9 d’octubre: la disputa política per l'ànima valenciana

Aquest 9 d’octubre arriba envoltat d’una atmosfera de tensió política que traspassa els murs de les Corts i es filtra en converses de carrer i tertúlies de café, en plena sintonia amb un context internacional altament polaritzat on la guerra cultural i la política de blocs s’ha instal·lat de manera estructural a tot arreu. La festivitat que commemora l’entrada de Jaume I a València no és només una efemèride històrica: ha esvevingut una data de balanç i d’interrogació col·lectiva sobre el marc de drets, valors i símbols que defineixen el fet de ser valencià en el segle XXI.

Abans moros que catalans

Aqueix era el provocador títol d’una ficció publicada el 1998 en què els autors especulaven literàriament fins a quin punt s’hauria complicat encara més el galimaties identitari valencià si no s’hagués expulsat els moriscos valencians aquell 1609. Darrere de la literatura, però, s’hi amagava un fet històric cabdal: el procés d’uniformització religiosa i política que la monarquia composta dels Àustries posà en pràctica des dels reis Catòlics, amb l’expulsió dels jueus el 1492.

El País Valencià és, més que un país perplex —com afirmava el malaguanyat Josep-Vicent Marqués—, un país identitàriament complex. Mercès a aquella traumàtica expulsió, la religió no ha estat entre nosaltres un factor rellevant de divisió identitària, com passava a l’Irlanda catòlica que s’oposava a l’Anglaterra protestant. Així que el nostre factor antonomàsticament identitari és sobretot linguïstic, acomboiat per una determinada interpretació de la història que dona suport a una o altra manera d’entendre’ns.

Parlar d’identitat és, des del naixement de la modernitat, parlar de política: darrere de tota bandera hi ha sempre una mitologia, una cosmovisió, un relat compartit que enllaça el passat amb el present en direcció al futur. Fou durant la Transició, mort el dictador, quan aquella diversitat de lleialtats, latent sota la dictadura, esclatà socialment en una gran dicotomia: la que enfrontava aquells que vinculaven el seu idioma i la seua història amb Catalunya amb els que es negaven en redó i, o bé defensaven una identitat d’estricta obediència valenciana —els més minoritaris— o bé entenien el seu regionalisme com una declinació de la seua identitat espanyola. Aqueixa divergència fundacional acabà arrenglerant-se amb altres components ideològics: grosso modo, l’esquerra s’alineà amb postures catalanòfiles i la dreta amb posicions regionalistes. Com que això de la identitat no és una constant estàtica, sinó una variable que es negocia i disputa constantment, al llarg dels més de quaranta anys de democràcia valenciana la correlació de forces directrius ha anat variant. El tomb es va produir el 2015, quan una formació política amb rerefons catalanista —Compromís— trencà per primera vegada el seu sostre de vidre i accedí al govern juntament amb el PSPV-PSOE. A meitat dels noranta, però, un altre govern de coalició posava d’acord els populars i els regionalistes d’Unió Valenciana.

Un nou sentit comú

Amb aquests precedents divisius, no és d’estranyar que el valencià siga un terreny especialment propici per a l’actual política de blocs, on els pols ideològics actuen com a compartiments perfectament estancs i defugen qualsevol connivència. El bloc de la dreta (PP i Vox) exhibeix cohesió pragmàtica: diferències retòriques però objectius compartits. El bloc de l’esquerra, en canvi, mostra més fractures internes i dificultats per projectar un horitzó comú, com sol passar sempre que hom es troba a l’oposició.

Les conseqüències d’aquesta polarització són clares i gens falagueres. D’una banda, s’erosionen els espais per a l’acord transversal i cada reforma es converteix en una batalla cruenta i altament simbòlica. De l’altra, s’alimenta una constant guerra cultural que subordina la gestió ordinària de la cosa pública a la disputa per l’hegemonia social, aquella que, segons Gramsci, defineix allò que en un moment donat s’entén per «sentit comú». El perill és que aquesta confrontació s’incrusta en la textura de les institucions i acaba redefinint la idea mateixa de ciutadania i fins i tot de democràcia.

Un PP en mans de Vox

Tot i governar en solitari, el Partit Popular valencià no travessa un moment dolç. El 29 d’octubre de 2024 marcà a ferro roent la legislatura encetada un any abans. La gestió d’aquella catàstrofe per part de Carlos Mazón ha actuat com a catalitzador d’un descontentament generalitzat. Les enquestes són demolidores: més del 80% dels valencians rebutgen que continue al càrrec, convertint-lo en el president autonòmic amb major desaprovació de tot l’estat. Si s’analitza amb els atributs clàssics de la ciència política, Mazón suspén en els tres pilars essencials: manca d’empatia en moments crítics, un discurs erràtic i incoherent i una febla autoritat interna a l’hora de marcar rumb dins del propi partit. La sensació és la d’un president que governa un temps de descompte.

Però la fragilitat de Mazón és, alhora, l’oportunitat de Vox. El partit d’Abascal ha esdevingut el soci fort que assenyala la trajectòria de govern a un Mazón que no està en condicions de marcar-la en solitari. Les enquestes els donen més de cinc punts per sobre de les últimes autonòmiques. El seu creixement s’alimenta pacientment de cada crisi interna del PP i del malestar creixent amb la figura del popular. La seua estratègia és clara: oferir contundència davant els titubejos de Mazón i marcar agenda en temes simbòlics —llengua, educació, memòria— que connecten amb un segment altament mobilitzat de l’electorat. En aquest terreny, el PP juga sempre a la defensiva, manotejant parlamentàriament per construir un discurs que semble autònom i independent al que li marquen els d’Abascal.

