Thomas Hobbes en la nostra llengua

Fa un parell d’anys, el 2024, les Edicions de la Universitat de Barcelona presentaven una traducció al català, esplèndida i oportuna-commemorativa, de la Critica de la raó pura d’Immanuel Kant, a cura de Miquel Montserrat Capella. Ara acaben de publicar la traducció de Leviatan, de Thomas Hobbes, dins la col·lecció Filosofia UB dirigida per Josep Monserrat Molas. Són edicions impecables i rigoroses de dues obres cabdals de la cultura occidental incorporades al cabal d’una llengua que ha patit moments d’eclipsi, de postergació, desprestigi i fragmentació. Però que ben primerencament havia estat, a l’edat mitjana, llengua de cultura i pensament, a més de llengua oficial de la Cancelleria Reial, i de creació literària. Amb noms propis com Ramon Llull, Bernat Metge, Francesc Eiximenis, Ausiàs March, Joanot Martorell  o el metge valencià Lluís Alcanyís, autor d’un Regiment preservatiu i curatiu de la pestilència estampat a València el 1490. El seu autor, per cert, acabà en la foguera inquisitorial.

No és sobrer l’apunt històric, que remarca la importància i l’oportunitat d’aquestes incorporacions que estimulen la lectura dels clàssics i alhora oxigenen el registre més culte de la llengua. Conèixer de primera mà els clàssics és sempre una bona idea. Convé llegir-los en directe, en les seues obres. En el meu camp inicial d’estudis i per influència del professor Ernest Lluch en la seua vessant d’historiador del pensament econòmic, fou molt recomanada, i duta a la pràctica, la lectura dels grans clàssics de l’economia, com Adam Smith, David Ricardo, Sismondi, Thomas R. Malthus o Karl Marx: La riquesa de les nacions, Principis d’economia política, Nous principis d’economia política, Assaig sobre el principi de població, El capital, entre molts altres. Una cosa semblant passava, passa, o hauria de passar en altres camps disciplinaris. I encara més, la lectura de les obres clàssiques cabdals -en alguns casos, si més no- forma o hauria de format part del cànon culte en general. Perquè n’hi ha que són a bastament accessibles i recomanables.

És el cas de Leviatan, o la matèria, forma i poder d’una república eclesiàstica i civil, traducció de Josep Monserrat Molas i Roger Castellanos Corbera (EUB, 2026). Cal tindre en compte que aquest llibre extens, unes 700 pàgines en aquesta edició, respon al món d’idees en què va sorgir. Fou publicat el 1651 a Londres. El 1688 va aparèixer en llatí -la lingua franca de llavors- a Amsterdam. Per cert, s’ha traduït amb encert l’original Commonwealth per república. No és un detall menor.

El contingut i la història d’aquest llibre impliquen o representen una immersió en la història de les idees -i de les lluites polítiques- d’aquesta estranya península (i illes adjacents) d’Euràsia que per contingències -o necessitats històriques- esdevingué el centre del món avançat i civilitzat en termes de ciència, tècnica, formes socials, industriositat, civilitat, pensament i capacitat d’expansió. Una història realment imposant. Que no es pot reduir amb simplisme a cap dicteri. Marx va tractar de circumscriure aquest procés tan complex de manera bastant convicent. També Max Weber i tota la sociologia històrica posterior. L’aventura europea, des de Grècia i Roma fins al Renaixement, la Il·lustració, les revolucions burgeses i democràtiques, la revolució industrial, els moviments obrers i socialistes, i el desastre posterior -el suïcidi europeu- no deixa de ser molt impressionant.

A Leviatan el lector contemporani trobarà dues seccions principals: “Sobre l’home” i “Sobre una república cristiana”. Aquest darrera part comença explicant que “les lleis naturals (com la justícia, l’equitat, la modèstia, la misericòrdia, etc., i en suma fer als altres com voldríem que se’ns fes a nosaltres), per si mateixes, sense el terror d’un poder ‘coercitiu’ ‘que les faci observar’, són contràries a les nostres passions naturals, les quals ens porten a la parcialitat, a l’orgull i a la venjança... els pactes, sense l’espasa, tan sols són paraules sense prou força per dotar de seguretat un home.” El terror d’un poder coercitiu, l’espasa! L’antítesi de qualsevol rousseanisme...

