'Spain is not different': un retrat cru de la realitat que viuen moltes dones sense llar durant les Falles

Samuel Sebastian Rodríguez, escriptor i director de cinema valencià, ens ofereix en aquesta ocasió una obra amb un fort component crític. Spain is not different, estrenada el 2025, és una pel·lícula que destaca per la seua capacitat per a connectar emocionalment amb l'espectador. El llargmetratge convida a la reflexió i exposa de manera senzilla problemes summament complexos que pateixen diàriament moltes dones arreu del món.

La pel·lícula ha sigut reconeguda internacionalment amb premis a CineFem Montevideo (Millor Pel·lícula Iberoamericana), Kaia International Film Festival (Millor Pel·lícula Experimental) i Portugal Indie Film Festival de Cascais (Millor Pel·lícula), a més de formar part de la programació del LA Femme International Film Festival Europe de Budapest, entre d'altres.

elDiario.es conversa amb el director Samuel Sebastian Rodríguez i la productora Lu Pastor Verdú. Una de les anècdotes més significatives va ocórrer durant el rodatge al carrer en plenes Falles. “Quan l'Esther —l'actriu que interpreta la protagonista— s'allunyava de l'equip per a ficar-se en el personatge, era ignorada per la gent del seu voltant perquè veien en ella una dona vagabunda, sense llar i africana. Però, quan acabaven de rodar les escenes i es trobava amb l'equip de gravació, la gent s'hi acostava pensant que era una actriu americana, li demanaven l'Instagram i es feien fotos amb ella”, relata el director.

De què tracta la pel·lícula?

Tot i que el film se centra en dones sense llar, per desgràcia les problemàtiques a les quals s'enfronten aquestes dones en una situació tan extrema no s'allunyen massa del tipus de violència que pateixen la resta de dones. La violència es troba en molts aspectes de la vida, adopta moltes formes diferents i es manifesta amb diferents nivells d'intensitat. Una agressió sexual, una pallissa o un assassinat solen ser els tipus de violència exercits contra les dones més condemnats per la societat, ja que constitueixen formes de violència molt més explícites. Però, com ja hem esmentat, la violència de gènere adopta moltes formes diferents.

La pel·lícula segueix l'experiència d'una dona que arriba a un lloc completament desconegut. No coneix la llengua ni els costums i, a més, es troba en una situació molt singular: la ciutat de València en plena celebració de les Falles. El que per a la resta de persones del seu voltant és motiu de celebració i alegria —la gent als carrers, les mascletaes, la música, els petards—, per a ella suposa una situació d'estrés i amenaça constants, pel desconeixement del que està vivint i per l'aïllament que comporta la seua situació particular.

La protagonista prompte coneixerà una altra dona en una situació molt semblant a la seua, però per motius diferents: una dona trans llatina que viu al carrer i es dedica a la prostitució per a sobreviure, i que l'ajudarà tant com puga. La protagonista explica a aquesta dona que abans li agradava ballar i era professora de dansa al seu poble, fins que la van obligar a casar-se amb un home als 13 anys, amb qui va tindre dues filles i el qual la maltractava, motiu pel qual probablement acabaria jugant-se la vida a la mar i fugint del seu país a la recerca d'una vida millor.

Aquesta dona li adverteix de les conseqüències de viure al carrer, com ara “oblidar la teua vida anterior, la teua família, els teus amics”. Crec que aquesta advertència és una de les més significatives del film. D'alguna manera, quan una persona passa a viure al carrer —o, més aviat, a sobreviure—, tota aquesta situació condueix a una deshumanització brutal que la desposseeix de tots els aspectes que conformaven la seua vida anterior i queda reduïda a la condició de “vagabunda” o “vagabund”, fet que acaba definint la persona en la seua totalitat, quasi com si haguera nascut amb aquest estigma.

