Històries locals: on comença tot
¿Història local, en temps de triomf de la visió global i les històries mundials (World History)? Doncs, en certa manera, sí. Faríem malament de passar per alt -més enllà de l’aspecte sentimental- la rellevància de la història local com a concepte i categoria i, per consegüent, de les històries locals, que en serien la manifestació concreta. Tot comença a prop, la història general seria -diuen- la suma de les històries locals. Però no ben bé: hi ha processos que es mouen en altres nivells, que cal saber valorar i que no tenen res a veure amb l’escala local. I tanmateix, sense arribar a l’extrem dels ultra-localistes, que consideren l’universal un epítom del local, la història des de baix i en l’àmbit més immediat i proper té el seu paper i la seua significació. Una qüestió, com en tants altres afers, d’equilibri, de pesos i mesures, avaluació serena i renúncia als dogmatismes. La història local explica moltes coses, però no totes. Els microcosmos locals no depenen només del seu descabdellament autàrquic, que mai és real, sinó també de forces d’abast més general, que no controlen. Ara bé, la plasmació, la materialització, l’eficàcia, d’aquestes forces té lloc a escala local, i això compta.
De fet, és un tema clàssic de debat historiogràfic, que conegué un gran reviscolament arran de la microhistòria de Carlo Ginzburg, el Montaillou de Le Roy Ladourie o els History Workshops anglesos... Ja el 1988 es va celebrar a València -quines coses!- un Col·loqui Internacional d’Història Local, les actes del qual es publicaren al volum L’espai viscut (Diputació de València, 1989). A la presentació del llibre, Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver abordaven amb bon sentit i penetració la problemàtica, amb voluntat vindicativa, a partir d’una constatació: “Potser, de tots els adjectius que acompanyen el substantiu història, el de ‘local’ siga el que menys adhesions concita... la seua sola invocació genera ja una certa incomoditat”. La idea era renovar a fons la història local, obrir-la a les ciències socials, superar els entusiasmes localistes, la mera cronística d’aficionats o d’erudits locals (que tanmateix eren sovint meritoris), una pràctica de llarga data, però clarament obsoleta. Al Col·loqui, hi participaren historiadors tan destacats com James Casey, Giovanni Levi, Susana Narotzky, Núria Sales, Paulino Iradiel, Guy Bois, John Foster, Ramon Villares o Pedro Ruiz Torres.
M’ho suggereix, tot això, la revisió d’uns quants llibres d’història local que he anat reunint al llarg del temps. No deixen de sorprendre’m. Per exemple, el primer que comentaré, per raons de proximitat: Xodos, un poble de Penyagolosa. Dels orígens a la nova ruralitat, de Joaquim Escrig i Artur Aparici (Universitat Jaume I, 2022), un geògraf i un sociòleg respectivament. Un volum de 815 pàgines! És una obra molt elaborada que recorre la història d’aquest poble tan meravellós (avui a la vora del col·lapse demogràfic) des d’abans dels ibers fins el present, marcat per la cerca d’una nova inserció al món, com tot un seguit de comarques de l’interior de Castelló en plena despoblació. La història del poblament, la història política i econòmica, la demografia, la relació amb el medi, l’evolució del nucli urbà i dels masos, i les connexions amb els voltants, amb la comarca de l’Alcalatén, hi tenen un paper destacat. Un llibre modèlic de la història local nostrada. Massa llibre per a tan poc poble?, diria el sorneguer, que mai faltarà. No ho crec. Ara, un dels coautors, Joaquim Escrig, ja havia publicat un volum gruixut dedicat a la capital comarcal, Llucena (Llucena: una historia de L’Alcalatén. Sociedad, poblamiento y territorio) Universitat Jaume I, 1998), de 680 pàgines, en el qual s’estén bastant sobre la història de la comarca de l’Alcalatén, on la lluita entre liberals i carlins va ser especialment determinant al segle XIX. Els Fabra polítics i cacics de Castelló (inclòs el darrer, el “tort”), tothora lligats al Poder central, provenen d’aquesta comarca o districte. La família d’Ignasi Villalonga, el pròcer del valencianisme burgès que no va ser, venia de Figueroles d’Alcalatén, al costat de Llucena, tot i que ell ja va nàixer a València.
Les històries locals poden ser de diverses menes. Centrades en la història d’un poble al llarg del temps o bé en un període concret. Una de molt digna d’esment és República i guerra civil a Xàtiva (1931-1939) en tres volums, publicada el 1991 -abans de la davallada als inferns de la incultura amb Alfonso Rus- per l’Ajuntament de Xàtiva. Un prodigi de recerca i erudició a càrrec de Germà Ramírez Aledón, Isabel Martínez Salas. Sebastià Garrido Rico i Josep-Lluís Cebrián Molina. Hi desfilen els fets cabdals de l’època republicana i la guerra civil, sense amagar res, en una població que tenia una vida cultural i política vibrants. El tercer volum recull documents. En aquest llibre, per cert, es veu especialment clara la importància i les possibilitats de la història local.
