Amb Vicent Boscà i la revista 'Saó': Fe i fe
Sempre he pensat que la revista Saó es basa, des de la seua aparició ja fa molts anys, en dues idees motrius i personals que, en el fons, tenen un sentit equivalent: la Fe i la fe. La Fe és la «Virtut teologal per la qual hom creu en les veritats revelades per Déu». Pel seu costat, la fe «Creença ferma en la fidelitat, en la veracitat, en la capacitat, d’algú, en la veritat d’alguna cosa, en l’eficàcia d’alguna cosa». Els dos mots, les dues disposicions, fan referències a mons i realitats molt distintes, que poden coexistir o no en una mateixa persona. Es pot tenir Fe i fe; es pot tenir fe i no Fe... Les possibilitats són moltes, perquè la Fe és unívoca, cap al Déu del cristianisme, i la fe no és unidireccional; pot vincular-se a molts objectius. Com ara el país en què s'ha nascut o la llengua pròpia quan està perseguida.
Si la memòria no em falla, la segona virtut teologal és l'esperança. Pensant en el món que ens envolta, en el futur que podem albirar com a més pròxim, jo diria que cal molta fe per mantenir l'esperança. Tinc la convicció que Vicent Boscà i els seus companys estan animats d'aquestes dues forces i que l'esperança els manté la fe. I la Fe.
Jo he estat des de menut un tipus radicalment pessimista —parlo d'esperança, desesperançat, com deia el poeta Espriu, si no m'enganye— i per això admire tant aquestes persones. Cada vegada que tinc l'ocasió, breu i fugissera, de conversar amb Vicent Boscà, isc reforçat i somrient, pel dinamisme que transmet.
Amb Comes, em passava això, però no tant. Probablement, per la manera que tenia de parlar, mesurant especialment cada paraula. Jo l'havia conegut gràcies a Vicent Ventura i puc recordar particularment el seu compromís, com el d'Andreu Alfaro, en la preparació de la I Assemblea d’Intel·lectuals i Artistes del País Valencià, que es va reunir a Xàtiva al juny del 1980. Al gener de l’any següent participà també en l’organització de la II Assemblea, que es va celebrar a València. Era poc abans del 23F i els vents no eren gens propicis perquè la idea tingués continuïtat.
Em ve a la memòria una de les últimes vegades que conversàrem Comes i jo. Fou el 2009, en l'acte de lliurament del Premi Vicent Ventura a Saó, concedit a proposta de Josep García Richart, que tingué el vot favorable de tota la comissió. Acabaven de designar arquebisbe de València Carlos Osoro. Li vaig preguntar sobre les previsions realistes del que aportaria el seu episcopat. Comes havia sabut les primeres actuacions del prelat només arribar a la nova arxidiòcesi i eren clarament positives: havia visitat els sacerdots vells a la residència on s'estaven, i —d'ací venia la meua pregunta— havia donat indicacions perquè es diguessen misses en valencià, si més un cinquanta per cent de les que s'oficiaven regularment. Crec que vaig dir-li, i Comes ho sabia molt més bé que jo, que el problema i els obstacles, amb tota probabilitat insalvables, vindrien de la cúria, de bona part del clergat i del que persones ben informades anomenen la mesa camilla —el tendur, en la parla de la Vall d'Albaida—, una mena de sanedrí secret i oficiós que dóna faltes i bones en assumptes importants de l'Església local. El que va passar després no crec que millorés la situació anterior, amb Agustín García-Gasco, encara que sempre seria més positiva que la que vindria a continuació, amb Antonio Cañizares.
Marín era un motoret, sempre en marxa. Excepte potser els últims anys, quan no s'hi veia i ens vam trobar —no diré veure, per ell— en l'acte commemoratiu del centenari de Josep L. Bausset, el més major de tots ja. En una caracteriologia massa tradicional, Marín, amb qui vaig coincidir moltes vegades, hauria anat a la casella destinada als capellans de missa i olla. Era més que això, evidentment, però.
Vicent Boscà, actual director de Saó, nascut a València el 1959 —es considera d'Alaquàs i Aldaia i viu a Picassent—, és tota una altra cosa. Sempre somrient, amable, d'entrada immediata i directa. Diries que és optimista, i probablement ho és, però si n'hi ha temps i la conversa es pot raonablement allargar, notes que en alguns moments es queda més seriós que al principi i perceps que és un optimista realista i no un il·lús que no sap on està. Ho sap bé, però crec que si convé fa bona cara al mal vent. O practica amb la banda de música a què pertany, la Societat Artístico-Musical de Picassent, havent assajat a casa amb el saxo les peces en preparació, o agafa la bicicleta i fa quilòmetres per les serres. En particular, crec, per les de Mora de Rubielos i el Baix Aragó, el paradís somiat de tanta gent de l'Horta —i meu.