Una de les escenes més dures del film pot ser aquella en què aquesta dona li confessa a la protagonista que ella és la primera persona amb qui parla aquella setmana. Un fet encara més significatiu si tenim en compte que la comunicació entre elles és summament reduïda, ja que no comparteixen cap idioma. Aquesta frase és tremendament reveladora d'una situació de la qual es parla molt poc, però que constitueix una de les conseqüències més crues de viure al carrer: l'aïllament social. Es produeix una ruptura dels vincles socials quotidians que condueix a una soledat no desitjada i provoca un enorme patiment a aquestes persones, que poden arribar a passar dies sense cap mena d'interacció social.

Una tercera dona forma part d'aquest relat. Amiga de la dona trans llatina, explica, mitjançant una conversa entre ambdues, que es troba en un alberg per a persones sense llar perquè ha sigut víctima de violència de gènere, ja que la seua parella la maltractava per prendre pastilles anticonceptives perquè no volia quedar-se embarassada.

Una de les imatges més impactants que mostra el film és la violació que pateix la protagonista quan, de nit, un home entra per la força en la petita barraca feta de cartons, en un racó del parc, on dorm, i acaba abusant-ne. La impunitat amb què actua està directament relacionada amb el fet que sap perfectament que aquella dona “no importa” als ulls de la societat. Abusa d'ella perquè sap que està completament sola i desprotegida i que, per tant, els seus actes no tindran cap mena de conseqüència.

La invisibilitat davant la societat i les institucions que pateixen aquestes dones és un dels factors que propicien aquest tipus d'agressions. Tant homes com dones que viuen al carrer pateixen tota mena de violències i vexacions que la resta de persones desconeixem completament, perquè aquests actes, en la majoria dels casos, queden impunes.

L'espectador com a testimoni silenciós

Aquest film no es limita a relatar les dificultats que pot arribar a viure una dona en situació de carrer, sinó que, a través dels relats de vida de diferents dones, ens mostra les diverses formes que pot adoptar la violència de gènere. Tres dones, amb històries de vida completament diferents, que acaben en una situació similar pels diferents tipus d'abusos exercits per homes del seu entorn, emparats per una societat profundament masclista que perpetua i permet la violència sistemàtica contra les dones i protegeix els seus abusadors.

D'aquesta manera, ens fa partícips de la història des de fora. La càmera —i, per tant, l'espectador— adopta una posició de seguiment observacional que acompanya constantment la protagonista, quasi com un testimoni del seu relat. Les imatges, juntament amb alguns diàlegs breus, basten per si soles per a transmetre tota la informació que l'espectador necessita per a entendre i empatitzar amb la història d'aquestes dones.

De vegades, menys és més, i aquest film maneja aquest concepte a la perfecció. El director aconsegueix exterioritzar l'estat emocional de la protagonista mitjançant un joc de plànols perfectament cuidats en els quals el color —la pel·lícula sencera transcorre en blanc i negre, excepte al final del film—, els diàlegs o la música no cobren un paper protagonista, sinó que passen a servir a l'espectador per a centrar el focus en el món interior de la protagonista.

D'aquesta manera, l'entorn funciona com una projecció de l'estat emocional del personatge, creant un ambient opressiu en moltes escenes que aconsegueix transmetre tota l'angoixa, la confusió i la por que sent aquesta dona.

Un fort component simbòlic

Atés que el film fa ús d'un llenguatge principalment visual, els monuments fallers i les titelles, a més de tindre un fort component local, esdevenen símbols clau que serveixen com a metàfora visual i representativa de la vida d'aquestes dones.

Quasi a l'inici de la pel·lícula, la protagonista s'atura a observar un ninot que constitueix una representació racialitzada de les dones negres i compleix tots els estereotips que tenim respecte d'aquestes dones a Occident, acompanyat d'un cartell en el qual es pot llegir “Spain is different”, igual que a la seua samarreta.