Morella, per la seua banda, amb l’aureola històrica de l’edat mitjana i el carlisme, té una gran densitat evocativa. Manuel Milián Mestre, nebot d’un canonge historiador, morellà emigrat a Barcelona -conservador de pedra picada, però moderat, l’ideal del qual seria una coalició PP-CiU (o Junts, a hores d’ara), amic del difunt Fraga- va publicar fa ja molt de temps Morella y sus puertos a l’editorial Occitania, Barcelona,1967. Típic llibre d’història local convencional, amb informacions útils o curioses. Un interès especial, però, té el llibre La fàbrica Giner de Morella (Generalitat Valenciana, 1992), que indaga en la història d’un intent de colònia industrial tèxtil que va fracassar i que explica, una mica o en bona part, els trencacolls de Morella en la modernitat i l’emigració massiva cap a Catalunya. Per la seua banda, Herbés. Los señores de Herbés (Els Ports de Morella 1233-1833), de Manuel Grau Monserrat, publicat per la Diputació de Castelló el 1986, aporta tota mena de notícies sobre el passat d’aquesta petita població propera a Morella, un d’aquells llocs on l’aire de la història -medieval- es fa molt present.
L’Olleria, Vila Reial. Aproximació a la seua història, de Germà Ramírez Aledón, catedràtic que fou de Geografia i Història de l’Institut Josep de Ribera de Xàtiva, i coautor del llibre ja esmentat sobre els anys trenta a la capital de la Costera, signa una història total de l’Olleria, a la comarca de la Costera, ja tocant la Vall d’Albaida, solvent i documentada, exemplar quant a l’ús de les eines metodològiques més adequades en aquest terreny. Un llibre sensacional, que explicant el local explica el desenvolupament del conjunt, en aquest cas el Regne de Valencia, el País Valencià modern.
Hi ha de tot, en les històries locals. Un exemple convencional en seria La Font d’En Carròs, pueblo rural, histórico y saludable,de Francisco Borja Millet Peiró, també conegut com Paco Peiró, funcionari local i seguidor de Francesc Ferrer Pastor (que era de La Font,) “enamorat” del seu poble. Publicat el 2003 per Denes té també com a subtítol “España-Comunidad Valenciana-La Safor”, i és un recull simpàtic de notícies històriques i actuals d’aquest poble de la Safor. Més deutor de la formació historiogràfica contemporània és Història de la vila de Bocairent, d’Abel Soler i Josep-Antoni Ferré (Ajuntament de Bocairent, 2003), seriós, documentat i professional. També a Bocairent -on hi ha les impressionants “covetes dels moros”- es sent l’aire de la història molt present.
A més de diversa, la història local té un gran passat. Només una mostra: la Historia de Burriana de Francisco Roca y Alcayde, 562 pàgines, que es va publicar el 1932 a Castelló. L’autor la dedicava “Al Magnífico Ayuntamiento, honorable representación de la legendaria Ciudad de Burriana...”, que probablement va sufragar-ne l’edició. Molt interessant -a més del fum de notícies que aplega- per comprovar com es feia in illo tempore la història local i com ha progressat en metodologia i rigor historiogràfic.
En aquest sentit cal consignar també la Historia de la provincia de Castellón, d’Arcadio Llistar Escrig, publicada el 1887 a València i recuperada el 1987 per la Caixa d’Estalvis de Castelló, que comptava amb un Seminari d’Estudis locals, que promogué diverses publicacions de tipus local i provincial. Ferran Olucha fa la presentació d’aquesta reedició d’un llibre típic de l’enfocament del seu temps, ric en informacions diverses espigolades en cròniques i arxius, destinat a ponderar les coses pròpies, conscient -l’autor- que “esa provincia es la que menos protección viene dando a las Ciencias y las Artes”. El Castelló del segle XIX produïa bàsicament “naranjas, algarrobas, vino, aceite, trigo y patatas”. I com a productes industrials, “alpargatas... telas de lana... azulejos y loza... y el embalaje de las frutas para su embarque”. Un món preindustrial que ha tingut una llarga vida (també pòstuma, en les mentalitats). Tanmateix, Arcadio Llistar, que va rebre premis pels seus treballs històrics als Joc Florals de Lo Rat Penat, exalça el valor dels castellonencs liberals enfront de l’envestida carlista, que tanta força tingué en terres castellonenques.
Sí, la història local té un gran passat -el dels cronistes i els apologistes altament retòrics pro domo- i també un present canviant. Molts llicenciats en Història i Geografia han dirigit la seua atenció a la història i la societat dels seus pobles i comarques. La història local s’ha renovat profundament i és ara el bastió d’una mirada rigorosa i constructiva cap al passat. Bona prova en són els congressos d’estudis locals, per exemple de la Ribera o de l’Horta, que publiquen les actes i permeten copsar una evolució positiva. També l’activitat dels centres d’estudis locals, que haurien de rebre més suport institucional. D’altra banda, mensualment apareix, durant molt de temps amb la revista L’Avenç, la publicació Plecs d’història local, una mina d’informació sistematitzada sobre el que ha donat i dona de si aquesta branca del coneixement tan esponerosa arreu dels països de llengua catalana. Que és molt, moltíssim: som un país molt local... Ací tan sols he apuntat unes quantes mostres referides al País Valencià que tinc a l’abast (en l’apartat referit a història local i a temes de Castelló que tinc a l’Hort de la Cendra).