LLEGIR EN CASTELLÀ
Imaginen-se el supòsit següent. Un periodista té perfectament documentat un cas de corrupció. Quan està a punt d’armar la informació, un dels principals implicats, polític o empresari, li ofereix un suborn perquè s’oblide de l’assumpte i el periodista l’accepta. De sobte, un cas de corrupció s’ha convertit en dos casos de corrupció. Sens dubte.
Ara imaginen el mateix supòsit, però qui telefona al periodista és l’editor o el cap de torn interpretant la voluntat de l’editor. L’assumpte no es publica perquè l’empresari o el polític implicat aporten publicitat, privada o institucional. Estem en això? Ja els dic que en el segon cas la imposició del silenci s’edulcorarà amb frases com “açò al capdavall és una empresa” o “ací tots hem de cobrar al final del mes”.
Dit d’una altra manera, es revestirà de normalitat, es presentarà com el cost d’oportunitat d’un negoci que es catalitza a través d’un actor que es diu empresa i es cognomena periodística. En aquest ordre.
El silenci còmplice
Però és corrupció? Diguen-ho com vulguen, però la cosa transcendent és que la conseqüència és la mateixa: es priva al ciutadà del seu dret a la informació. Es consuma la dimissió del mitjà i del periodista com a concessionaris d’aquesta missió de garantir aquest dret fonamental. De rebot, en compte de contribuir a sanejar el sistema democràtic, es fa bona la corrupció: s’és, en certa manera, còmplice per no exhumar-la ni denunciar-la i aquesta mateixa inacció constitueix en si mateixa un acte corrupte. Es vista com es vista.
El sistema atorga als mitjans un tractament especial que va des de la protecció judicial a la subvenció pública. Als periodistes, també, encara que en menys mesura. I té el seu perquè. Per exemple, ens assisteix el secret professional, que protegeix, sobretot, les fonts. Aquests avantatges no són gratuïts. Són un reconeixement a una institució, la premsa, que té un paper clau com a servei públic. Sigues mig privat o corporació de l’Estat.
Si la premsa compleix les seues obligacions, necessàriament ha d’exercir de contrapoder. En aquest pla desplega, com a valor afegit, un efecte dissuasiu. Com la Guàrdia Civil de Trànsit. Per pura llei de probabilitats, és difícil que la motoritzada t’enxampe avançant en una revolta, però quan el sentit de la responsabilitat individual no arriba entra en joc el “i si em graven o m’enxampen”. El mateix pot passar amb qui està disposat a corrompre’s. Per descomptat que l’existència de controls no erradica cap problema. De fet, un empresari em va explicar una vegada que entre els diners i la por, solen guanyar els diners. Es pot recordar que mentre policies i jutges dirimien la causa Gürtel, els implicats en Azud comptaven bitllets negres. Però alguna cosa ajudarà que els mitjans i els periodistes facen la seua part.
La medul·la del periodisme
Perquè un mitjà i un periodista puguen complir la seua obligació en això de la corrupció no n’hi ha prou de voler, cal estar en condicions de poder. De poder contar el tema, furgar els perquès i radiografiar el mapa dels tripijocs. Per a fer-ho, es requereix un ingredient o una virtut més enllà de la professionalitat, tindre ofici o la voluntarietat. L’element imprescindible s’anomena independència. És la medul·la del periodisme (també de l’exercici de la política) i es preserva a força d’evitar coste el que coste les hipoteques, que unes vegades condicionen i altres, determinen.
Es poden assumir hipoteques? Sí, sempre que no representen el 80% dels ingressos. La precarietat dels periodistes i, sobretot, la de l’economia dels mitjans contravé la independència. Que és cara. Molt cara. Tant com la informació, que és la música del periodisme. L’altra cosa, la barata, és la propaganda. Que seria més o menys el soroll, la matèria primera de la infoxicació.
Les hipoteques de l’anèmia
La debilitat econòmica del sector explica, en part, la proliferació de tants pseudomitjans digitals al servei de formacions polítiques i agents diversos del poder. És la nova premsa de partit. Aquesta anèmia de la premsa arranca de la convergència de diverses crisis: la publicitària, la institucional i l’analògica. I obliga la immensa majoria de periòdics a prostituir-se per quatre xavos.
Hui dia, qualsevol pes ploma pot carregar-se amb una bufetada i des de fora de l’empresa editora un director d’un mitjà. No sempre ha sigut tan fàcil. Llevat que et digues, per exemple, Florentino Pérez. El rei del Bernabeu i d’ACS va apartar Óscar Campillo de la direcció del Marca o Pedro García Cuartango de la d’El Mundo, amb dues telefonades, segons explica David Jiménez en el seu llibre El director.
