Perdoneu la reiteració, ja m'heu llegit textos sobre les oposicions fonamentals que estructuren qualsevol cultura, però hi cal reincidir de cara al 9 d'octubre. “Vixca!”, el lema institucional triat per a celebrar el dia, ens pot motivar a reflexionar sobre unes oposicions més bàsiques encara: les lingüístiques. No debades el model d'anàlisi de les estructures culturals de l'antropòleg Claude Lévi-Strauss (1908-2009) s'inspirà en l’estructuralisme del lingüista Roman Jakobson (1896-1982), un dels fundadors de la disciplina científica de la fonologia.
La primera oposició fonològica que captem els humans –i l'última que oblidem– és la diferència entre vocals i consonants. En canvi, les diferències entre consonants es van percebent i incorporant paulatinament al repertori de cadascun dels parlants. La diferència entre les consonants bilabials, és a dir, sons articulats pel contacte dels dos llavis, és de les primeres a copsar-se: cal distingir entre “mamà” i “papà” de ben xicotet.
Ara bé, les diferències entre sibilants alveolars i palatoalveolars sordes, és a dir, entre [sÌ ] i [ʃ], representades gràficament per “s” i “x” respectivament, és de les últimes a percebre's i integrar-se en la parla. Podem entendre que, davant d'una síl·laba com “ca” en el cas de “visca/vixca”, la diferència entre ambdues consonants no és significativa. No ens juguem la vida per endarrerir la punta de la llengua fins al paladar i pronunciar “vixca”. No és una diferència significativa, així i tot, no puc escriure que siga una diferència insignificant, perquè és precisament per això, per significants, pel que ens estem oposant i diferenciant.
Hi ha per a qui la “s” representa modernitat i unitat de la llengua catalana i hi ha per a qui la “x” implica tradició i identitat suposadament valenciana.
No patiu! No patiu cap dels dos col·lectius! Som tots humans! I quan aneu perdent la capacitat d'articular sons –déu, el destí o la fortuna no ho vulga!–, la diferència d'articulació entre “s” i “x” desapareixerà de les primeres. De fet, ja vos deu haver desaparegut alguna vegada, si heu begut massa alcohol de colp. Recordeu si alguna vegada heu deixat de pronunciar clarament les “s” i heu endarrerit, per efecte de l'embriaguesa, la posició de la llengua. Durant les melopees no sols es confonen gèneres, com el del “caloret”, sinó també punts d'articulació!
En suma, la diferència entre “s” i “x” no és vital davant de la síl·laba “ca”. Així ho van percebre els copistes de molts manuscrits que les alternaven i així ho percebem nosaltres quan escoltem “pescar” o el dialectalisme “peixcar”. I ací “dialectalisme” no té cap ressonància pejorativa. En definitiva, la diferència entre “vixca” i “visca” no és vital, en canvi, la que sí ho és és la distinció entre les funcions de l'escriptura de la llengua.
Qui escriu “vixca” recupera els usos dels copistes medievals i, en general, conserva la llengua com a folklore. La seua funció és l'ornamentació dels dies festius com el 9 d'octubre, per exemple, amb ubics cartells i lones enormes. Podem imaginar que esta és la funció assignada al valencià pel President de la Generalitat, que no usa la llengua habitualment i l’exhibeix com un cinturó de cuir en una fira medieval. Per cert, la fira medieval i el “vixca” exemplifiquen el simulacre en què convertim el passat col·lectiu: un parc temàtic per a dies festius que transforma la cara seriosa dels dies laborables. El desús condemna qualsevol ferramenta al folklore.
És més, el desús habitual del valencià escrit i normalitzat gràcies a les Normes de Castelló podria explicar la causa de l'elecció d'este lema. Vegem quin tipus de desig podria impulsar a triar “vixca!” a qui tracta el valencià com una llengua morta, com un residu medieval o com una andròmina folklòrica. Per a proveir una explicació almenys versemblant, recorrerem a les teories psicoanalítiques.
Les oposicions fonològiques de Jakobson també inspiraren les fórmules amb què el psicoanalista Jacques Lacan (1901-1981) resumia el funcionament del desig humà. Per a Lacan l’oposició representada per les lletres “A/a” era fonamental per a entendre l'estructura del desig. “A” fa referència al gran Altre, és a dir, a la matèria dels símbols i significants que donen sentit a les nostres relacions amb els altres sers humans, com una mena d'escenari teatral on aprenem a actuar. I per a actuar necessitem aprendre les estructures lingüístiques que s'expressen en les diverses llengües a través dels parlants. Cal reconéixer que hi ha molt de teatre en la tria del “vixca!”, perquè en el fons ningú de nosaltres ha triat que els sons representats per la “s” i la “x” tinguen punts d'articulació propers i un mateix mode d'articulació, a saber, el mode fricatiu. Ningú de nosaltres ha triat confondre estos sons quan va borratxo. Fins i tot, hi ha qui els confon habitualment i involuntàriament, com algun exresident en la Moncloa. Fins ací la gran A.
Per a actuar necessitem aprendre les estructures lingüístiques que s'expressen en les diverses llengües a través dels parlants
L’objecte de la petita “a”, per la seua banda, faria referència a la causa del desig, per exemple, remetria a la compulsió que quasi tots hem pogut sentir quan ens hem enganxat a una determinada activitat, substància o persona. Per tant, la petita “a” remetria a la mancança, a la falta com l'objecte propi del desig; i per això abocaria a una paradoxa: tindre allò que no es té. Si esteu enganxats a algun joc, penseu si, abans d'acabar una partida, ja esteu desitjant jugar la següent. El desig que teniu és del que no teniu.
El lema “vixca!” també manifesta una petita “a”, una mancança fonamental, ja que desitja tindre el que no té: vida. És a dir, quan la Generalitat Valenciana proclama “vixca!” amb una forma medieval no normalitzada està desitjant condemnar el valencià a mort.
A més, l’objecte de la petita “a” explicaria el buidatge d'energia que comporta la vida sotmesa al desig compulsiu. Si desitgeu compulsivament, la mancança esdevé una vivència habitual, sempre vos falta alguna cosa; una vivència al capdavall paradoxal, perquè vos impulsa cap a la mort, com exclamar compulsivament el lema “vixca!” exagerant la “x”. Hi haurà qui en la processó matinera del 9 d'octubre ho faça. I quan pronuncie la “x”, ja estarà desitjant exagerar la següent i una altra subsegüent i una altra i una altra fins que es quedarà sense aire o energia.
Així ens passa a quasi tots en cadascuna de les nostres addiccions. I això ens farà decréixer compulsivament fins a la massa inert. En resum, mentre cridem “visca!” o “vixca!” ens arrimem mil·limètricament a la mort. Ja ho va proclamar amb formes medievals el pare d'Ausiàs March:
Al punt c’om naix comensa de morir,
e morin creix, e crexen mor tot dia,
c’un pauch momen no cessa de far via,
ne per menjar ne jaser ne dormir,
tro per edat mor e descreix a massa,
tan c’axi vay al terme ordenat,
ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat,
mas pus avan del terme null hom passa.