Els llibres de la post-pandèmia

Segons determinades informacions, d’aquelles “dignes de crèdit”, que es varen donar a conèixer al Fòrum Edita -una jornada de reflexió sobre el món del llibre que és una mena d’aplec d’editors i polítics-, celebrat a Barcelona el 3 de setembre, la recuperació de la venda de llibres és un fet. Al·leluia! La pandèmia del Covid19 hi va fer un gran forat, però darrerament la cosa ha millorat. 

Son dades fefaents o impressions ben intencionades? Perquè Ja coneixeu la dita: “Li diu el mort al degollat: qui t’ha fet eixe forat?” I no voldria ser suspicaç... La suspicàcia és un dret i de vegades també una obligació, però convé no passar-se’n. Si és sistemàtica, em fa l’efecte que seria tot molt trist. Cal deixar un marge de confiança en els afers humans, tot i les decepcions.

Les llibreries -s’hi va explicar- ja venen un 88% del que venien ara fa un any. El diagnòstic és força esperançador: s’ha superat el pitjor moment. Però podria pecar d’optimisme? No ho se del cert. Ara tot son incògnites, com plantejava recentment John Carlin a propòsit de la pandèmia i les mesures adoptades per combatre-la, tan diferents, i amb resultats tan divergents, segons països. 

En qualsevol cas, el Fòrum Edita és seriós i comptava amb gent qualificada i molt implicada en el sector. Entre altres, representants dels grups Planeta o Penguin Random House, experts i consultors editorials (també de fora), Montse Ayats, la presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, el regidor de Cultura de Barcelona Joan Subirats, la consellera de Cultura (substituïda quasi a l’endemà) Mariàngela Villalonga i el ministre de Cultura del Govern d’Espanya, José Manuel Rodríguez Uribes. Siga com vulga, cal confiar -esperar amb candeletes- que el temps donarà la raó a aquesta visió positiva d’un panorama que contemplat des de València no es presenta tan falaguer. Editors i llibreters nostrats -sobretot editors, també alguna llibretera- no opinarien exactament igual, em sembla, que els qui es van manifestar en els termes suara apuntats al Fòrum de Barcelona.

I és que les seqüeles econòmiques de la pandèmia han fet -i fan- estralls. Per la caiguda de rendes, d’ingressos, i per la davallada d’expectatives. Per l’enfonsament del turisme i de la vida social més pública, que inclou la restauració i totes les manifestacions culturals i festives. En alguns casos s’ha ressentit fortament l’economia familiar. En d’altres, la por davant un futur gens clar determina automàticament una retracció del consum. Alhora, s’ajornen les decisions d’inversió, d’ampliació o de nou establiment. 

L’economia és un tot endimoniadament interrelacionat. Sortosament  la caiguda d’un 18,5% del PIB -un colp duríssim- s’ha pogut matisar més o menys amb el suport del BCE i la UE, que ha afavorit la fluïdesa en la renovació o l’ampliació del deute públic i que prepara un gran Programa de Reconstrucció, la qual cosa genera expectatives i aporta la dosi imprescindible de confiança en el futur. Tot i que s’han disparat l’atur i les fallides d’empreses, el tancament de negocis, etc.

El món del llibre -on centrem l’atenció en aquestes “Notes de Lectura”- viu segons tots els indicis un moment d’expectació i d’incertesa. Amb prou feines ha eixit -o no ha eixit encara- de l’estat de xoc en què es trobava. La suspensió de tota mena d’activitats públiques (Fires del llibre, Sant Jordi, presentacions, actes, etc.), i el tancament obligat de les llibreries, el va afectar greument. Magatzems a vessar, títols que no s’havien pogut posar a la venda, plans interromputs, moratòria en les liquidacions de les distribuïdores. I retracció relativa de la demanda.

Aquests dies, passat -en principi- el pitjor del tràngol, i amb una gran fam de represa, coincideixen a les taules de novetats els llibres que no s’havien pogut distribuir i les noves propostes. Una veritable allau, que anirà creixent, va a l’encontre d’uns lectors i lectores que tindran on triar i remenar. Una plètora de suggestions: nous títols, reedicions, clàssics en nova edició, traduccions d’antics i moderns, recuperacions de llibres que havien quedat descatalogats, noves idees i noves propostes editorials. Entre aquestes propostes destaquen els nombrosos títols que -com es podia preveure- han anat apareixent sobre els diversos aspectes de la pandèmia de la Covid-19, les epidèmies al llarg de la història, els “diaris del confinament” o anàlisis ready made sobre com ens afectarà tot plegat de cara al futur... No confie massa, la veritat, en la viabilitat d’aquesta mena d’instant books. Em sembla que els lectors no s’hi interessaran gens ni mica... El que voldran, com és natural, és oblidar-se’n com més prompte millor del malson.

Com és sabut, el factor psicològic en general -els animal spirits, que deia Keynes-  és fonamental per activar o deprimir el mecanisme econòmic. Keynes era abstracte i matemàtic, però una persona de cultura. Els mals averanys no ajuden, al contrari. L’optimisme indiscriminat tampoc, perquè quan arriba el moment de la veritat -els maleits números, que sempre posen les coses al seu lloc!- el resultat pot ser decebedor i girar-se en contra de les millors intencions. 

