Primavera de l’assaig

Amb l’esclat cautelós però imparable de l’estació -es veu en la floració o en el fullam nou de trinca dels arbres, en tot de detalls ambientals- l’allau de llibres retorna. Torna sempre. Les editorials -sense entrar ara en problemes de fons- posen a punt la maquinària de cara a Sant Jordi, la Fira del Llibre, les Trobades, les Places del Llibre, convocatòries diverses. I més enllà, s’albira l’estiu, la Setmana del llibre en català, Líber o Literal. Molts i molts llibres benvinguts, de tota mena, promesa de bones lectures, de la joie de lire, aprenentatges diversos i activació neuronal. L’allau de novel·les de bon llegir n’és el símptoma més llampant. Els llibres són una eina imprescindible d’alliberament personal i col·lectiu. Que comença amb la capacitat d’entendre i de concentració en un assumpte, una disposició que segons sembla va a la baixa.

Però jo vull referir-me ací, ara, a un segment concret de la producció bibliogràfica, que no sempre rep l’atenció que mereix, o que no té tant d’allò que en diuen “visibilitat”... Faig referència a l’assaig i més concretament de l’assaig valencià, amb aportacions d’interès, dignes d’esment, que el lector o la lectora faran bé de no perdre de vista.

I és ben fàcil perdre’ls de vista. Tant la no-ficció com la ficció creativa o imaginativa. A veure: la producció valenciana -el que fan els autors valencians, especialment els fidels a la llengua del País- té per damunt diverses capes. L’edició vehiculada pels grans grups editorials i amb suports mediàtics consistents (i entre parèntesi, sort de comptar amb grups editorials potents vist el panorama internacional de concentració accelerada). Les traduccions de tot tipus, clàssics i contemporanis. La producció en castellà, incloent la llatinoamericana, que arriba seguit seguit a través de les editorials espanyoles, sovint amb seu a Barcelona. Un cruciverba, que es diu en italià, altament complicat. Nosaltres? Un destí de perifèria de perifèria de perifèria. Una resta, per a molts, residual. I tanmateix, molt a dir, com es pot comprovar tothora.

D’entrada, cal consignar el brillant assaig de l’historiador Ferran Garcia-Oliver Una i eterna. Sobre el nacionalisme espanyol (Afers) que excava en els fantasmes del nacionalisme essencialista espanyol, les mitologies i les falòrnies de la visió castellano-cèntrica d’Espanya i del món. Els nacionalismes produeixen mites a l’engròs: orígens fabulosos, edats d’or, herois i batalles, decadències i ressorgiments o desvetllaments i epifanies. De la complexitat i les lluites socials que oposen opressors i oprimits en la història real, sovint no en queda ni rastre. Tot siga per la pàtria, pel cos místic d’una nació homogènia, sotjada, això sí, per enemics malèvols, interns i externs. En el cas del nacionalisme espanyol, la Reconquista i l’Epopeia Americana han estat fites cabdals, que encara ara els seus portaveus tardans - Elvira Roca i altres- exalcen acríticament, prolongant un catecisme adreçat a menors d’edat. L’anomenada Reconquista fou un procés molt complicat de vuit segles; l’aventura americana -de la qual en va ser explícitament exclosa la Corona d’Aragó (“A Castilla y a León, Nuevo Mundo dio Colón”)- fou així mateix una topada violenta, de saqueig, esclavitud i genocidi, tot i que tampoc cal simplificar. La historiografia crítica -com la ciència en general- és l’únic discurs que podem respectar. L’assaig de Garcia-Oliver és una mena de vademècum del nacionalisme espanyol, barrejat, de tota mena. No fa massa distinguos. I l’assagista o l’analista n’hauria de fer. ¿Nacionalisme integrista és igual a patriotisme constitucional? Hi ha ponts, sí, visibles i invisibles. Però no és el mateix. I no és tan sols mera “argúcia”. Passa també, en general, amb el “patriotisme”, connotació positiva, versus “nacionalisme”, negativa. Quan parlem d’aquesta qüestió xafem terreny relliscós.