Al final del film, la protagonista, després d'haver patit una de les formes més extremes de violència que pot viure una dona en la seua situació —una violació—, observa entre llàgrimes la cremà de la falla, concretament el ninot de la dona negra, al qual propinen una puntada perquè acabe de caure. Aquest gest constitueix una metàfora visual brutal que representa a la perfecció el tracte que ha rebut aquesta dona en una societat que aparenta “ser diferent” i que, en realitat, alberga un profund racisme.

Aquesta escena evidencia la triple violència que pateix la protagonista: en primer lloc, pel seu color de pell; en segon lloc, per viure en una situació de carrer; i, en tercer lloc, per ser dona. Mostra així que potser “Espanya no és diferent”, com indica el títol de la pel·lícula.

En l'entrevista, Samuel ens explicava que aquesta puntada no figurava en el guió: “En aquesta escena, la nostra protagonista —interpretada per Esther Mamadou— únicament havia d'observar com es cremava el ninot, una imatge ja de per si bastant representativa. No obstant això, en un moment determinat, un dels xiquets presents —la gent no sabia que s'estava gravant una pel·lícula— li va propinar una puntada”. Aquest imprevist, segons relaten el director i la productora, “va suposar una sorpresa durant el rodatge, però va acabar aportant una càrrega simbòlica que va enriquir l'escena final”.

Aquest tipus de metàfores visuals referides tant a la violència de gènere com al racisme es poden trobar al llarg de tot el film. Des de la dona que interpreta un espectacle de titelles al carrer per guanyar-se unes monedes, en què el titella en qüestió, de nou, representa una dona negra —no casualment manipulada al seu desig per una dona blanca—, fins a la pintada a la paret al costat de l'espai del parc que la nostra protagonista anomena “casa”, on podem llegir el famós lema “Black Lives Matter”. D'aquesta manera, el film evidencia la hipocresia d'una societat que projecta un antiracisme performatiu.

A més, la productora Lu Pastor Verdú explica com algunes casualitats van tindre lloc durant el rodatge del film i van acabar ajudant a enriquir la ficció. La falla vandàlica del monument de la comissió fallera de Lepant-Guillem de Castro representava el cos d'una dona nua i va ser destrossada a la zona del ventre i els genitals. Per descomptat, van decidir incorporar-la al llargmetratge a causa del seu fort simbolisme: “Això no estava previst, però va passar, i quina casualitat més meravellosa”, assenyala Lu Pastor durant l'entrevista.

Donar veu a aquells que no poden cridar

A través del film, l'espectador s'adona prompte de moltes de les conseqüències que es deriven de viure al carrer, en les quals la majoria de persones no ens aturem a pensar, precisament perquè les persones sense llar constitueixen un dels col·lectius més invisibilitzats de la nostra societat, i són sistemàticament ignorades, estigmatitzades i, per tant, oblidades tant socialment com institucionalment.

Ací es troba el valor d'aquesta pel·lícula, que retorna la veu a persones que són constantment silenciades, no perquè se'ls enganxe una cinta a la boca perquè no parlen, sinó perquè ningú s'atura a escoltar les seues històries ni les raons que les han portades fins a aquesta situació.

En primer lloc, són jutjades —“alguna cosa deuen haver fet per a estar així”—; en segon lloc, són ignorades: al carrer apartem la mirada —ja siga per llàstima o per indiferència—, són vistes quasi com a éssers estranys i fins i tot com una molèstia; i, en tercer lloc, hi ha una enorme falta de representació d'aquestes persones tant en els mitjans de comunicació com en l'imaginari col·lectiu, cosa que dificulta encara més, d'una banda, la conscienciació social —per a intentar ajudar aquestes persones, primer hem de recordar que existeixen— i, de l'altra, l'empatia cap a elles i deixar de veure-les —i, en conseqüència, de tractar-les— com a éssers estranys.

Spain is not different constitueix així un retrat cru però necessari de la realitat d'aquestes dones, que convida a la reflexió i ens ajuda a ser una mica més humans en visibilitzar una problemàtica que rarament ocupa un espai en la conversa pública