Pego-Golf: quan l'aigua ens recorda el valor de la terra

Hi ha coses que pareix que només entenem quan arriba una desgràcia. Durant anys podem parlar d'urbanisme, de progrés, de creixement econòmic i de nous desenvolupaments residencials, però de sobte arriba una DANA, l'aigua recupera el protagonisme i ens recorda una realitat que massa vegades preferim ignorar: el territori té memòria, i les nostres decisions sobre ell tenen conseqüències.

La DANA Adam, que ha colpejat estos dies les comarques de la Marina Alta i la Safor, ha tornat a deixar imatges difícils d'oblidar. Carrers convertits en rius, barrancs desbordats, camins destrossats i camps negats. A Pego, les precipitacions han superat els 680 litres per metre quadrat en només 24 hores. Una quantitat extraordinària que ens obliga a preguntar-nos si realment hem aprés alguna cosa dels episodis que hem patit durant els últims anys.

Enmig d'este escenari trobem un projecte que fa dècades que genera controvèrsia: el PAI Pego-Golf. Una actuació urbanística que contempla la construcció d'unes 1.300 vivendes, un camp de golf, instal·lacions hípiques, un hotel i altres equipaments sobre més de 160 hectàrees de terreny, bona part del qual és terra agrícola, al costat del Parc Natural de la Marjal de Pego-Oliva.

Parlem de més d'un milió i mig de metres quadrats que podrien deixar arrere la seua realitat agrícola per a donar pas a un altre model de territori. Convé recordar que un camp de tarongers no és simplement una parcel·la sense edificar, és una terra que produïx aliments, genera activitat econòmica, manté un paisatge i forma part d'un sistema de séquies, escorredors i barrancs que s'ha configurat durant generacions. Un sistema que també participa en la manera com circula l'aigua.

Els camps també s'inunden, i els llauradors ho sabem perfectament. De fet, som moltes vegades els primers a patir les conseqüències de les pluges extraordinàries. Perdem collites, se'ns arranquen arbres, desapareixen camins i veiem com mesos de treball poden quedar destruïts en qüestió d'hores. Ningú pot afirmar que conservar una parcel·la agrícola siga suficient per a evitar una inundació, però tampoc podem ignorar que els sòls no impermeabilitzats i els espais de drenatge poden complir funcions importants en el comportament de l'aigua.

Ací és on el cas del Pego-Golf resulta especialment preocupant. Segons la informació publicada, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer ja havia emés en 2023 un informe desfavorable que qüestionava la disponibilitat de recursos hídrics i diversos aspectes relacionats amb els barrancs i la inundabilitat del projecte. Advertències que mereixen una resposta tècnica clara i transparent, especialment després del que acabem de viure.

No es tracta d'afirmar que el projecte haja provocat les inundacions, perquè no està executat, ni tampoc de donar per fet que tota la superfície prevista haja quedat negada durant esta DANA. Es tracta de preguntar-nos si té sentit continuar impulsant grans transformacions urbanístiques sense haver resolt tots els dubtes sobre la disponibilitat d'aigua, el drenatge i la seguretat del territori.

És evident que els pobles necessiten oportunitats econòmiques, vivendes, serveis i possibilitats de futur. Ningú hauria de negar-ho. Però també hauríem de preguntar-nos per què, quan parlem de desenvolupament, tantes vegades pensem abans en construir que en recuperar allò que ja tenim. Per què una hectàrea de tarongers pareix tindre més valor quan deixa de produir taronges? Per què acceptem amb tanta facilitat que el futur d'una terra agrícola passe necessàriament per convertir-se en una urbanització?

Potser perquè ens hem acostumat a mirar el camp com una reserva de sòl disponible, com un espai buit que encara no ha arribat al seu màxim valor econòmic. I això és un error profund. Una terra agrícola no està esperant que arribe una excavadora per a començar a ser útil, ja ho és, encara que moltes vegades la societat no sàpia reconéixer-ho i, massa sovint, els preus que cobrem els llauradors tampoc ho reflectisquen.

El problema va molt més enllà de Pego, de fet, a la DANA de 2024 ja ho vam comprovar a l’horta sud. Durant dècades hem anat ocupant terres fèrtils, transformant paisatges i construint infraestructures sense donar sempre la importància necessària al funcionament de l'aigua. Després arriba una barrancada i descobrim que els barrancs continuen sent barrancs, encara que al seu voltant hàgem construït carreteres, vivendes o polígons industrials.

La DANA Adam encara ens deixa una altra lliçó. Segons les primeres estimacions de les organitzacions agràries, unes 8.000 hectàrees podrien haver resultat afectades a la Safor i la Marina. Milers d'hectàrees que ara necessitaran treball, inversions i temps per a recuperar-se. I mentre intentem salvar una part de la nostra agricultura dels efectes de l'aigua, continuem debatent si una altra part ha de desaparéixer davall de l'asfalt.

Defendre la terra agrícola no significa oposar-se al progrés. Significa entendre que no tot el creixement és necessàriament progrés i que hi ha coses que, una vegada desapareixen, difícilment podrem recuperar. Potser ha arribat el moment de deixar de considerar el camp com una reserva de terrenys per a urbanitzar i començar a entendre'l com una part imprescindible del nostre futur.

Després de cada DANA prometem aprendre dels errors, revisar allò que no ha funcionat i construir un territori més segur. Però les lliçons no es demostren amb discursos quan l'aigua encara corre pels carrers, sinó amb les decisions que prenem quan torna a eixir el sol.

Fa més de vint anys, La Gossa Sorda ens contava la història de Batiste Ceba, un llaurador que veia com el ciment amenaçava la terra que havia treballat tota la vida. Dos dècades després, pareix que no hem aprés res. El problema mai ha sigut que li estigueren furtant la terra a Batiste Ceba, és que ens estan furtant el futur a tots i totes.

Potser el problema no és que l'aigua no sàpia per on anar. Potser el problema és que nosaltres ens hem oblidat de respectar per on ha anat sempre.