No tot és el mateix. Els exiliats? No eren ben bé el mereix que els qui ostentaven el monopoli d’una espanyolitat ferrenya, integrista, armada i excloent. O sí? No ho crec, era una cosa més matisada: nostàlgia, recialles d’un espanyolisme liberal i republicà, més democràtic, esquinçament humà. No esmenta el llibre Hambre de patria. La idea de España en el exilio republicano de Juan Francisco Fuentes (Arzalia, 2025), que hauria vingut bé en aquest aspecte. No oblidem que el nacionalisme espanyol liberal o fins i tot republicà -amb traces a Barcelona: La España Industrial, el Foment del Treball Nacional, la Confederació Nacional del Treball (espanyola, hi havia una Regional catalana), el Pueblo Español, el RCD Español, etc.-, fou compartit al llarg del segle XIX i primeres dècades del XX també per molts catalans, i no diguem ja valencians i balears. Espanya? Mercat reservat, plataforma de poder i de negocis, un Estat més fort a l’abast. Es pot recordar Cambó i companyia -una companyia molt nodrida. Fins arribar a la col·lusió, majoritària en aquests sectors socials, amb Franco. El “separatisme” fou molt minoritari als anys trenta i fins -diríem- el “Procés”. Interessant. Aquesta obra de Garcia Oliver forneix claus i gran quantitat d’arguments i referències sobre el nacionalisme espanyol -i el seu pinyol: un “castellanisme desorbitat”- , la seua retòrica i manifestacions. És un llibre important, molt important... En la línia de Joan Fuster i Rafael L. Ninyoles, però amb una arquitectura molt més ambiciosa o consistent i amb l’ofici i la mirada de l’historiador.

Hauríem de tindre molt present també, en el terreny de l’assaig, un llibre insòlit de Faust Ripoll: Pensar tràgicament. Eurípides i la tragèdia grega com a instància crítica (Publicacions de la Universitat d’Alacant). Faust Ripoll és filòleg de la Universitat d’Alacant, investigador de la literatura valenciana de postguerra (fonamental el seu Valencianistes en la postguerra, Afers, 2010). Però sempre ha mostrat interès per la filosofia en la vessant ètica i política. Ara tempta una anàlisi de les tragèdies d’Eurípides per traure’n l’entrellat filosòfic: el plantejament i les respostes (o no respostes) a les qüestions essencials de l’existència humana, tothora presents en aquests textos dramàtics llegats pels grecs. Un llibre solvent, profund, ben fet. ¿Es pot fer, es fa filosofia en valencià o català al País Valencià? Doncs, mira sí. En fan uns quants pensadors valuosos i esforçats com Tobies Grimaltos (per exemple al seu recent Assaig sobre la vellesa, Lletra Impresa) o Antoni Defez (per exemple a Ètica i religiositat en Wittgenstein, Enonda, 2025; o a Fronts oberts. Quatre estudis sobre Wittgenstein, Russell i Heidegger, Ela Geminada, 2020).

¿S’hi pot adscriure el llibre d’aforismes Breviari d’amors nobles (Edicions del Bullent) de l’autor alteà Joan Borja, que va guanyar el Premi d ‘Assaig Josep Vicent Marquès de l’Ajuntament de València el 2025? Els aforismes són una altra història: entre l’assaig, la filosofia -una certa filosofia, en tot cas- i la literatura. Matèria força heterogènia, igual són genials -un llampec impressionant de lucidesa i penetració- com anodins, banals o bledes. Ho dic amb coneixement de causa: fa ja molt de temps vaig traduir els aforismes de Goethe, publicats en una col·lecció que dirigia l’enyorat Vicent Raga, i no m’abandonava aquesta sensació. I era Goethe! Cal dir, però, que els aforismes de Joan Borja són en general redons, encertats i ocurrents. N’és un entusiasta i ho diu a la primera pàgina: “Des de sempre he tingut una debilitat especial pels aforismes”. Goethe, Lichtenberg, Nietzsche, Cioran, Fuster... els precedents són il·lustres. Un llibre que es fa llegir, sorprenent però llegidor, i això ja és molt.

