El cost ocult de la prioritat nacional
Des de la seua entrada en vigor, l’abril del 2018, la Renda Valenciana d’Inclusió (RVI) ha estat una de les principals eines de la política social valenciana per respondre a situacions d’empobriment i exclusió social. Sense idealitzar-ne l’abast ni obviar les dificultats del seu desenvolupament, cal reconéixer la protecció que ha proporcionat durant aquests anys a milers de persones i famílies, i la seua contribució a evitar que situacions de vulnerabilitat deriven en processos d’exclusió més profunds.
Recentment, les Corts Valencianes van aprovar una nova norma per actualitzar aquesta prestació: la Llei 2/2026, de 14 d’abril, per a la millora de la RVI, que entrarà en vigor el 20 d’octubre. Però arribarà a aquesta data ja modificada. Abans fins i tot de començar a aplicar-se, el PP i Vox hi introduïren, mitjançant la Llei 5/2026, de 31 de juliol, canvis que van molt més enllà d’un retoc. La modificació forma part d’una transformació més àmplia del Sistema Públic Valencià de Serveis Socials, en què la denominada «prioritat nacional» ja passa del discurs polític a les condicions d’accés al sistema públic de protecció social.
Un dels canvis més significatius afecta el requisit de residència. Traslladada a la vida quotidiana, aquesta exigència determinarà qui podrà accedir a la prestació davant d’una situació de necessitat i qui haurà de buscar altres vies de resposta. Des de la perspectiva del treball social, la pregunta no és només quantes persones deixaran d’accedir a la RVI, sinó també on i com reapareixeran les necessitats que la prestació deixe de cobrir.
De la residència efectiva a la continuïtat administrativa
L’accés a una prestació econòmica comporta el compliment de diversos requisits, entre els quals hi ha el de residència. La Llei 19/2017 permetia acreditar-lo per dues vies temporals: dotze mesos continuats immediatament anteriors a la sol·licitud o cinc anys, continuats o interromputs, dins dels deu anteriors. En tots dos casos, el vincle amb el territori podia demostrar-se mitjançant l’empadronament o la residència efectiva.
Quan el padró no reflectia la realitat, la residència efectiva podia acreditar-se a través de l’assistència sanitària assignada, la inscripció com a persona demandant d’ocupació o l’escolarització de descendents, entre altres elements. La regulació permetia, per tant, mirar més enllà del registre padronal, una flexibilitat especialment rellevant per a persones sense domicili estable, en habitatges precaris o amb dificultats per empadronar-se.
Amb la nova regulació, aquesta lògica canvia. Després de la reforma introduïda per la Llei 5/2026, el requisit de residència habitual de la RVI es podrà complir acreditant tres anys d’empadronament continuat immediatament anteriors a la sol·licitud o deu anys, continuats o interromputs, dins dels trenta anteriors. En tots dos supòsits, la persona haurà d’estar empadronada en un municipi valencià en el moment de sol·licitar la prestació.
La reforma no elimina completament les altres proves de residència efectiva, però restringeix el seu ús als casos en què no resulte possible empadronar-se. En aquests supòsits es podrà recórrer a la targeta sanitària, la inscripció com a persona demandant d’ocupació, l’escolarització de descendents o l’ocupació d’una plaça d’acció concertada destinada a persones en situació o risc d’exclusió. Aquestes proves poden substituir el padró, però han d’acreditar els mateixos períodes de tres anys o de deu dins dels trenta.
La norma manté excepcions en què no s’exigeixen els períodes mínims, entre altres, per incorporació a la unitat de convivència per naixement, adopció o reunificació familiar; per protecció internacional, apatrídia o protecció temporal; per situacions de prostitució, explotació sexual o tràfic d’éssers humans, i per violència sobre la dona o violència intrafamiliar quan s’ha constituït una nova unitat de convivència. Fora d’aquests supòsits, el termini s’endureix i el padró adquireix una centralitat que abans no tenia.