Boscà és un tipus extravertit i en aparença infatigable —cadascú a la seua manera, també ho eren Comes i Marín—, que trobes a tota mena d'actes culturals o cívics, atent al que passa.
Mestre d'escola, per dir-ho amb els termes tradicionals, fou fundador de l’Associació de Renovació Pedagògica de l’Horta Sud i presidí l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud (IDECO) i la Federació d’Instituts d’Estudis Comarcals del País Valencià. Quan al gener del 2010 es feu càrrec de la direcció de Saó, tenia un màster en periodisme i una experiència pràctica utilíssima en l'ofici —Comes també la tenia; Òscar Pérez en traçà fa temps un llarg i complet resum biogràfic—, havent estat col·laborador de 7 Dies de la Comarca i Levante-EMV i director de Papers de l’Horta.
Boscà és el quart director de Saó, després de Josep Antoni Comes, Vicent Cardona i Emili Marín, que portà la revista en dues etapes, abans i després de Cardona. Fou el primer seglar que ocupà el càrrec. Estic convençut que aquesta opció és, des d'un cert punt de vista, millor que les altres. Un seglar sempre està més a cobert d'hipotètiques pressions de la jerarquia, d'intents de control o d'altres retalls en la seua lliure funció —i en les opinions dels col·laboradors.
Jo no coneixia Vicent Boscà fins que fa uns anys m'entrevistà amb motiu del centenari de Joan Fuster, del qual, pels meus moltíssims pecats i errors, vaig ser comissari de la Generalitat Valenciana —Déu m'ho pot haver perdonat, però hi ha gent que no. I això que el càrrec era debades.
Amb Cardona crec que no vam tenir ocasió mai sinó de saludar-nos en algun acte i ho lamente; la seua direcció va coincidir amb moments en què jo no vivia ací o no solia circular molt. Nascut a Llombai, va ser ordenat sacerdot el 1969. La seua trajectòria sacerdotal el portà per diverses comunitats parroquials a Ontinyent, València, Tavernes de la Valldigna, Alaquàs i Patraix. L'any 2008 arribà a Picassent, a la parròquia de Sant Cristòfor Màrtir on desenvolupà una tasca ben recordada per la feligresia.
Una revista sense precedents
Des de qualsevol angle que es considere, Saó representava, quan el primer número isqué d'impremta, i representa encara avui, una absoluta novetat en la llarga i rica història del periodisme escrit en valencià. Cap precedent del mateix signe. Ni cap competidor, després. Seguir la trajectòria de la revista és ben fàcil, perquè l'investigador i periodista Francesc Martínez Sanchis li va dedicar una extensa i meticulosa monografia, La revista Saó (1976-1987). Cristians i esquerrans nacionalistes, publicada el 2016 per la Universitat de València. En més de tres-centes cinquanta pàgines rigorosament documentades i escrites amb cura —prové d'una tesi de doctorat—, l'autor dreçà la crònica del primer període de la revista, exactament aquell en què la dirigí Josep Antoni Comes. Em permetré suggerir que caldria animar alguna persona per continuar la crònica de Saó des que Martínez Sanchis clogué la seua anàlisi.
Fa deu anys que aparegué el llibre i continua sent de lectura obligatòria, no sols per copsar els primers onze anys del mitjà de comunicació que estudiava, sinó per conèixer millor l'ambient en què va aparèixer i, amb tots els canvis de circumstàncies que es vulga, les dificultats a què s'enfrontà i que no seran massa distintes de les que ha de véncer —ho supose, no en conec les interioritats— ara mateix. De caràcter material, financer diríem, que sempre són importants i molt sovint fonamentals per a la marxa i el manteniment d'una capçalera periodística, però també de molt altre tipus.
Els fundadors de la revista van ser Vicent Alminyana, Guillem Badenes, Vicent Cardona, Antoni Díaz, Raimon Gascó, Jesús Marqués, Ernest Nabàs, Josep Maria Soriano i Emili Tortosa. És a dir, un grup de capellans i laics que coincidien en idees, en edats i experiències. Però aquesta relació resulta poc aclaridora, perquè de seguida els iniciadors aconseguiren col·laboracions de moltes altres persones, amb articles o de moltes altres maneres. Amb gent de tota mena, alguns amb una llarga trajectòria en l'àrea intel·lectual o literària, incansables, atents sempre a la necessitat de cobrir alguna àrea d'informació o d'opinió. En definitiva, Saó ha comptat amb gent de Fe i amb gent més modestament de fe.