En l’àmbit de l’assaig literari -o sobre literatura-, Enric Iborra ha publicat coses molt valuoses al llarg dels anys. La darrera, La vida somnàmbula (Afers). Incursions subtils en temes de literatura i crítica literària, amb prosa ben estructurada i raonament clar, un llibre per a llegir amb atenció, ple d’ensenyaments, per la vibració íntima que traspua i la passió per la (bona) literatura que encomana. Mereix comentari a banda, més endavant. Una obra que comença a assolir gruix.

Finalment, en l’apartat de biografies i memòries, caldrà fer esment de la prosa autobiogràfica pòstuma de Ricard Pérez Casado Agraït a la vida (Balandra), que completa d’alguna manera aquell Viaje de ida que vàrem editar a PUV, i que tenia un aire més polític. Ací sobresurt la introspecció sobre els orígens i la primera volada. També cal tenir molt present -a més dels dos volums de memòries de Josep Piera que va publicar la IAM, sobre els quals caldria tornar- l’assaig biogràfic de Miquel Alberola sobre Ramon Pelegero, Raimon. Aquest jo que soc jo (Ara llibres). Sí, té raó l’autor, Raimon no està de moda però sempre hi és, perquè Raimon és un clàssic. La seua música i el seu cant perviuen. La prosa d’alta qualitat d’Alberola, a més, li fa justícia. I no com els ocupants actuals de la Generalitat Valenciana, que neguen el pa i la sal al Centre Raimon en procés de construcció a Xàtiva. No saben el que fan. O ho saben massa bé.

Per la seua banda, Vicent Garcia Devís -que ja havia encetat el tema a El triangle de les màquines (Afers, 2023, amb Pau Pérez Duato)- ha elaborat una aproximació apassionant a una part de la família Bacharach al seu llibre Akiva. Fugint dels llops (Austrohongaresa). ¿Qui no ha sentit parlar dels Bacharach a València? Família jueva integrada d’ençà de molt de temps, benestants, emprenedors, exportadors, amb una filla que fou Fallera Major del cap i casal, però membres d’una nissaga perseguida amb arrels molt llunyanes, a l’Alemanya medieval, que Garcia Devís ressegueix amb detall. Una recerca minuciosa que certifica i demostra el seu ofici, si encara calia. La persecució dels nazis obligà una part de la família, que havia romàs a Alemanya a cercar refugi a València, al costat dels qui s’hi havien establert fermament temps enrere. Però tot acabà en un drama, un més d’aquella època de terror desfermat. Un llibre instructiu i de gran interès, o més encara: imprescindible.

Per descomptat, hi ha molt més: obres de molta volada acabades de publicar, com el llibre en dos volums d’Enric Sòria Et tornaré a veure sobre història del cinema o un nou lliurament de l’obra pòstuma del mestre de l’assaig Josep Iborra Quaderns, 1980-2000 (tots dos a la Institució Alfons el Magnànim), que mereixen comentari a banda. O en el camp de l’assaig polític o més bé d’investigació sobre temes amb rerefons polític, els llibres L’assassinat de Guillem, de Rafa Xambó, o Lawfare: la guerra bruta judicial contra Mónica Oltra, de Mari Carmen González Vidal, tots dos publicats per Rebel Edicions. O bé, en un terreny molt més erudit, l’edició crítica -tot i que assequible- Obres o trobes en llaors de la Verge Maria, d’Antoni Ferrando Francès (PUV), un veritable assoliment per l’estudi previ i l’edició crítica i acurada (l’autor i la correctora Elvira Iñigo, de PUV, hi han fet un gran treball) d’un incunable únic, el primer llibre -del 1474- en llengua romànica imprès a la Península. I fou a València. Amb un pròleg de l’arquebisbe de València Enric Benavent. Sorpreses dona la vida.

Però aquests títols ja deixen ben clar, em sembla, que cal parar esment al que es publica en el ram de l’assaig o la prosa de no ficció per part d’autors valencians, alguns fora dels circuits més llustrosos, però no per això menys interessants. La producció bibliogràfica valenciana és més consistent i diversa del que “ells volen i diuen”. I aquest “ells”, per cert, té diverses lectures possibles.