Més i més pobres

Cada vegada els valencians som més i més pobres, en un doble sentit: ens situem per davall, com més va més, respecte de la riquesa mitjana estatal i ens mantenim amb un percentatge alt, massa alt, de persones pobres. Les dades són preocupants, de fa temps. Mostren una tendència negativa consolidada.

Per una banda, el País Valencià, en conjunt, és pobre, si comparem la riquesa valenciana amb la mitjana espanyola i europea. Ara per ara ja ens situem per davall del 85% de la mitjana estatal. Cal tenir present que a primeries de segle XX érem rics respecte d’Espanya i que durant la dècada dels vuitanta vorejàvem la mitjana. Certament, si fem servir la ironia, continuem sent rics respecte de la majoria dels països del Tercer Món. Respecte del nostre entorn, però, ens hem empobrit notòriament durant les darreres quatre dècades.

En la renda mitjana per persona també podem comprovar l’empobriment. Cada valencià hauria gaudit d’una renda anyal de 13.374 € el 2024, inferior a la mitjana espanyola (14.807 €) i molt allunyada de la de Navarra (17.253 €), Madrid (17.275 €) i País Basc (19.078 €). Si ens fixem en la renda per família la situació és semblant: mentre que el País Valencià s’havia d’acontentar amb 33.031 €, la dada general d’Espanya abastava els 36.996 € (i Madrid comptava amb el millor resultat, 44.889 €).

Per una altra banda, el percentatge de valencians pobres no sols no es redueix sinó que creix lleugerament. La taxa de risc de pobresa, tot i que disminueix en l’àmbit estatal ininterrompudament des de 2021, el 2025 arribà al 26% al País Valencià, més d’un de cada quatre. Si fem una mirada més àmplia, observem que és un problema estructural si més no des de fa quinze anys. Entre 2008 i 2025 ha oscil·lat entre el 20,9% (2009) i el 26,2% (2014). La darrera xifra disponible és significativament superior que la mitjana estatal (19,5%) i molt més alta que uns altres territoris, com País Basc (9,3%), Illes Balears (11,6%) o Navarra (12,3%).  

A més a més, la taxa de risc de pobresa i d’exclusió social, el 2025 superà el 30% (30,7% exactament), la qual cosa significa que més d’un milió sis-cents cinquanta-cinc valencians estan afectats per diferents graus de privació. No en són desenes o milers sinó centenars de milers, no massa lluny d’un de cada tres. Aquesta dada és significativament superior a la mitjana estatal (25,7%) i supera el doble de la del País Basc (14,7%).

Cal tenir en compte que aquest indicador, conegut com la taxa AROPE, és el principal mecanisme per a resseguir els objectius socials de la Unió Europea per a 2030. De fet, si ampliem la mirada al continent, Espanya se situa com la quarta pitjor de la Unió Europea (21% de taxa mitjana), només per davall de Bulgària, Romania i Grècia (dades de 2024) i, per tant, és l’estat que presenta pitjors resultats de l’Europa occidental i central. Per resumir-ho: Espanya molt pitjor que Europa i València molt pitjor que Espanya.

A més, aquestes dades negatives coincideixen en un context de creixement econòmic. Sense anar més lluny, el PIB per habitant del País Valencià augmentà un 4,2% el 2024. Caldrà recordar que no sempre el creixement va acompanyat de redistribució.

La pobresa no sols implica una més gran carestia de productes i serveis bàsics. També s’interrelaciona amb uns altres factors, com ara la salut i el nombre d’anys viscuts. Així, l’esperança de vida al nàixer al País Valencià el 2024 era de 83,40 anys mentre que a Madrid era de 85,58 anys, novament la xifra més alta de l’estat. Dos anys més de vida, amb una certa salut, és un bon regal. El País Valencià, de fet, té la taxa de fumadors més alta de l’estat: un 24,76% de la població de més de catorze anys fuma diàriament. Contràriament, tenim menys consumidors diaris d’alcohol (o això diem als enquestadors quan ens pregunten).

Per a aportar un punt parcialment positiu, el País Valencià està per davall de la mitjana estatal pel que fa a població amb carència material i social extrema. El 6,9% dels valencians es troben en aquesta situació duríssima, xifra inferior al 10,9% d’Andalusia o fins i tot al 8,9% de Catalunya i al 8,4% de Madrid. La vida a les grans ciutats és encara més dura per als desposseïts.

Progressivament, per tot plegat, ens acostem més a l’Espanya més pobra (Canàries, Extremadura, Andalusia, Múrcia i Castella-la Manxa) i ens allunyem més de l’Espanya més rica (Madrid, País Basc i Navarra). Al capdavall, la riquesa no és fixa. Igualment que hi ha persones que experimenten processos de mobilitat ascendent o descendent, hi ha territoris que guanyen i uns altres que perden. La riquesa i la pobresa, com tantes altres indicadors socials, són relatives i canviants.

Per què ens empobrim? Ací no pot desenvolupar-se’n les causes. N’hi ha territoris que ho fan millor i n’hi ha que ho fan pitjor, certament. I n’hi ha de privilegiats i de castigats. El cas valencià, no em cansaré de repetir-lo, és excepcional: pobres tractats com a rics. Cada any, tot i les xifres aportades en aquest text, el finançament i la inversió estatal per habitant és inferior a la mitjana. N’hi ha un altre factor fonamental, a parer meu: la desindustrialització del País Valencià i l’especialització en serveis de productivitat baixa, com ara el turisme. Tampoc em cansaré d’insistir que esdevenir cambrers del turisme internacional és un mal negoci.

Davant d’aquesta situació hem de preguntar-nos: de la pobresa valenciana se’n parla molt, ací i a Madrid? A qui li importa? És imperiós generar un debat públic sobre com revertir aquesta situació. Continuar fent com els estruços és suïcida, ja que afectarà molta gent a curt i a llarg termini. Cal alçar la veu. I denunciar-ho. Ens hi juguem molt.