Hobbes en realitat presenta en aquest compendi o tractat de filosofia política una teoria del coneixement i de la naturalesa humana, una teoria legal o jurídica, una teoria política i una teologia. Tot molt imbricat, com correspon a la manera de raonar del seu segle. Aquesta manera de raonar, que mira d’explicar les sensacions i les passions humanes com a elements determinants, tindria una gran influència i durada posterior. Fins que s’hi va fer una mica de llum, especialment amb el materialisme històric de Marx i el desenvolupament de les ciències socials. En qualsevol cas, val molt la pena resseguir aquests raonaments sobre la naturalesa de la raó humana, la sensació, la imaginació, el coneixement, les lleis naturals... i un llarg etcètera. Hobbes establia, al capdavall, una confrontació entre passions humanes i lleis naturals o morals, que tan sols la força de l’Estat -la instància encarregada de salvaguardar la seguretat- pot garantir. Fou origen d’una una llarga controvèrsia... que dura (amb altres formes) encara avui.

Confinat al seu temps, al segle XVII? ¿O amb una gran projecció posterior, a través de les diferents lluminàries de la república de les idees que fou Europa? ¿O de l’experiència constant -i actual- viscuda en situacions o països on els Estats fallits deixen pas a les lluites de faccions armades? El contingut d’aquesta obra és de gran riquesa, impressionant. No es pot reduir a l’adagi “homo homini lupus”, com s’ha fet sovint. Presenta un corpus d’idees que resumeix el que es pensava que era el món, l’home, la religió i les condicions per a una convivència justa en una república ordenada al seu temps. Però la lectura actual admet extrapolacions i en tot cas enriqueix la nostra visió del passat intel·lectual i polític, enllà de versions reductives o sumàries. Per descomptat que la seua filosofia política, deutora de l’època en què es va escriure, respon a la crisi d’Europa, a les guerres de religió, a les guerres civils a Anglaterra, etc. Però va molt més enllà, i com diu John Plamenatz, Hobbes, el “més polèmic dels filòsofs polítics, convida constantment al debat” i “planteja tothora, de manera clara i vívida, qüestions filosòfiques i pràctiques d’un interès durador.” Hobbes constitueix per si mateix un capítol en totes les històries del pensament polític, com és el cas de les de Leo Strauss i Joseph Cropsey o de George H. Sabine. No s’esgota, enllà del seu moment, com passa amb les grans obres de referència, com les d’Adam Smith, Alexis de Tocqueville, Karl Marx, Max Weber, Hannah Arendt, Karl Polanyi i tants altres més que, per cert, també caldria recuperar i incorporar al cabal de la llengua catalana, de vegades reciclant -posant al dia- traduccions existents, però en edicions escassament viables.

La tasca de les edicions universitàries és fonamental per a la pervivència i projecció d’una cultura seriosa. Les Edicions de la Universitat de Barcelona, igual com les Publicacions de la Universitat de València (que també ha publicat recentment monuments sobre els quals tornaré) fan una aportació insubstituïble. Quan Paul Valéry va visitar Barcelona el 1924, invitat pel PEN Català i Conferentia Club, va dir que només amb poesia “no arribareu gaire lluny”. Avui es podria dir que només amb novel·les i narrativa en general -que està molt bé, no vull ser malentès-  tampoc no arribarem gaire lluny. Ens cal pensament, assaig, idees, clàssics, filosofia, història, economia i ciències socials. En tenim un bon cabal, per descomptat, però cal reforçar aquest flanc. Sortosament, l’edició de clàssics en català funciona, prolongant la llavor de la Bernat Metge, que va fer un paper tan fonamental al seu temps. Ens trobem ara en un altre moment històric, però l’aspiració (la “independència literària”) és la mateixa. O almenys així hauria de ser.