La polèmica lliurecanvisme-proteccionisme fou una de les claus al segle XIX, amb prolongacions al segle XX. L’economia política clàssica, inventada per anglesos i escocesos, preconitzava amb arguments teòrics sofisticats el benefici universal del lliurecanvisme o del comerç internacional sense restriccions. Els països més endarrerits, tanmateix, trobaven que l’aranzel els protegiria i fomentaria “el treball nacional”. L’economista alemany Friedrich List -Alemanya no era la potència econòmica que seria posteriorment- va sintetitzar en termes teòrics aquesta posició. La primera fou esbombada pel gran economista David Ricardo -amb la teoria dels costos comparatius-, i per tota una plèiade d’economistes clàssics, anteriors i posteriors.
Al segle XX el proteccionisme -com altres coses- arribà al punt culminant més exasperat, amb la política autàrquica del feixisme, doctrinalment justificada i forçada a la Itàlia mussoliniana i a l’Espanya de Franco -els falangistes en varen ser els grans adalils- i també a l’Alemanya de Hitler, per bé que el nazisme tenia una mirada europea-continental, d’ocupació i explotació -o esclavització- de grans espais (del sud al nord i sobretot a l’est), la qual cosa matisava considerablement el tema. A Itàlia i a Espanya l’autarquia fou un gran desastre. Sobretot a Espanya entre 1939 i 1959 -vint anys!- en els quals es va perdre el tren de la modernitat europea, en la seua reedició de postguerra. La conseqüència: endarreriment, pobresa, atur estructural, sequera “pertinaç”, emigració, misèria, estretor, estancament econòmic.
En qualsevol cas, la política aranzelària es considerava un instrument de política econòmica, que calia graduar amb moderació i enteniment. Al final, ni proteccionisme ni lliurecanvisme, sinó un mix guiat per un cert trellat econòmic i la creació progressiva d’espais econòmics integrats, amb compensacions, com la Comunitat Europea, la futura Unió Europea. La globalització desaforada dels anys noranta -encara que venia d’abans- marcà una tendència a la supressió de barreres aranzelàries -i no aranzelàries- al comerç internacional, amb conseqüències no sempre tan positives, com s’ha vist.
El que no s’havia conegut fins ara és l’ús agressiu i totalment arbitrari de la política aranzelària, no tant en termes econòmics com també polítics-ideològics, que du a terme, per a perplexitat d’economistes propis i aliens, el president dels Estats Units Donald Trump. Una gran aportació que potser li valdrà el Premi Nobel d’Economia, qui sap, que es podria afegir al Premi Nobel del la Pau que ja li han mig promès...
Perquè Trump fa ús i abús dels aranzels, com si fos un arma que -infantívol- pot fer servir a voluntat. No és seriós. Ara aquest em fa nosa i li puge l’aranzel al 50%, ara aquell fa alguna cosa de política interior -que seria cosa seua- que no m’agrada, i li puge l’aranzel al 55%. Ara augmente l’aranzel un 20% o el rebaixe al 15%, segon l’humor del dia. ¿És això una política econòmica mínimament sensata i coherent? Una política que amenaça tothom, la Unió Europea, la Xina, Suïssa, Brasil, l’Índia, qui siga que se li pose entre cella i cella al tipus aquest. No fa un ús racional de la política aranzelària, que podria tindre un cert fonament davant la davallada industrial (manufacturera) dels Estats Units, fruit de la globalització descompensada que va promoure ell mateix. Això de Trump és una altra cosa.
Estats Units solia ser un país seriós, marcat pel protestantisme majoritari, més aviat purità i moralista. Amb Donald Trump tot això se n’ha anat al femer. Ni ètica, ni moral, ni coherència. El món es pregunta com és possible, i els nord-americans sensats, que en són molts, també. L’esperit del temps? Potser sí, resultat i alhora promotor d’un capgirament o trans-valoració de tots els valors que havien marcat el seu país i el món en general, d’ençà de la configuració de l’ordre internacional posterior a la Segona Guerra Mundial. Una conflagració, per cert, provocada per un tipus també imprevisible i megalòman, malalt de trastorn narcisista de la personalitat, que va dur Alemanya i el món a la vora de l’abisme, i que va fer un pas més. Sí, el va enfonsar en una massacre inimaginable.
És evident que la història no la determinen individus trastornats. Si arriben a llocs de poder i desencadenen desgràcies impensables és perquè una miríada de decisions errònies s’han pres abans en les profunditats del cos social, i perquè forces consistents i amb molt de poder els impulsen. També perquè fallen els controls i els ressorts de la consciència civilitzada. És un procés malaurat i recurrent. Si no es talla a temps es propaga com una gangrena.
Però no cal anar tan lluny, ni mirar la palla en l’ull aliè i obviar la biga en el propi. Passa una cosa semblant -embrionàriament- a hores d’ara a Espanya, amb una dreta presonera (voluntària) de l’extrema dreta en ple deliri destructiu o, millor dit, de-constituent. Forces socials compactes, institucions, corporacions, interessos econòmics, mitjans de comunicació, alts cossos funcionarials, membres dels aparells de l’Estat, juguen amb el foc de la deslegitimació de la democràcia, l’afebliment de la convivència i l’enfrontament civil. Molt de compte! Cal una reflexió serena de l’espectre polític majoritari -bé que divers i en alguns aspectes contradictori- que voldria una altra cosa, que ho sap i que hauria d’aplegar recursos polítics i morals per resistir. Tant de bo predomine la visió històrica i el sentit de la responsabilitat.
L’esperit del temps, si és el que defineix Trump amb l’ús i l’abús de la política aranzelària, i tantes altres coses nefastes que ens durien molt lluny si les volíem ressenyar, no ho posarà fàcil. Ben al contrari. Però res no està escrit. Espanya no és Itàlia. Als anys trenta del segle XX va resistir tres anys un embat molt diferent -com diferent és el nostre temps- però igualment insidiós i terrible. Tot un antecedent.