El tercer en discòrdia: un espanyolisme pur i dur

La influència de l’extrema dreta al Pais Valencià presenta unes característiques pròpies. A diferència d'altres territoris bilingües, ací no ha cristal·litzat una ultradreta de tall nativista o obediència estrictament valencianista, com s’ha esdevingut a Catalunya amb Aliança Catalana. Les dades ens donen la clau: segons el CIS, un 56,5% dels valencians es defineixen “tan valencians com espanyols”. Aquesta ambivalència identitària facilita que Vox capitalitze l’espai de la reacció a través d’un discurs d’estricte espanyolisme centralitzador, sense necessitat d’articular un relat localista propi.

Si, com hem vist, el gran factor divisor durant la Transició fou la naturalesa de l’idioma dels valencians i les implicacions polítiques i territorials que això tenia, a hores d’ara molts valencians i valencianes disposen d’una tercera opció identitària, que Vox encarna i defensa aferrissadament: la negació de la llengua pròpia i l’alineament sense ambages ni matisos amb una idea d’Espanya monolítica, on impera només un únic idioma, el castellà. Cosa que implica l’arraconament i desaparició paulatina dels altres idiomes peninsulars. La calculada política d’extermini de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), que Vox ha obligat a posar en pràctica a un debilitat Mazón, n’és un bona prova d’aquesta meditada estratègia d’anorreament de qualsevol dissidència, també lingüística.

Dit d’una altra manera, els drets lingüístics i identitaris dels valencians només són una part de l’ampla panòplia de drets que Vox vol redefinir o erradicar a tot arreu del territori «nacional». La seua actuació en matèrica lingüística es complementa perfectament amb la que segueix amb altres conceptes en disputa o kampfbegriffe: la definició de gènere, la identitat nacional i el pes que hi té la religió catòlica o la memòria històrica. El discurs que qüestiona la unitat lingüística del valencià no és ben bé filològic, sinó tàctic: l’objectiu és debilitar l’ensenyament en valencià, reduir-ne la presència institucional i social i, en darrera instància, controlar el relat identitari a favor d’una visió exclusivament —i excloentment— espanyolista.

És per tot això que, per als de Santiago Abascal, el País Valencià ha esdevingut el laboratori perfecte on assajar la millor manera en què la radicalitat penetre, com una pluja fina, la normalitat social i institucional per a definir un nou «sentit comú» en què ser valencià o valenciana només siga una manera, amb variants purament localistes i menors, de ser i sentir-se espanyols.

Una esquerra resistencialista

Mentrestant, a l’oposició, l’esquerra valenciana viu un moment de revisió profunda. El PSPV, després de la derrota electoral, necessita recompondre’s i recuperar espai electoral. El seu repte passa per combinar la imatge de gestió seriosa dels huit anys del Botànic amb un relat emocional i emocionant que mobilitze l’electorat, tornant a articular-se com a garant de drets i igualtats. Compromís, per la seua banda, ha de decidir si reforça el seu perfil valencianista i progressista, amb agenda pròpia i veu diferenciada, o si accepta el risc de ser percebuda com a força subalterna dins del bloc progressista. La seua capacitat de marcar perfil propi serà determinant per al futur. Mentrestant, Podem i Sumar pateixen tensions fratricides i dificultats per vertebrar un espai polític transformador amb variants territorials solvents. Sense una proposta clara i connectada amb els problemes concrets de valencians i valencianes, corren el seriós perill de quedar eliminats de l’equació. En això precisament confien PP i Vox per mantenir la seua majoria conjunta en les properes eleccions. En conjunt, l’esquerra valenciana sembla atrapada en el pur resistencialisme: denuncia i es mobilitza contra l’agenda de la dreta, però li costa projectar un horitzó d’actuació pròpia, compartit i il·lusionant.

Vixca, vixca, vixca

De l’inici de la democràcia ençà, el 9 d’octubre ha sigut una data celebrativa d’elevada condensació simbòlica, però —a diferència de l’11 de setembre dels catalans— poca eficàcia política concreta. No podia ser altrament, atès el nostre embolic identitari, fruit d’una particular conformació històrica que repoblà el territori, en distints moments, amb gent de diversa procedència geogràfica —Aragó, Catalunya— que parlaven llengües també diferents. Però a la tradicional bifurcació identitària s’ha sumat, gràcies a la espenta electoral de Vox, una tercera opció: la d’un espanyolisme sense fissures ni matisos, amb flexions localistes estrictament folklòriques, si de cas. Sempre ha existit, és cert, però no sempre ha estat tan present a la taula de debat identitari com ara, quan la inveterada discussió sobre l’ànima dels valencians, amb rivets sovint bizantins, s’ha embrollat encara més.

Cal no oblidar, tampoc, que els d’Abascal es disputen amb el Partit Popular un mateix espai ideològic, utilitzant tots dos el mateix combustible electoral: la immigració... i la llengua dels valencians. Una llengua flexible en la que una sola paraula —una sola lletra, de fet— pot concentrar una gran càrrega ideològica. Només cal para esment del lema triat enguany per la Generalitat per a l’efemèride: aqueix «vixca» triplicat, que remet a l’himne oficial, no és una variant acceptada pel diccionari —estatutàriament— normatiu valencià, el de l’AVL, però sí pel de la seccessionista Real Acadèmia de la Llengua Valenciana. Cosa que contradiu el punt 8 de l’article sisé del nostre Estatut d’Autonomia, aprovat el 2006 i impulsat pel mateix PP quan governava la Generalitat, aleshores també en solitari, però amb majoria absoluta.