La tanca de la consellera
Conformada per forts barrots de ferro blanc, llisca sobre rodes aquesta estructura metàl·lica que es va instal·lar amb la senzilla funció de delimitar l’espai exterior d’un edifici públic, esdevinguda ara salvaguarda (protecció que es dispensa a certs establiments per a posar-los al marge de la guerra). Eixa tanca que cada dia, des de 2009, ha estat obrint-se i tancant-se de manera rutinària sense més transcendència, ha esdevingut aquesta setmana símbol de la discòrdia entre les dues parts d’un dels conflictes laborals i socials més rellevants dels últims anys al País Valencià: la vaga indefinida del personal docent de l’escola pública.
Protagonista involuntària del menyspreu cap a un col·lectiu sensible que crida amb una ferma convicció per un canvi urgent en el model educatiu, la tanca de la Conselleria d’Educació roman des de fa dies fortament custodiada i tancada a la multitud que protesta pacífica però contundentment contra les retallades en plantilles, infraestructures, salaris, inclusió i en el bé més preuat de la nostra cultura: el valencià.
La consellera M. Carmen Ortí, farta d’escoltar sota la finestra del despatx el clamor de la multitud que demana la seua dimissió, ha pres la pitjor decisió possible: menysprear la seua plantilla, expulsar-la del recinte i relegar la legítima protesta al carrer. A un costat de la tanca, el poder que estreny; a l’altre, el professorat que declama. Es tracta d’un paradigma repetit al llarg de la història. Aquesta tàctica de desgast cap a la part contrària, que els obliga a manifestar-se durant hores al sol preestiuenc, sobre l’asfalt calent, és més una maniobra dissuasòria militar que no una tàctica de negociació. Demostra una profunda falta d’humanitat per part d’aquesta administració crescuda i envalentida. És un exemple vergonyós d’humiliació, incivisme i ineptitud negociadora.
Cal recordar que tant l’edifici com l’espai obert que hi ha dins del perímetre són de titularitat pública, de la Generalitat Valenciana; per tant, són d’accés lliure a tota la població. Això significa que és completament legítim convocar concentracions de manera oficial dins del recinte de la Conselleria. És, a més, competència de la Delegació del Govern autoritzar o no una convocatòria de reunió. Només podria denegar-la en cas que la Conselleria mateixa ho sol·licitara al·legant motius de seguretat o bloqueig dels serveis que s’hi presten. De veres, consellera? Ha vist algun treballador o treballadora de la Conselleria amenaçada la seua seguretat per tindre a la porta centenars de professors i professores practicant el seu dret de reunió? Han estat les instal·lacions sotmeses a algun tipus de perill o amenaça de la seua integritat? S’han deixat de fer les funcions pròpies d’aquest òrgan per culpa de les concentracions? Si hi ha una evidència que s’ha demostrat durant estos dies de mobilitzacions, és l’actitud exemplar del col·lectiu docent mentre exercia el seu dret fonamental a fer vaga. En els dies que vam poder manifestar-nos a la part interior de la tanca, no es va produir cap incident ni desperfecte.
Aquesta tanca, que impedeix el pas de milers de professores i professors, ha esdevingut una extensió de la mateixa consellera, un símbol autoritari de la negació i de l’odi. Sembla que la consellera defuig la seua responsabilitat de vetllar per aquelles persones treballadores que estan al servei de l’educació pública. Senyora consellera, no va escoltar vosté mai allò de: “No es poden posar portes al camp”? Òbriga la porta, faça el que havia d’haver fet des del moment en què va començar el conflicte: dignifique l’escola pública.
*Paloma Verdeguer Salvador, Professora de FP i delegada de CCOO PV Educació i Santi Mateu Blasco, Professor de FOL