LLEGIR EN CASTELLÀ
El periodista i excorresponsal de La Vanguardia a Brussel·les Salvador Enguix no va escriure Las periferias mudas (Barlin Libros, 2026) com un gest conjuntural ni com una reacció al “soroll polític del moment”. El llibre naix, segons l'autor, d'una inquietud sostinguda durant anys, de l'observació pacient d'un país que, sota l'aparença d'un Estat descentralitzat, ha anat reconstruint un centre cada vegada més poderós (Madrid DF) i unes perifèries cada vegada més febles. “Les perifèries de l'Estat estan perdent la capacitat de tindre veu a la taula política nacional”, resumeix el periodista.
El punt de partida és clar: amb l'excepció de Catalunya i el País Basc, amplis territoris —entre ells la Comunitat Valenciana— han anat quedant al marge de les decisions estratègiques de l'Estat. “La Comunitat Valenciana s'està empobrint cada any més i perdent capacitat d'influir en les polítiques de l'Estat”, afirma. No es tracta només d'una percepció política, sinó d'un procés estructural que afecta el poder econòmic, la capacitat institucional i, en última instància, la possibilitat mateixa de decidir.
Enguix situa un dels problemes de fons en el desenvolupament incomplert del model territorial sorgit de la Constitució de 1978. Al seu parer, aquell disseny obria la porta a una interlocució real entre l'Estat i les autonomies, però aquella promesa mai no va arribar a materialitzar-se. “El model territorial de la Constitució del 78 s'ha quedat incomplet i ha derivat en un sistema molt pervers”, sosté. L'exemple paradigmàtic és el Senat: “El Senat no s'ha convertit en una veritable cambra territorial; al final, tot passa pels partits polítics”. Lluny de ser un espai de debat entre territoris, la cambra alta va acabar convertida —diu— en un element decoratiu, incapaç de corregir desequilibris o d'influir en polítiques que afecten directament les autonomies.
En aquest buit institucional, els partits han ocupat tot l'espai d'interlocució. Però ho han fet, segons Enguix, des d'una lògica profundament centralista. “Els partits tenen una mentalitat jacobina i jerarquitzada que impedeix la influència real de les autonomies”, explica. Les decisions clau, des de l'elecció de candidats fins a la caiguda de presidents autonòmics, es prenen en les direccions nacionals. Vegem com a exemple les decisions de dimissió de Francisco Camps o Carlos Mazón, ambdós presidents de la Generalitat forçats a deixar el càrrec per presidents del partit a nivell nacional i líders de l'oposició. El resultat és un sistema en què les perifèries només existeixen políticament en la mesura que encaixen en l'estratègia del centre.
D'ací sorgeix un dels conceptes centrals del llibre: el “Sistema Madrid”. Enguix insisteix que no es tracta d'una impugnació de la ciutat, sinó d'alguna cosa molt més àmplia. “No és Madrid el problema; el problema és el Sistema Madrid”. Un entramat de complicitats polítiques, econòmiques, judicials, mediàtiques i institucionals que reforça la centralització del poder i reprodueix una determinada manera d'entendre l'Estat. “Madrid és Espanya, però Espanya no és només Madrid”, subratlla, marcant la diferència entre capitalitat i hegemonia.
Aquest sistema s'alimenta d'infraestructures radials, de la concentració d'organismes públics i d'una presa de decisions que flueix sempre en una sola direcció. Fins i tot l'alta velocitat ferroviària, presentada durant anys com a símbol de modernitat, apareix al llibre com un instrument ambivalent. “L'alta velocitat ha sigut un instrument de potenciació del centralisme a Espanya”, afirma. Sense una política paral·lela de reequilibri territorial, l'AVE ha funcionat més com a aspiradora de recursos i talent que com a motor de cohesió.
En aquest context, la Comunitat Valenciana ocupa un lloc especialment vulnerable per la infrafinançament sistèmic. Enguix parla d'una “perifèria tutelada”. “La Comunitat Valenciana és hui una economia tutelada”, diu, i va més enllà: “Si no tens capacitat de maniobra política, l'autonomia no té sentit”. L'infrafinançament crònic i el deute impagable amb l'Estat (més de 60.000 milions en el cas valencià) ha reduït els governs autonòmics a una gestió permanent de l'escassetat, sense marge per desenvolupar polítiques pròpies d'innovació, diversificació productiva o impuls econòmic.
A aquesta fragilitat financera se suma un model productiu cada vegada més dependent del sector serveis i una fuga constant de talent. La paradoxa és evident: “Estem finançant universitats públiques perquè el talent acabe anant-se'n a Madrid o a l'estranger”. Professionals altament qualificats, formats amb recursos públics, emigren perquè no troben un ecosistema econòmic capaç d'absorbir-los. “La fuga de talent és un dels grans problemes estructurals de les perifèries”, insisteix. El resultat és una divergència sostinguda: “Cada any els valencians són més pobres respecte a la mitjana espanyola i molt més respecte a l'europea. En lloc de convergir amb Europa, estem divergent”.
El desequilibri no és només econòmic. També és simbòlic i mediàtic. Enguix assenyala la concentració del relat com una de les grans palanques del centralisme. “El 80% del consum televisiu a Espanya procedeix d'emissions fetes des de Madrid”. Aquesta hegemonia informativa provoca que els problemes, debats i prioritats de territoris com València, Múrcia o Andalusia a penes tinguen presència en l'agenda nacional. “Els grans debats que interessen a València o Múrcia no entren en l'agenda mediàtica nacional”, lamenta. La invisibilitat reforça el cercle: el que no es conta no existeix, i el que no existeix no decideix.
A pesar d'aquest diagnòstic sever, Las periferias mudas no és un llibre completament derrotista. Enguix assenyala una excepció que trenca la lògica general: el corredor mediterrani. “L'únic èxit col·lectiu del País Valencià en els últims 25 anys ha estat el corredor mediterrani”. Un projecte que va prosperar gràcies a una aliança sostinguda de la societat civil —empresaris, cambres de comerç, sindicats— capaç de teixir complicitats més enllà del propi territori. “El corredor mediterrani demostra que, quan hi ha unitat i objectius clars, es pot guanyar”, afirma.
Ací és on l'autor situa la possibilitat de canvi. No en gestos simbòlics ni en discursos identitaris, sinó en la reconstrucció d'una aliança forta entre societat civil i actors polítics valencians. “Sense una societat civil forta i unida, no hi ha possibilitat de canvi”, adverteix. I conclou amb una crida que és, al mateix temps, diagnòstic i advertència: “No podem seguir sotmesos al caprici de partits amb un model centralitzat. Sense una aliança forta entre societat civil i partits valencians, no hi haurà cap canvi”.
Les perifèries, suggereix Enguix, no han perdut la veu per accident. L'han anat perdent perquè el sistema està dissenyat perquè no se les escolte. Recuperar-la exigeix alguna cosa més que queixes: exigeix unitat, estratègia i un projecte compartit de país que hui, admet, continua sense existir.