Ara mateix, el consell de redacció està constituït per Irene Manclús, Paula Moliner, Francesc T. Martínez, Òscar Pérez Silvestre, Alfred Ramos, Rafael Roca, Joan Lluís Sanxis, Enric Juan, Teresa Guerrero, Nelo Traver i Presen Sena. Alguns són amics meus de fa anys i m'han ajudat en una cosa o altra. En qualsevol cas, convé remarcar com s'ha produït, al llarg de tots aquests anys, una continuada renovació en l'equip de Saó.
Ja he indicat la vinculació de Comes —tot i que nascut i arrelat a Pedreguer—, Cardona, Marín i ara Boscà amb Alaquàs i altres poblacions de l'Horta Sud. La revista té a molt a veure amb la realitat territorial valenciana. D'entrada, amb aquesta comarca i a la força que hi tingueren les organitzacions catòliques d'apostolat seglar. És inseparable d'una àrea tan petita i tan complexa, socialment i econòmicament, que donà lloc a fenòmens econòmics de primer ordre, com ara l'empenta del cooperativisme modern, en bona part basat en el model nascut a Arrasate, Mondragón, la segona part de la dècada de 1950. No és casual que Josep Maria Soriano Bessó estigués en l'origen de Saó, com en el d'altres organismes vius de llarga trajectòria: l'Escola Comarcal, Consum, cooperatives d'habitatges, Caixa Popular... Soriano, i amb això dic bastant, ja fou, per indicació de Ventura, director de Gorg, la revista creada per Joan Senent Anaya, com fou corresponsal de Destino i d'altres periòdics. Entre els fundadors hi havia també, com he indicat, Emili Tortosa, el gran renovador de la Caixa d'Estalvis de València.
Per no anar més lluny, l'Església catòlica contemporània és un nuc d'orientacions i formes d'entendre la religió de vegades contradictòria. No és cap novetat, és clar, i per això hi ha hagut cismes i el que s'anomenava heretgies, escissions de gran alè com l'ortodoxa o la luterana. Entre els segles xix i xx, tradicionalisme i modernisme designaren forces contraposades fins al paroxisme, jo diria que per la tossuda intolerància del primer corrent, encara viu en fenòmens com les organitzacions creades a partir de Maurice Léfèbvre, tan vinculades en origen a l'extrema dreta francesa i suïssa, italiana i espanyola. Ja coneixen vostès la fórmula despectiva del tradicionalisme: «Tolerància? Per a això ja n'hi ha cases!».
Saó exhibeix com un signe d'identitat —i en paga les conseqüències— la fidelitat a les idees renovadores del Concili Vaticà II, execrat des del primer moment per grups catòlics, religiosos i seglars, de gran poder. El rebuig a variacions en la litúrgia —introducció de les llengües vernacles dels creients o simplement dels practicants, sacerdots oficiant de cara als assistents als oficis religiosos, o a l'ús de vestits distints d'hàbits i sotanes encobria i encobreix malament reaccions molt profundes. De vegades viscerals. En aquestes derivacions d'extrema dreta, que es presenten com a úniques hereves de la tradició eclesial catòlica, es discuteix o es considera nul·la l'autoritat papal i, a partir d'això, s'afirma fins i tot que els sagraments impartits pels sacerdots que segueixen els pontífexs de Roma són invàlids.
No és el cas de Saó, que no estat mai un mitjà heterodox, pel que fa a les idees religioses. Ni de bon tros: però té la particularitat, que a alguns pareixerà extravagància o malaltia, d'estar redactada en valencià i de parlar, en general des de l'òptica cristiana de la majoria dels col·laboradors, sobre qüestions que interessen a tota la ciutadania.
En el cas d'una bona part de les persones que col·laboren a la revista i en les que n'han dut el pes, es donen alhora, combinades, la virtut de Fe i la potència mental que representa la fe: la creença en les veritats revelades per la divinitat i la creença en el país, en la seua llengua i els seus valors històrics, unida amb la voluntat de projectar-los cap al futur. Potser això explica la pervivència admirable, exemplar, del periòdic, enfront sovint de la indiferència o de l'hostilitat ambiental.