Carme Navarro, premi bibliotecària d'honor: “Llegir pot ser una mena de medicina”

Carme Navarro va estudiar Magisteri i va exercir com a professora d’adults durant uns anys fins que un dia, ella i la seua companya de treball, Rosa Marín, es van quedar sense feina i totes dues, sin faena y a lo “loco”, però agosarades i decidides, van muntar una petita empresa, Sénia. Projectes educatius: “Fou una suma de circumstàncies —explica Carme— ens van acomiadar de la feina i vam pensar en crear una empresa on poguérem continuar fent el que, d’alguna manera, ja havíem començat a fer a l’escola d’adults, perquè enteníem l’educació contínua com un procés més enllà de traure’s un títol, i per això ja dedicàvem una hora a la setmana a llegir i comentar el mateix llibre, i havíem comprovat que donava molts bons resultats”.

Al començament no tenien molt clar per on tirarien, i els inicis, 1999, foren una empresa de caràcter educatiu, d’animació i mediació lectora, lligada sobretot a biblioteques i de cara a un públic infantil i juvenil. En aquell moment, de clubs de lectura, n’hi havia ben pocs al País Valencià. Tanmateix, la tendència anà canviant i evolucionant fins al punt que “en l’actualitat —matisa Carme—alguns pobles grans i ciutats tenen fins a dos i tres clubs de lectura, alguns d’especialitzats, i tota biblioteca vol oferir el seu club de lectura, prioritzant els seus usuaris, i després la resta de lectors. I podem dir que avui gestionem i coordinem entre 50 i 60 clubs de lectura i el 95% del nostre treball és mediació amb lectors adults”.

Els precedents

“Fa quasi trenta anys llocs com Carcaixent o Onda tenien clubs de lectura, però eren casos aïllats i els valencians anàvem amb retard, respecte a llocs com Castilla La Mancha o Catalunya. De fet, al principi calia convèncer els usuaris de les biblioteques, i els tècnics feien una tasca quasi de proselitisme. Avui, però, hi ha llistes d’espera i la gent percep el club de lectura com una necessitat, com una mena de medicina”.

“El boom valencià, per dir-ho així, fou a partir de la covid, quan els clubs que hi havia es van mantenir en línia i van resistir bé. La gent els valorava i s’adonaren que els necessitava, sobretot la gent que vivia sola. I en tornar a la presencialitat, hi hagué un creixement exponencial. Actualment hi ha clubs de lectura de novel·la negra, de temàtica LGTBI, de viatges, feministes, de memòria històrica i darrerament estan formant-se molts clubs de lectura de pensament, a partir de llibres d’assaig”.

Prescriure i socialitzar

El clubs de lectura han arribat a molts pobles menuts on abans gran part de la població no tenia possibilitat de trobar a penes oferta de llibres i encara menys de retrobar-se amb els autors. ¿Carme, quin és el matís, la diferència, d’arribar a una localitat menuda, respecte a una ciutat? “Treballem sovint en entorns rurals i ací es nota molt el punt de socialització que tenen els clubs, perquè hi ha menys oferta cultural, sobretot pel que fa a les dones més grans. A voltes s’hi dona una relació inter generacional entre persones que comparteixen gustos i aficions, però que tenen perfils i passats ben diferents”.

Un dels atractius d’aquestes trobades de i amb lectors és la presència dels autors: “són importants, però els incloem d’una manera puntual, perquè observem que quan venen els autors hi ha una petita autocensura per part dels lectors, a més, és una despesa extra a tenir en compte, perquè els autors sempre cobren en els nostres clubs de lectura. Amb tot, l’experiència és molt gratificant i ha estat decisiu per a introduir la lectura en valencià, perquè molta gent pensava que no sabrien ni podrien llegir mai en valencià i la presència dels autors era una mena de ‘mesura de pressió’ [diu mentre se somriu], i aquesta segona alfabetització en llengua pròpia, que arriba a qualsevol edat, és una descoberta molt gratificant”.

“Sempre em faig moltes preguntes per avaluar i millorar la nostra feina i de quins recursos disposem i em sorprèn que les nostre biblioteques tinguen tan pocs llibres en valencià. Per això, si els lectors no llegiren els nostres autors, o traduccions al català a través dels clubs, potser no els descobririen mai. En el nostre cas, molts lectors estan aprenent a llegir en la seua llengua materna, i està molt bé que comencen per autors locals o de la comarca, per a després poder anar més enllà”.

Carme Navarro insisteix en què el club de lectura és un lloc de prescripció: “la gent busca eixir de les seues rutines i zones de confort i que li sorprenguen”. Però assegura que també hi compta molt la decisió dels lectors: “de fet, la programació la fem entre Rosa Marín i jo, i els tècnics de biblioteca, però també ens agrada que els lectors diguen la seua. I el que fem és presentar-los una llista, els expliquem i deixem que ells trien, i d’aquesta manera la implicació és més forta. D’altra banda, són persones de mentalitat lectora oberta i no et diuen mai que no, s’arrisquen amb coses noves”.

