Esperança democràtica
Des de fa un temps, mesos, hi ha un cert moviment entre persones preocupades pel que podríem denominar “l’emergència democràtica”. És a dir, pel indignant ascens que es veu en molts diferents països, i també a casa nostra, de moviments, organitzacions i partits que pretenen, de manera més o menys oberta i clara, retallar o eliminar moltes conquestes socials i drets democràtics que pensàvem sòlidament establerts i que ara veiem amenaçats.
El risc és real o així ho percebim molts ciutadans, d’una diversitat molt ampla de sensibilitats i posicionaments polítics. Hi ha perill de que partits d’extrema dreta puguen guanyar eleccions importants. Partits manifestament racistes, xenòfobs, masclistes, negacionistes de les evidents i manifestes crisis ecològiques, insensibles a les greus desigualtats socials i als patiments i dificultats de supervivència d’amples sectors de la nostra societat.
Hi ha possibilitats molt reals de que arriben als governs autonòmics, i al central, opcions polítiques d’aquesta mena. Amb l’ajut d’un Partit Popular cada vegada més escorat a la dreta i capaç (i molt decidit) de rebaixar els seus plantejaments democràtics per tal d’arribar al poder com siga i quan abans. Encara que siga subordinat en la pràctica als idearis autoritaris i quasi-feixistes d’aquests partits d’extrema dreta als que volen com a socis, al preu que siga.
Les conseqüències de que partits d’extrema dreta arriben a formar part de governs de coalició ja els estem patint en diferents comunitats autònomes; però poden agreujar-se de manera dramàtica, cas d’incrementar-se el seu pes polític i en la mesura que vagen ampliant espais de poder i influencia mediàtica i social. Si es materialitza aquest risc, molt versemblant, les conseqüències serien insuportablement negatives; un veritable desastre social, econòmic i ecològic i, en suma, una calamitat democràtica que empitjorarà sense dubte les condicions de vida de gran part de la societat. De la gran majoria.
Per això, cada vegada més persones comencen a moure’s per reaccionar de manera ordenada, pacífica, democràtica, racional, i alhora emocional, per impedir-ho per les vies que la democràcia permet i que haurien d’estar garantides per sempre, sense degradació ni retall. Ben al contrari, incrementant-les, millorant-les i consolidant-les. La democràcia és un desideràtum que es pot i s’ha d’anar eixamplant i perfeccionant sempre.
Al País Valencià ja s’han fet unes quantes reunions que han sorgit de manera més o menys espontània, de baix per amunt, sense marques polítiques definides ni tancades, per fer front a la emergència democràtica. Encara és un procés inicial que no vull ací detallar massa perquè seria ara precipitat i imprudent. Cal tot el respecte i discreció, a més de paciència i insistència, per portar endavant el procés. M’he sentit impulsat a donar a conèixer en un àmbit més gran l’existència d’aquests impuls per a transmetre, a quanta més gent millor, l’esperança que m’ha despertat. Crec que això és molt necessari, front l’acumulació de dolentes noticies i negres núvols, en un cel cada vegada més enrarit. No estem condemnats a patir una nova dictadura ni a retrocedir de manera vergonyosa en el reconeixement de llibertats i drets. Podem, si ens unim, si ens contagiem l’esperança, si actuem de manera assenyada i solidària; si sabem superar diferències menors i ens unim en defensa d’allò més essencial i condició bàsica de tot; defensar, millorar i ampliar la democràcia que actualment tenim. Un objectiu enorme, però possible i necessari, en tot cas.
Coincidint amb els inicis de les reunions i treballs d’aquest encara reduït nucli de gent (que pretén estendre’s i multiplicar-se) hem vist aparèixer reunions molt esperançadores en diferents àmbits, com recentment han recollit els mitjans de comunicació, mentre se’n anuncien altres. Ací, fa unes setmanes, va aparèixer un article de Joan Ribó, que per moltíssima gent és un gran i molt respectat referent (que encara pot mostrar orgullós el gran treball fet a l’Ajuntament del cap i casal), on es manifestava reclamant aquesta unitat d’esforços per no deixar que ens degraden el futur.
Però volia també remarcar com aquest procés que estic explicant, ací s’ha encetat totalment des de la base i sense cap sigla política. Obviament l’objectiu és que els partits, el màxim possible, almenys, s’entenguen, pacten, s’agrupen, s’organitzen... i responguen de la millor manera que puguen a aquesta demanda, que segur serà recolzada, si es fa bé, per gran part de la societat. No pretenem (faltaria més) ni formar una nova organització, ni dir-los als partits tot el que ells, dintre de la seua sobirania, han de fer. Però si que pretenem reclamar, de la millor manera possible, unitat, generositat, solidaritat i realisme polític eficaç.
A les reunions, he trobat a persones conegudes i fins i tot destacades de diferents forces polítiques; però estaven allí a títol personal (encara que esperem que facen arribar ben bé a les seues organitzacions el que aquest moviment reclama). He vist a membres actius de moltes entitats cíviques, culturals, sindicals, ecologistes, veïnals, feministes, de les que reclamen un accés digne i just a l’habitatge i les que reclamen respecte i ajut als immigrants i als sectors més desafavorits... Totes aquestes persones estaven allí sense subratllar la seua organització, ni demanar protagonisme; i també esperem de tots que sabran fer confluir a moltes d’aquestes entitats en l’objectiu comú, sense exclusions, sense imposicions, amb amplitud de mires. També han participat gent de diferents comarques. Esperem que apareguem plataformes com aquesta, i nuclis per debatre i aglutinar voluntats, en cada comarca, cada poble i cada barri. Aviat, esperem, començaran a donar-se a conèixer manifestos, propostes, convocatòries, actes, recollides de signatures.... reunions de partits quan calga... però vull acabar remarcant, una vegada més, que aquest moviment ha nascut des de baix, unint persones individuals que volen compartit per anar sumant, i arreplegar en eixe camí generós i solidari, a múltiples entitats i partits en una direcció unitari.
M’urgia dir que, davant la barbàrie que ens podria arribar si ens quedem quiets i muts, existeix una esperança, una gran esperança. La de que, si ens mobilitzem, no deixarem que l’autoritarisme ni el feixisme avance més. Anem a aturar això.