en algun altre text la fractura vertical del País Valencià.

Per arrodonir-ho, aquest model productiu va estretament relacionat amb la corrupció, que tant ha danyat la imatge col·lectiva dels valencians, particularment en el període dels governs de Zaplana, Olivas, Camps i Fabra.

Si se li afegeix l’escassa inversió pública estatal, tenim un panorama preocupant. Cal recordar que els valencians són pobres tractats pels diferents governs espanyols com a rics, és a dir, amb un finançament a l’autogovern i una inversió per habitant inferior a la mitjana, la qual cosa és un escàndol. Tanmateix, a Madrid, entotsolada, aquest maltractament sistemàtic no li interessa a pràcticament a ningú.

Per tot plegat, l’estat del benestar, amenaçat arreu, presenta encara símptomes més preocupants a casa nostra. Aquest escull és encara més gran per als col·lectius més vulnerables, com ara els pobres i els ancians. De fet, la pobresa ha crescut més que al País Valencià que a Espanya. En 2023 se situava en un 29,6%, quasi un de cada tres. També ha crescut el nombre de persones amb mancança material i social extremes. Així mateix, cal tenir present que el país envelleix. Més del 20% dels valencians són persones de més de seixanta-quatre anys. Una sanitat pública potent és una garantia perquè els ancians tinguen un tram final de vida digne, amb independència de la classe social. En cas contrari, només els més acomodats tindran assegurat aquest dret. La darrera campanya contra el sistema de pensions i l’irresponsable enfrontament entre generacions que alguns plantegen, com si el problema actual de l’habitatge, fora, a l’engròs de tots els boomers, tampoc no ajuda.

Pel que fa a la desfeta cultural i identitària, assistim a una campanya en tota regla contra el valencià, en diversos fronts. El de Mazón és, sense dubte, el govern més contrari a l’ús, amb perdó, del català. Volen perseverar amb la subordinació i la substitució lingüístiques, amb el castellà com a única llengua de l’administració, l’economia i l’alta cultura. Volen convertir la llengua pròpia en un patués inútil, un idioma restringit als camps tradicional i festiu. Ells no estan pel multilingüisme sinó per la jerarquització cultural. Veuen la diversitat lingüística com un problema i no com una riquesa. Volen reduir els ciutadans al monolingüisme.

Per això, carreguen contra el valencià precisament en els àmbits que té un cert prestigi, com l’escola, alguns mitjans de comunicació i la cultura, amb editorials i autors de qualitat, grups de música amb grans audiències, etc. La consulta Rovira anava amb l’objectiu inequívoc d’acabar amb el valencià a l’escola. Els isqué, però, el tret per la culata.

Tampoc es pot passar per alt la desfeta d’À Punt, un nou joguet trencat, com ho fou Canal 9. El model que estan aplicant, de nou, és Telemadrid i no la BBC. Al capdavall, volen mitjans de comunicació públics desvalencianitzadors i submisos amb el poder, que encobrisquen el seu discurs farcit de mentides i de mitges veritats.

Finalment, desfan l’autogovern per la via de la incompetència i del desprestigi. Ja no som una “nacionalitat” sinó un simple “vixca, vixca, vixca”. De què serveix una Generalitat Valenciana si ni tan sols saben enviar un missatge per a evitar la mort de més de dues-centes vint persones? Per a què aprofita una institució que no vetla per tothom, particularment pels més desafavorits?

Per als dirigents actuals la Generalitat no passa de ser una mena de diputació provincial gran amb què traslladar el que fa dècades que practiquen en la Diputació d’Alacant: clientelisme i afavorir només els grups afins. De fet, el govern de Mazón copia els governs conservadors anteriors. I, en un context d’exacerbació de desigualtats i deterioració de les condicions de vida per a determinats sectors, incrementa el pes de l’ensenyament, també universitari, concertat i privat. Així, augmenten la fractura educativa i les conseqüències que se’n deriven. Un país més desigual, amb una lògica mercantilitzadora, té conseqüències per al present i per al futur. Allunyar-se dels problemes col·lectius i de la solidaritat no és casual.

Per tot plegat, desfan el país. El monocultiu de rajola i turisme té resultats molt negatius. De fet, la gran majoria dels indicadors socioeconòmics del País Valencià són inferiors, en alguns casos de manera pronunciada, als d’Espanya. Però la desfeta no és només econòmica, insistisc. Volen una comunitat autònoma desarticulada i castellanitzada, dòcil per als seus interessos. Cal, doncs, continuar fent societat, fent país. És la millor manera de fer-los front.