Falta d’estudis sobre el tema

A pesar de l’impacte tan important que els clubs de lectura han tingut en la societat valenciana, Navarro assegura que troba a faltar un interès i dedicació pel tema: “No hi ha estudis amb dades que parlen del que s’està fent en la dinamització i mediació lectora a través dels clubs de lectura, i em sorprèn perquè molta gent et diu que des que venen al club ja no llegeixen el mateix, o ja no els apanyen totes les coses, o que no haurien llegit mai eixe llibre si no fos pel club de lectura. De fet, a partir dels clubs s’obre una conversa literària que du a molts altres llibres, títols que pivoten al voltant del llibre triat, i s’inicia un intercanvi molt ric”.

En part, aquesta és una conversa que ajuda a desempolsegar altres llibres, li comente: “Exactament, els clubs de lectura són com una segona vida per als llibres, quan ja ha passat la promoció i la novetat d’un llibre i ja no estan destacats, nosaltres els rescatem. De fet, les prestatgeries especials del club, on hi ha el distintiu llibre club de lectura, els usuaris de la biblioteca les mirem amb interès, com un referent, i fan de guiatge per a altres lectors que, de moment, no venen al club”.

Carme insisteix en la força que estan prenent els clubs de lectura a tot arreu com a eina de mediació lectora, tant en llibreries, com a través d’associacions, de biblioteques o fomentats per editorials: “Comença a valorar-se l’impacte que tenen, però caldria que el Govern central reconeguera la lectura com un dret, més enllà d’un hàbit, perquè un hàbit es fomenta, però un dret s’ha de garantir, i caldria que la Generalitat Valenciana donara més subvencions i suport, que ara per ara, són pràcticament nul·les. En altres comunitats, com és el cas de Catalunya, però també Castella la Mancha, hi ha centrals de préstecs que donen suport a les biblioteques i també subvencions a les activitats. Els valencians comptem amb l’esforç del personal bibliotecari, tècnics que sovint es desplacen en el seu vehicle propi a biblioteques públiques més grans, les quals han pogut comprar lots, per a buscar llibres, i comptem també amb el suport dels ajuntaments, poc més. I això és insuficient, els clubs de lectora haurien de tenir una organització suprabibliotecària per a poder gestionar tots els llibres i els enviaments, com una mena de central de llibres, tal com fa eBiblio, a nivell estatal i en les diferents vessants autonòmiques. Els valencians, amés, no disposem ni de plataformes per a un accés segur i legal a la lectura en suport digital, com sí tenen a Catalunya. A més, les editorials valencianes sembla que tenen molta por al format digital”.

Quan li pregunte com definiria la feina que fan, a respon: “Som mediadores, una mena de baula entre els lectors, els autors i els llibres, però també prescriptores”. Un aspecte que subratlla i emfatitza Carme és que la mediació “s’ha de professionalitzar i no es pot deixar exclusivament en mans dels tècnics de les biblioteques, que en ocasions estan sobrecarregats de feina”.

La professionalització de la mediació lectora

Quan li pregunte com definiria la feina que fan ella i Rosa diu: “som mediadores, però també prescriptores perquè la mediació —i vull insistir en aquest aspecte— s’ha de professionalitzar i no es pot deixar exclusivament en mans dels tècnics de les biblioteques, sovint sobrecarregats de feina”.

Fet i fet, els clubs de lectura estan triomfant a casa nostra. I si tenen tant d’èxit, és, en part, per les raons ací esmentades: perquè donen vida, generen activitat cultural i prestigi social, dinamitzen socialment, donant lloc a noves relacions i amistats, i creen un clima de conversa i inquietud vital. En definitiva, comptar amb un club de lectura marca la diferència, dona caché.

Els perfils comencen a canviar

Si bé fins ara hi ha els clubs de lectura han comptat amb moltes més dones que homes —de fet els homes han tingut de sempre molts més espais de socialització, alguns exclusius d’ells— d’un temps a ara els perfils comencen a canviar i hi ha molta gent jubilada, dones i homes, amb formació i inquietuds, que ara tenen més temps, perquè llegir demana temps, i busquen un oci diferent i als clubs de lectura el troben. És un espai també de noves relacions i amistats, gent nova amb qui compartir i de vegades hi ha clubs on s’ajunte pares amb fills i avis amb nets, i la diversitat d’edats és molt ineteressant. Diria que “llegir està de moda”, i cada vegada hi ve més gent. Fins i tot dones joves que venen amb els fills perquè també alguns clubs de lectura són llocs de conciliació familiar, com és el cas de la Pobla de Farnals que fa conta contes per a adults i per a xiquets alhora.