Un altre exemple. Poc després d’arribar a cap del Consell, Zaplana va tancar l’aixeta de la publicitat institucional a Levante-EMV per ofegar-lo i forçar el relleu del director, Ferran Belda. L’expresident no va escatimar en pressions, fins i tot a través de l’home fort de la Caixa llavors, Antonio Brufau, a qui l’editor, Javier Moll, devia respecte i moltíssim d’agraïment per favors prestats. Finalment, el president llavors va haver de fer xantatge a mitja dotzena d’empresaris contractistes de la Generalitat i anunciants en el diari perquè Moll defenestrara el director el 1998. La línia editorial, amb tot, no va variar de manera substancial. Però Zaplana es va cobrar el cap del crític i combatiu Belda.
Recorden que la construcció del règim corrupte que va atrapar la societat valenciana entre el 1995 i el 2015 es va consolidar en bona part en el control quasi absolut de l’ecosistema mediàtic valencià per part d’aquesta còpia de Ciutadà Kane que va ser Zaplana. La corrupció no era un element decoratiu, sinó crucial, pecat original d’aquell sistema publicoprivat de generació de comissions pels grans projectes i a través de la submissió també de l’elit empresarial i el control de les caixes d’estalvi.
Les hipoteques incompatibles amb la independència de la línia editorial són les que porten un editor a col·locar de director un cafre que en el seu moment va estar en una trinxera disparant contra tu i el mèrit del qual rau a haver sigut apuntador de Carlos Fabra i d’Eduardo Zaplana. Però preval la necessitat d’esprémer al màxim les opcions de pescar publicitat institucional al Palau de Carlos Mazón. Quan la fam sotja, la dignitat, el periodisme i la vergonya es pengen en el penjador de l’entrada. I, en compte de contar i denunciar la corrupció, l’alimentes.
Donar la cara ensenyant el cul
Misèries al marge, el ciutadà té dret a la transparència del sistema mediàtic perquè no li servisquen gat per llebre. Més que donar la cara, tot mitjà de comunicació hauria d’ensenyar el cul. En el cas de la premsa escrita, la manxeta aporta el nom dels caps de cada àrea o secció, comercial o periodística. Sincerament, no és una informació transcendent. En realitat només importa a l’ego de l’al·ludit i la mare o l’àvia. Un autèntic DNI del mitjà hauria d’incloure el nom dels 10 principals anunciants, públics o privats, i les quantitats i/o els percentatges que aporten al total dels ingressos. I, per descomptat, la nòmina de tots els accionistes. No és que siga garantia de res, però ajudaria.
Que apareguera el llistat dels accionistes ajudaria que es dibuixara gràficament el perquè de la crisi de la premsa. Amb aquesta mesura de transparència, ens adonaríem amb un sol colp de vista que els grans mitjans espanyols estan en mans de fons d’inversió com Black Rock o bancs com l’HSBC, BBVA, CaixaBank o Santander. Sense comptar la Telefónica de torn. Veuríem que els bancs tenen centenars de milions en accions de la premsa. Ens adonaríem que, per exemple, en el cas de Prisa, el Perú va començar a fotre’s el dia que el refinançament del deute ja no prestava més i va caldre convertir deute en accions. En concret 334 milions. Els creditors van passar a ser propietaris i ja se sap que qui paga mana.
Entendríem per què els contractes del BBVA amb l’excomissari Villarejo mereixen tan escassa cobertura o per què el difunt Emilio Botín mai va ser condemnat en cap de les mil causes per les quals se’l va jutjar.
El dia que, en plena crisi post-Lehman Brothers, Jeff Bezos va pagar 250 milions de dòlars i es va convertir en propietari del The Whasington Post es va dibuixar una metàfora fatal. La mítica editora Katharine Graham, el director Ben Bradlee i els periodistes Carl Bernstein i Bob Woodward van ser bandejats a la secció de novetats d’Amazon. I el Watergate va engreixar les ofertes flaix.
Militar en el periodisme
El periodisme i la política són les últimes i úniques trinxeres que té el ciutadà sense poder afegit per a combatre la corrupció. L’actual panorama no és, per descomptat, propici. I no ens han de confondre els crits mediàtics contra els Cerdán de torn. En la batalla contra la corrupció hi ha mitjans i hi ha periodistes. Ni els uns ni els altres poden permetre’s el luxe de tindre els peus de fang. El periodista té un espai, a què no ha de renunciar i en què pot exercir la seua jurisdicció. Amb els seus límits, per descomptat. A més de no acceptar suborns, lògicament, convé seguir uns manaments no escrits, ni menors. No caure en la temptació coenta d’habitar zones VIP, no deure favors ni invitacions que excedisquen un café i unes quantes més. Els mitjans ho tenen més complicat. Depenen, en bona part, dels ciutadans. A les seues mans està votar per una premsa determinada, com es vota per aquest o partit aquell. La premsa, la bona premsa, se salvarà si es practica el periodisme militant. Que és, sobretot, cosa dels lectors i consisteix a militar en el periodisme.