El pròxim filtre: la situació administrativa regular
La Llei 5/2026 obri, a més, una qüestió que encara està oberta. La modificació de la Llei de serveis socials ordena que el futur desplegament reglamentari de la «prioritat nacional» establisca un període reforçat d’arrelament, empadronament i vinculació amb el territori; relacione l’accés a ajudes, subvencions i prestacions amb la trajectòria de cotització, permanència i contribució al sistema, i excloga les persones en situació administrativa irregular de les prestacions i els serveis socials estructurals, limitant-ne l’accés als supòsits d’urgència vital previstos per l’ordenament jurídic.
La situació administrativa regular apareix així com un filtre diferent de l’antiguitat padronal. Una persona pot acreditar anys de vida al territori i continuar sense una autorització de residència, perquè l’empadronament acredita la residència en un municipi, però no la regularitat administrativa.
El mandat legal sobre el futur reglament és inequívoc, però el seu abast concret encara s’ha de determinar. La disposició final incorporada a la Llei de serveis socials no opera encara. Ara bé, caldrà examinar el desplegament que aprove el Consell. En tot cas, el que sí que queda fixat és la direcció política i normativa cap a la qual s’orienta el sistema.
L’IMV i la RVI: dues peces que no sempre encaixen
L’enduriment del requisit d’empadronament afecta també l’encaix entre els dos principals mecanismes de garantia d’ingressos. L’Ingrés Mínim Vital (IMV) constitueix el nivell bàsic de protecció establit per l’Estat. La RVI, integrada en els serveis socials valencians, el complementa i també cobreix situacions de necessitat a les quals l’IMV no arriba, bé perquè les persones afectades incompleixen algun dels seus requisits, bé perquè la seua realitat no encaixa en el disseny de la prestació.
De fet, en el procediment de concessió de la RVI s’exigeix haver sol·licitat les prestacions públiques a les quals es puga tindre dret. Quan es reconeix l’IMV, la seua quantia es descompta de l’import que correspondria percebre per la renda valenciana, de manera que aquesta pot completar els ingressos fins al límit reconegut. Quan l’IMV no es concedeix, la RVI pot oferir cobertura si es compleixen els seus propis requisits.
Les dues prestacions, però, no s’obrin amb la mateixa clau. Amb caràcter general, l’IMV exigeix un any de residència legal i efectiva a Espanya, de manera continuada i immediatament anterior a la sol·licitud. La nova RVI exigirà tres anys continuats d’empadronament valencià o deu anys dins dels trenta anteriors. Aquesta diferència pot deixar fora de la renda autonòmica persones que perceben l’IMV però necessiten una protecció complementària, i també persones que, malgrat trobar-se en situació de pobresa, no han pogut accedir a la prestació estatal.
En endurir l’accés a la RVI es debilita precisament la prestació que havia de cobrir part dels buits deixats per l’IMV. A partir del 20 d’octubre pot obrir-se, per tant, un nou espai de desprotecció entre la prestació estatal que no arriba i la renda autonòmica que es tanca.
Un requisit amb efectes desiguals
El nou requisit afectarà especialment les persones migrants amb trajectòries residencials recents que no es troben dins dels supòsits exceptuats, però els seus efectes aniran més enllà. També poden trobar obstacles persones amb nacionalitat espanyola que han travessat situacions de sensellarisme, exclusió residencial o desnonament; que acumulen períodes sense empadronament; que han patit buits padronals durant un trasllat, o que han residit temporalment fora del País Valencià per raons laborals, familiars, de cures, de salut o de protecció davant d’una situació de violència.
No totes les persones tenen les mateixes possibilitats de conservar durant tres anys una inscripció administrativa continuada. Les condicions materials importen quan una norma exigeix demostrar estabilitat residencial. La situació administrativa, l’origen o els processos de racialització poden condicionar l’accés a l’habitatge, al treball, al padró i als mateixos sistemes de protecció. A aquests factors se’n poden afegir d’altres, com la precarietat econòmica, el gènere, l’edat, la diversitat funcional o les responsabilitats de cura. Una mirada interseccional permet entendre com aquestes desigualtats es creuen i poden agreujar la dificultat per mantindre una trajectòria residencial estable.
