Les ganes de viure: El petit de cal Eril al Lococlub

Diumenge abans de Sant Vicent, una pluja deserta a les 19.30 de la vesprada i una sala de concerts ben nodrida de ganes de viure: El petit de cal Eril torna a València per a presentar l'àlbum ERIL ERIL ERIL (2025). 

“No hi ha homes, no hi ha dones, només persones” és el lema de l'inici del concert amb Aigua fosca. Continuen fulgurants els temes ben engreixats de l'últim disc: Claus dins de casa i Riu avall. A partir d'esta arrancada frenètica, la paraula “pregunta” es repeteix periòdicament en moltes cançons convertides en un “mar de dubtes que es fa gran”. Preguntar i dubtar: sentir com se'ns escapa el temps sense haver aconseguit la resposta o l'èxit. Sense haver arribat on esperàvem de la vida.

Els engranatges del ritme, bateria i baix, s'acoblen amb un talent descomunal. Els seus silencis i contratemps precisos ens transformen en devots balladors que supliquem un descans entre cançó i cançó. Molts ja necessitem recuperar l'alè, quàdriceps i bessons abans de cantar el següent hit: Jo ja no soc qui era. Una cançó que sona a confessió i que toca un dels tòpics artístics que sempre fereixen les entranyes: com canviem amb el pas del temps!

Joan Pons palesa que tot canvia quan vol enumerar la quantitat de pobles del País Valencià que ha recorregut en els últims anys. Els noms titubejants dels pobles manifesten que la memòria escarransida fluixeja. Ja no som qui érem, volem dominar un paisatge sentimental que abans ens subjugava sense que ens importara el jou. Érem joves. Ara ens importa i les paraules de Pons regalimen els anys líquids de la resignació. Sembla una confessió col·lectiva en el moment oportú, just abans de tocar Tantes vegades. “Es fonen les neus en la primavera” i, també, els topònims com “País Valencià” en el cap i casal castellanitzat. Nostàlgia d'un altre paisatge sentimental amb uns topònims que tantes vegades repetim sense fervor!

I una altra repetició del Petit és la pregunta “per què ens governen tan malament?”. La proposta de Pons reivindica el lema “ni déu ni rei ni pàtria”, títol d'una cançó del 2025 que elimina els jous. Però, sembla que la pregunta no té resposta, sembla que governar és un problema irresoluble; així s'entrellaça en directe amb la cançó Cendres rescatada del disc Vol i Dol (2010).  Pons adverteix els polítics que “sou el que nosaltres érem, sereu el que nosaltres som”. Tot canvia excepte la mala governança: això és l'infern expressat en el díptic Cendres + Totes les lleis dels homes. 

Abans del díptic furiós contra els polítics, ha sonat la meravellosa guitarra à la Pixies de El misteri de la mort i la millor música de ball de diumenge: Sento de l'àlbum Energia fosca (2019). Entranyes enlairades ballant a València, Portbou o Gràcia: “coses tan útils com els teus ulls i cor, coses perfectes com tot el teu cos”. Sento fa perfecte un diumenge. I més si anticipa la seua hereva del nou disc: Ara no sé què dir-te.

Abans del bis, Pons recita un al·legat a favor de la tendresa materna enmig d'una actualitat roent dominada pels instints de mascles desconfiats: Si no fos tan fàcil. Emoció absoluta, receptacle matern, χÏŽρα benaurada!

El bis segueix sense dissimular i sense tornar al camerino (Pons admet que “una cançoneta i mon'anem” és un càntic molt ben parit i “parir” és el verb més valuós del concert). El Petit conclou amb dos clàssics del disc La figura del buit (2013) corejats pel públic: Ei, sents com refila l'òliba? + Amb tot.

En fi, hui escriure i fer música a nivell professional es complica cada vegada més. Cal buscar-se la vida amb un altre treball assalariat. Tot i això, eleve una súplica al Petit, quan insinuen que no van a seguir tocant: que s’ho pensen bé, que no tinguen pressa, perquè els adeus fan mal a qui ha invertit part de la seua vida escoltant les seues cançons. Entenc que el dièsel fins València coste una pasta i que puguen estar cansats. Sé que tot té un final, però l’adeu és un lloc abrupte, un espai on s’acumula el rovell de les vivències que sols es reviuran, amb sort, en somnis.