Tampoc ajuda gens ni mica la precarietat de les ajudes públiques o la ineficiència i les errades en la seua instrumentació. O la manca d’atenció, suport i potenciació dels llibres, els autors i les editorials des dels mitjans de comunicació i, en primer terme, dels públics i audiovisuals, que tenen ací una gran responsabilitat. Que hi tenen una obligació no se si legal, però en tot cas moral. Perquè la indústria editorial és això, una branca de l’activitat econòmica -no tan potent com la construcció o el turisme, evidentment- que genera riquesa i llocs de treball qualificats. Però és també un ressort clau de la consciència col·lectiva, de l’imaginari d’un país. Un intangible que no té preu... El treball dels autors i de tots els professionals que fan possible la materialització en forma de llibre (i altres formats) i la difusió del seu esforç creatiu és una aportació imprescindible, fonamental, a  l’autoconsciència i la identitat d’una cultura, d’una societat. Convé reflexionar sobre aquest punt. 

I ara, enmig d’un panorama de clarobscurs, voldria assenyalar alguns aspectes lluminosos, perquè hem de mirar endavant i valorar allò que tenim. Si no ho fem nosaltres, qui ho farà?

D’entrada, voldria parlar dels nostres autors, de les nostres editorials. Als quals cal donar-los el suport que mereixen. Més enllà de la crítica o la diatriba, de la reticència sistemàtica, de la malaurada inhibició de tot un sector social (un tema sobre el qual tornaré), el que cal i hem de fer és llegir-los i comprar els seus llibres. Per moltes raons, però la primera és perquè s’ho valen. Més enllà d’això: m’agradaria veure els màxims responsables polítics valencians comprant, llegint i comentant els llibres dels nostres autors...

Apuntaré, per tant, algunes noves propostes que valen la pena. Per exemple, l’aparició d’un nou llibre ple de força poètica, de Marc Granell: Cel de fang (Bromera). Llegir els seus versos és endinsar-se en una aventura creativa de maduresa. Marc ja havia publicat amb èxit l’Obra completa (a la IAM), però encara té moltes coses a dir. Quina grata sorpresa. També la publicació de les memòries de joventut de Josep Piera, Els fantàstics setanta (IAM), llibre evocador i ben plantejat -no és tan fàcil escriure unes memòries sense artificis ridículs- que ha tingut una excel·lent acollida de crítica. O la recuperació de Gràcies per la propina (Edicions 62), de Ferran Torrent, amb pròleg de Màrius Serra i una coberta espectacular. O l’assaig Els suïcidis d’Europa (Lleonard Muntaner) d’Antoni Martí Monterde, que encara no he pogut llegir però que sospite que és d’allò més interessant a priori, per la trajectòria de l’autor i la consideració detinguda que hi fa de l’obra i la significació de Stefan Zweig davant l’espectacle sagnant de l’autodestrucció d’Europa al segle XX. Una qüestió pertorbadora que no deixarà mai d’interpel·lar-nos. També l’assaig de Juli Capilla Ars libri (Bromera), que em sembla altament recomanable per a qualsevol persona interessada en el llibre i la lectura, i especialment per als professors que es plantegen -com pertoca- la tasca d’encomanar als alumnes el gust per llegir llibres, com a eina de formació, de plaer i de desenvolupament personal, de llibertat. Una joventut ben formada, lectora de llibres, identificada amb alguns valors fonamentals de cultura i respecte, de civilització, seria clarament imprescindible -qui en pot dubtar?- i aquest llibre pot ajudar.  O Les espines del peix (Tres i Quatre), de Josep Colomer, el darrer premi Andròmina, una crònica novel·lada d’un poble imaginari del país profund a la Marina Alta, molt prometedor. O L’últim dels valencians (Drassana), de Guillermo Colomer, que suscita curiositat. O  el volum VI de la nova edició, revisada, de l’Obra Completa de Vicent Andrés Estelles, que publica també Tres i Quatre. O les novetats que prepara Afers. O un clàssic entre els clàssics: Tal qual(Adesiara), de Paul Valéry, en traducció d’Antoni Clapés. O el volum L’humor constructiu (PAM), una vindicació de l’extraordinària Colla de Sabadell: Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols, artífexs d’una certa modernitat cultural, a cura de Francesc Foguet i Olívia Gassol. Molt important el que s’hi explica sobre una figura cabdal, l’Armand Obiols (Joan Prat), cap de redacció de la Revista de Catalunya, crític literari i company de vida de Mercè Rodoreda. O Una història de la literatura popular valenciana, 1873-2019 (PAM), de Vicent Vidal Lloret, on s’hi poden aprendre moltes coses sobre la nostra història cultural. O l’anunci d’un llibre molt especial, que no passarà -de cap manera- desapercebut: Mónica Oltra o el compromís (Lletra Impresa), de Tomàs Escuder. O València contada (Drassana), de Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache, un conjunt d’històries dels barris de València (Ciutat Vella, el Cabanyal-Canyamelar, i “els quatre quarters”: Patraix, Russafa, Benimaclet i Campanar). Un volum d’un atractiu extraordinari -divulgació històrica seriosa, amena, de primer nivell- i molt ben editat.

Editar bé -no em cansaré de dir-ho- és essencial. Aprendre a fer llibres bonics, útils i atractius. Per dins i per fora. Equilibrats i amb cobertes ben resoltes, elegants, amb una estètica depurada i a l’alçada del temps. Equilibrats en el sentit -per exemple- que entre el gruix de la coberta i el gramatge del paper hi ha d’haver una certa proporció. Els llibres -especialment un cert tipus de llibre adreçat al públic general- s’han de poder llegir amb comoditat, no han de ser massa grans ni aparatosos, no han de ser feixucs, no han de pesar massa. I alhora han de ser un objecte artístic per dret propi. En aquest camp, encara tenim molt per fer i molt per viure...