En aquest marc, la pregunta és què passarà amb les persones que continuen tenint una necessitat social, però deixen de complir el requisit d’accés a la RVI.
Encara no es pot quantificar l’impacte del nou període perquè la reforma no ha començat a aplicar-se. Des de la pràctica professional dels serveis socials municipals, però, es pot anticipar un doble risc. El primer és la substitució: una prestació estable i reconeguda com a dret subjectiu pot ser reemplaçada per ajudes puntuals, sovint sotmeses a disponibilitat pressupostària i amb menys capacitat per sostindre processos d’inclusió. El segon és el desplaçament: una necessitat que deixa de cobrir l’Administració autonòmica acaba recaient, almenys parcialment, sobre els ajuntaments, les entitats socials, les xarxes comunitàries o les mateixes famílies.
Un possible descens de la despesa autonòmica pot traduir-se així en més demandes d’ajudes municipals d’emergència, allotjament, alimentació o subministraments bàsics, i en més intervencions professionals davant de situacions que poden agreujar-se si no reben una resposta suficient. Canvien l’administració que assumeix el cost, el moment de la intervenció i els instruments disponibles. Allò que abans podia abordar-se mitjançant una protecció econòmica amb vocació de continuïtat corre el risc de reaparéixer més tard com a deute, pèrdua de l’habitatge, privació material o deteriorament dels vincles familiars i comunitaris.
Per al treball social, aquest canvi condiciona la capacitat d’acompanyar processos d’inclusió amb continuïtat. Es poden identificar les necessitats, elaborar un diagnòstic i proposar un itinerari, però difícilment es pot sostindre un procés d’inclusió si no hi ha ingressos per pagar una habitació, alimentar-se o desplaçar-se. Quan una persona queda fora de la RVI, la pobresa no desapareix, senzillament canvia de finestreta.
La reforma arriba, a més, en un context en què les prestacions de garantia d’ingressos són qüestionades sota el discurs de la «pagueta», que posa l’accent en el cost i en els possibles efectes desincentivadors sobre la recerca de treball. Aquesta mirada deixa en segon pla la dimensió preventiva de les prestacions. Garantir uns ingressos mínims pot evitar que un període de pobresa s’aguditze i acabe demandant respostes públiques més complexes, costoses i tardanes.
L’universalisme en qüestió
El debat va més enllà dels terminis d’empadronament. La mateixa Llei de serveis socials inclusius situa ara, dins de l’article 6, dos principis rectors en tensió. D’una banda, la universalitat, que garanteix el dret als serveis socials en condicions d’igualtat, accessibilitat i equitat a totes les persones amb residència efectiva al territori valencià. De l’altra, la «prioritat nacional», que procura assignar prioritàriament els recursos a qui mantinga un arrelament durador i verificable amb el territori.
La universalitat mai ha significat l’absència de requisits. Significa que, dins de l’àmbit del sistema, la necessitat social ha de continuar sent el criteri central de la resposta pública. La «prioritat nacional» introdueix una lògica diferent: el temps de vinculació administrativa guanya pes davant de la situació present de necessitat. No estableix una exclusió directa per nacionalitat, però pot produir efectes desiguals i fragmentar l’accés entre qui pot acreditar que és «de casa» i qui encara incompleix aquesta exigència.
No es tracta de protegir unes persones o unes altres, com si els drets socials foren peces d’un repartiment excloent. La qüestió és si volem sostindre un sistema que responga davant de la necessitat o avançar cap a un altre en què l’antiguitat residencial determine cada vegada més l’accés a la protecció social. Entre una opció i l’altra hi ha la distància que separa un sistema més universal d’un de més discriminatori.
Sergi Salvador és treballador social. Actualment exerceix en serveis socials municipals i anteriorment va treballar en la Direcció General d’Inclusió Social de la Generalitat.