Governar la Universitat en temps de la intel·ligència artificial

Vaig signar el meu primer contracte amb la Universitat de València el desembre de 1989. Fregant els 23 anys. Governava el mon Bush pare i acabava de caure el mur de Berlin. Ara, quan la nostàlgia decadent dels meus seixanta insinua que qualsevol temps passat fou millor, he intentat mirar enrere amb honestedat. I no sóc capaç de trobar cap aspecte rellevant d’aquella universitat de finals dels vuitanta que puga considerar superior a la que, aquest mes de març de 2026, ha d’escollir un nou rector o rectora.

No, no eren millors les instal·lacions. No hi havia cap Tenda de la Uni on comprar-te una camiseta amb el logo de l’ànima mater per sentir-te part d’alguna cosa. No consultaves les qualificacions amb un clic nerviós a mitjanit. No et matriculaves per quatre duros a Tai-txí per compensar l’estrès acadèmic que encara no sabíem ni anomenar. Tampoc eren millors els mecanismes d’accés a la docència. Més bé al contrari: opacs, arbitràris, sotmesos a la litúrgia de camarilles orbitant al voltant del catedràtic feudal de torn —així vaig ser reclutat jo, sense èpica i sense LinkedIn—. Ni hi havia model docent. El “model” consistia, si fa no fa, en dues fulles mecanografiades amb una bibliografia fossilitzada que cada professor reinterpretava segons el seu humor, el seu rigor o la seua falta de tots dos. En recerca, vistos des d’ara, érem quasi artesans romàntics. Mesos per aconseguir l’article que necessitaves. Fitxes de cartró per apuntar cites amb cal·ligrafia aplicada. Hores i hores en biblioteques que tenien el que tenien. Intercanvis de materials com si foren cromos savis. I, amb sort, una trobada anual amb els teus parells per recordar que el món acadèmic no acabava al teu passadís.

Els estudiants no eren tampoc una generació d’or perduda en algun paradís pedagògic. Com ara: una minoria brillant i compromesa, una majoria que transita sense fer massa soroll i una altra minoria que et fa preguntar-te quins misteris sociològics expliquen la seua presència. Organitzativament, la Universitat era un galimaties : cada centre, cada departament, cada taifa amb els seus costums. Procediments lents, feixucs, gairebé ritualitzats. I reunions de governança que derivaven en assemblees interminables on alguns professors, engolats i encantats d’escoltar-se, feien perorates amb un impacte operatiu pròxim a zero.

I les connexions amb la societat valenciana i amb el món? Res a veure amb l’actual densitat. La transferència científica era tímida, la implantació territorial irregular, la producció cultural més intermitent que sistèmica i la formació al llarg de la vida una idea més aspiracional que real.

No, la Universitat de València de 2026 és molt més oberta, connectada, democràtica, rigorosa, transparent, professional, eficaç i eficient que ho era a finals del segle XX. Aquest canvi s’explica per l’onada de modernització del conjunt de la societat, però també per l’acció deliberada d’equips de persones que han governat aquesta institució en els darrers trenta anys i que han compartit consensos bàsics sobre el que ha de ser la Universitat de València. Sorprenentment, en els temps que corren, aquests consensos es mantenen i cap de les quatre candidatures planteja models regressius que qüestionen l’actual missió i visió de la Universitat. En temps de Trump, per sort, no totes les tries són entre civilització i barbarie

El que anem a triar, per tant, és més un determinat estil de govern que no un model d’Universitat. I no, no és una tria decisiva, perquè amb qualsevol de les quatre opcions la Universitat continuarà sent un espai de llibertat i un engranatge més per a la transformació socioeconòmica del País Valencià. Ara bé, que no siga una tria dramàtica no vol dir que no importe. Clar que cal fer moltes coses. La Universitat és un lent paquiderm que arrossega procediments, pràctiques i rutines pròpies del segle XX, i que s’articulen a través d’equilibris de poder que requereixen coneixement intern, intel·ligència, lideratge i capacitat per a desentranyar-los des de dins. Mai no ho fan del tot. La Universitat és un espai de llibertat i privilegis. Hi ha qui posa això al servei del bé comú i altres que ho fan al seu propi interès. Les inèrcies que limiten l’agilitat, la potència i la capacitat transformadora estan enquistades en models d’organització i governança i en normatives obsoletes que no s’adeqüen a sistemes d’incentius que primen l’excel·lència, el mèrit, la corresponsabilitat o el compromís, i que coven administradors incapaços, serveis incompetents, funcionàries malfeineres, pseudosindicalistes, oportunistes de la indignació global, addictes al JCR, catedràtics engolats i docents barroers.

En aquest context, on les diferències són d’estil i no de model, triar de manera estrictament racional exigiria una informació perfecta: no només llegir programes, sinó analitzar equips, tarannàs, lligams amb les estructures de poder, historials de gestió, experiència real i capacitat de maniobra. Una auditoria completa de persones i trajectòries. Òbviament, no ho faré.

Assumint la contradicció —i una certa dosi d’intuïció inevitable—, jo recolze la candidata Ángeles Solanes. Pel tracte que he tingut amb ella com a vicerectora i per la meua valoració del que podríem anomenar la política cultural de la Universitat —l’únic àmbit de la gestió universitària en què m’atreviria a invocar algun tipus d’“expertise”—, em transmet coneixement, voluntat, fermesa i sensibilitat suficients per confiar que impulse un estil de govern capaç d’ampliar les potencialitats de la institució. Un estil que contribuïsca a reforçar la seua funció transformadora, a millorar l’entorn on treballem i vivim milers de persones i, si pot ser, a deslligar alguns dels nusos que converteixen la Universitat, de vegades, en un escenari kafkià.

Confesse també que, com a membre de la Facultat d’Economia, no recolzar qui hauria de ser el meu candidat natural em provoca una discreta satisfacció. A contracorrent, costa més nedar però l’aigua sempre sembla més fresca. I sí, ho sé: quan no disposem d’informació perfecta, tampoc ens ho resol la intel·ligència artificial. Intuïcions, dèries, filies i fòbies acaben modelant les nostres preferències. No som màquines bayesianes; som persones amb trajectòria i context.