Ciutats per a les seues gents
València està tocant fons. D'intentar ser un referent europeu de sostenibilitat i excel·lència cultural, en poc més de dos anys la capital del País ha derivat en una ciutat descontrolada, saturada de trànsit i soroll, lliurada a franquícies i a un turisme massificat que encareix l'accés a l'habitatge, erosiona el nostre patrimoni i dificulta la convivència. Una ciutat que amenaça de convertir-se en un destí d'excessos i borratxera, tal com han viscut ja altres ciutats fracassades, convertides en un espai hostil per a les mateixes persones que les habiten.
Pot ser que grans ciutats com València, Torrent o Alacant siguen els exemples més cridaners d'aquesta deriva, però no són les úniques. Altres nuclis urbans menors, especialment de la nostra àrea metropolitana, es preparen per a ampliacions irresponsables, socialment segregadores i ambientalment insostenibles, amb el beneplàcit de fons d'inversió de diverses nacionalitats. Però aquesta situació no és una tendència imparable ni una maledicció inevitable dels estranys temps de la globalització.
En temps de servitud medieval, quan la gent naixia i moria lligada sense remissió a un estament social que li imposava un destí, miserable i curt per a la humil majoria, sotmesa a l'explotació i als abusos imposats per un grapat de senyors feudals, la vida a la ciutat suposava un univers d'oportunitats. De llavors és la frase «l'aire de la ciutat ens fa lliures».
Així, les ciutats han sigut la més exitosa eina per a la civilització, la producció de sociabilitat, convivència i identitat. En elles van florir els gremis i les universitats, el comerç i la premsa, agrupacions religioses i culturals. En suma, les ciutats es van anar configurant com un cresol de vincles humans i memòria compartida que no poden ser reduïdes tan sols a centres econòmics i de negoci. En les ciutats es van gestar els canvis socials i les revolucions que van dur la democràcia al món.
Avui, en ple postcapitalisme salvatge i inhumà, hi ha ciutats que en compte de cuidar de les seues gents, d’enfortir aquests vincles socials i de posar en valor la seua identitat mitjançant polítiques públiques decidides, prefereixen lliurar-se a afavorir la inversió especulativa, l'ampliació de ports i aeroports, impulsar noves expansions urbanístiques y apostar per un turisme anodí i compulsiu que transforma les ciutats i les nostres formes de vida.
València i la seua àrea metropolitana constitueixen encara un conjunt privilegiat, amb una escala humana i adequada per a una sociabilitat intensa i gratificant, arrelada en una horta mil·lenària que constitueix no sols un enclavament d'importància europea, sinó també una peça clau per a contribuir a assegurar una cada vegada més necessària sobirania alimentària.
Aquesta delicada realitat metropolitana, s'enfronta ara a l'amenaça que polítiques irresponsables, amb la coartada de la DANA i amb l'impuls d'un Consell que ja va demostrar la seua incapacitat per a la gestió d'una catàstrofe que va destrossar centenars de famílies, faciliten creixements urbans i infraestructures que, si no són avalats per contrastats criteris científics i públicament debatuts i consensuats, tan sols serviran al benefici privat i agreujaran les conseqüències de futurs nous episodis climàtics extrems.
Les recents notícies sobre noves facilitats a l'ocupació de sòls de l'Horta per a inversions turístiques, esportives i recreatives de pagament, com a picadors eqüestres i altres usos elitistes en el terme de València se sumen a plans de reclassificació de sòl per a expansions residencials i industrials a Xirivella, Torrent, Massanasa, Picanya o Vinalesa, algunes fins i tot en llits de barrancs i àmbits amb risc d'inundació, com si res haguérem après de la recent catàstrofe de fa tan sols any i mig.
Al mateix temps, el Consell promou una nova Llei Urbanística que pretén liberalitzar la transformació del sòl, retallar controls ambientals i territorials, amb el pretext de guanyar agilitat i flexibilitat i reduir la rigidesa del planejament per a afavorir un suposat dinamisme econòmic. Una retòrica que recorda massa la política d’allò de «tot urbanitzable», promoguda per José María Aznar l'any 1998 amb l'excusa de construir més habitatge per a reduir els preus i que només va servir per a posar les bases d'una bambolla immobiliària al servei de l'especulació i al negoci d'uns pocs, i que en esclatar tanta misèria, dolor i exclusió social va portar a les nostres societats.
L'experiència recent sobre les conseqüències de fracassades polítiques neoliberals, molt perilloses des del punt de vista ambiental i socialment segregadores, ha de moure'ns a reflexió. Des de Fent Camí - Acció Municipalista duem mesos treballant amb desenes de col·lectius per tal d’enllestir unes bases mínimes per a impulsar acords amplis entre forces polítiques i socials de cara a les pròximes eleccions municipals i autonòmiques, un instrument que considerem imprescindible per a fer front a l'emergència democràtica, ambiental i social que tenalla a les nostres ciutats.
La gravetat de la situació reclama un acord ampli, plural i atent a les demandes de les gents i els barris de les nostres ciutats, moltes de les quals, amb València al capdavant, s'encaminen ja perillosament cap a l'especulació i el disbarat més grotesc.
*Consuelo Torres, Roberto Bertasi i Rafael Miralles, membres de l'associació ciutadana Fent Camí – Acció Municipalista