Fèlix Riera o l'ús descarat dels mitjans públics

El nomenament de Fèlix Riera, dirigent de la coalició en el poder, com a director de Catalunya Ràdio ara fa tres anys va ser una anomalia democràtica. Un mitjà públic està al servei de tota la ciutadania i el seu responsable no pot ser representant d’una part. Ha de prendre decisions al servei del conjunt de la societat, que finança els mitjans públics amb els seus impostos. La seva destitució per part del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals no fa més que evidenciar que el nomenament de Fèlix Riera va ser fet per servir el poder. Ara l'estratègia del Govern de la Generalitat ha canviat amb el trencament de CiU i amb la ‘llista única’ de Convergència i Esquerra. Per tant, Riera ja no és útil a la causa. Per tant, se’l fa fora. Sense cap tipus de vergonya; de forma descarnada, sense guardar cap aparença.

Sí els mitjans públics no estan al servei de la ciutadania, si son un simple instrument del poder, és lògic canviar de comissari polític. Unió Democràtica de Catalunya, l’aliat durant trenta-set anys de CDC, s’ha convertit, d'un dia per l’altre, en un partit proscrit perquè, en paraules del president Mas, està en el bàndol “de Rajoy”, com el PSC o ICV. Fèlix Riera, per tant, ha deixat d’estar entre els ‘bons catalans’. Perquè seguim igual que en l’època de Jordi Pujol, repartint carnets de ‘bons’ i ‘mals’ catalans. I sempre son els mateixos els que distribueixen les credencials, abans en nom del ‘país’, avui en nom, no ja de la ‘independència’, si no fins i tot de la ‘llista única’. Per això ERC participa de l’operació contra Fèlix Riera. Per això hi haurà tants silencis davant una decisió que atempta contra la qualitat democràtica més elemental.

Perquè el nomenament de Fèlix Riera, membre del Comitè de govern de UDC, va ser formalment un escàndol, però ni la professió periodística ni la societat organitzada es va escandalitzar. Els silencis van ser clamorosos. Com ara. Perquè els que van callar aleshores no tenen cap autoritat per exclamar-se ara; perquè perdura la ceguesa o la resignació davant d’anomalies que serien impensables en democràcies avançades. Els mitjans públics com TV3 i Catalunya Ràdio són un dels grans patrimonis de Catalunya. El seu ús partidista i sectari afecta directament la seva funció social i la seva credibilitat. I en nom del futur, estem destruïnt una de les millors ‘estructures d’Estat’ que havíem creat.

El nomenament de Fèlix Riera, dirigent de la coalició en el poder, com a director de Catalunya Ràdio ara fa tres anys va ser una anomalia democràtica. Un mitjà públic està al servei de tota la ciutadania i el seu responsable no pot ser representant d’una part. Ha de prendre decisions al servei del conjunt de la societat, que finança els mitjans públics amb els seus impostos. La seva destitució per part del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals no fa més que evidenciar que el nomenament de Fèlix Riera va ser fet per servir el poder. Ara l'estratègia del Govern de la Generalitat ha canviat amb el trencament de CiU i amb la ‘llista única’ de Convergència i Esquerra. Per tant, Riera ja no és útil a la causa. Per tant, se’l fa fora. Sense cap tipus de vergonya; de forma descarnada, sense guardar cap aparença.

Sí els mitjans públics no estan al servei de la ciutadania, si son un simple instrument del poder, és lògic canviar de comissari polític. Unió Democràtica de Catalunya, l’aliat durant trenta-set anys de CDC, s’ha convertit, d'un dia per l’altre, en un partit proscrit perquè, en paraules del president Mas, està en el bàndol “de Rajoy”, com el PSC o ICV. Fèlix Riera, per tant, ha deixat d’estar entre els ‘bons catalans’. Perquè seguim igual que en l’època de Jordi Pujol, repartint carnets de ‘bons’ i ‘mals’ catalans. I sempre son els mateixos els que distribueixen les credencials, abans en nom del ‘país’, avui en nom, no ja de la ‘independència’, si no fins i tot de la ‘llista única’. Per això ERC participa de l’operació contra Fèlix Riera. Per això hi haurà tants silencis davant una decisió que atempta contra la qualitat democràtica més elemental.