L’ambigüitat del mal

0

Sovint acusem el colp. El “mal” ens assetja, en experiències observables, quotidianes. En comportaments individuals que ens semblen inexplicables. I també en temes més generals, en forma de “mal social”, derivat d’una determinada configuració del poder, que genera asimetries sistèmiques. Asimetries que causen dolor, i que atribuïm al mal omnipresent. Un mal social que algunes opcions voldrien, encara, agreujar, privant de drets els més vulnerables, amenaçant la persistència de conquestes que han pal·liat històricament els efectes de les asimetries en termes de capacitat econòmica i posició social.

Però el “mal” és un concepte esmunyedís com pocs, absolut i relatiu, difícil d’aferrar, tot i que -qui pot negar-ho?- sabem ben bé què és. Passa una mica com amb el concepte de temps. Sabem què és, però prova d’explicar-ho. Ja ho deia Sant Agustí a Les confessions (“¿Què és, doncs, el temps? Si mai algú m’ho pregunta, ho sé; però si vull explicar-ho a qui m’ho pregunta, no ho sé.”) El mal, certament, pot donar lloc a disquisicions filosòfiques inacabables. La indagació al voltant de la seua existència i naturalesa té una genealogia exuberant, i molta bibliografia, sobretot en l’àmbit filosòfic. Darrerament s’hi han afegit comprovacions derivades de la neurociència que aporten bastant llum amb una base empírica, cosa que té la seua importància. La qüestió es sol plantejar en termes individuals o psicològics: el mal, és una predisposició dels homes, de tots o sobretot d’alguns?  També en termes més aviat metafísics, com una derivada de l’essència humana: la fusta torta de la humanitat mateixa, en expressió de Kant. O de manera més àmplia, per què existeix el mal? El mal com a substància o com a absència?

Però tot comptat i debatut, diria que el mal és un fet social i polític -encara que no només. Un fet històric, i per tant subjecte a mutacions. És, en principi, el que els afectats o perjudicats entenen que se’ls infligeix de manera injusta, desproporcionada, cruel o arbitrària. Si una societat s’até de manera més o menys consensual a una norma de comportament, tot el que desborda o conculca la norma o l’ètica social establerta i afecta negativament individus o grups concrets -o la societat en el seu conjunt- és una expressió del mal. També ho són les malvestats que poden infligir els membres d’una altra societat en situacions de guerra, opressió o ocupació.

Una altra cosa seria l’origen, el procés a través del qual es va establir o imposar aquesta ètica social i les normes derivades. I, encara, els motius de les desviacions respecte de l’ètica social consagrada, que alguns veuran com a justificades. Sense oblidar que altres  societats diferents la consideraran, sovint, lamentable o fins i tot aberrant. 

El mal que detecten els afectats, o bé observadors externs, és un mal relatiu. Però tot apunta que hi un mal absolut, el mal per se, com a tal, que seria la violació no d’una ètica social concreta i delimitada, sinó la violació de l’ètica comuna, compartida, de l’espècie humana. Que també és un fet social, construït al llarg de la història, i que s’ha plasmat en creences i religions, codis i lleis, costums i convencions. I d’ençà de final del segle XVIII, en declaracions universals dels drets humans. D’altra banda, en casos extrems, es pot discernir també una mena de mal absolut en persones concretes que violen d’una manera especialment brutal i perversa les normes  socials establertes, cosa que segons com remet al camp de les patologies.

Per a molts el representant per antonomàsia del mal absolut fou un individu austríac que arribà a Führerd’Alemanya, Adolf Hitler. Aquest aspirant a pintor no reeixit i soldat en la Primera Guerra Mundial, amerat d’un nacionalisme alemany xenòfob d’extrema dreta, imposà una dictadura violenta després que en 1933 la dreta conservadora li va lliurar el poder de l’Estat, al qual havia arribat amb suport electoral (no majoritari) i amb la connivència de grans grups econòmics i empresarials. Va suprimir la democràcia, va obrir camps de concentració i deixà camp lliure a torturadors i agents repressius. Prèviament havia promogut la violència al carrer a càrrec d’escamots paramilitars. Hitler va acabar amb l’Alemanya il·lustrada, democràtica, liberal, respectuosa i tolerant. Va perseguir i destruir els demòcrates i l’esquerra en totes les seues variants, titllada de traïdora. Va desencadenar una guerra mundial terrorífica (1939-1945), que causà milions de morts i un dolor infinit. Va violar l’ètica social de la seua societat i del seu temps, als ulls de molts “afectats” i dels observadors externs. Però també  va violar l’ètica compartida de la societat humana en general: mal relatiu i mal absolut. 

Ara bé, no tothom, ni de bon tros, compartia aquesta apreciació. Molts alemanys, per descomptat, no la compartien. Hi veien un benefactor, l’home providencial, el salvador del poble i de la nació. De fet, Hitler va polaritzar moltes esperances de redreçament d’una societat en crisi. Va derivar cap enfora els pitjors ressentiments covats a l’interior de la societat alemanya. Cap enfora del que ell definia com la nació o el Volk, l’herència de la sang germànica definida en termes racials. I en primer lloc cap als jueus, per integrats que estigueren en termes socials i culturals, d’ençà de generacions, a Alemanya. També cap als eslaus, que considerava inferiors, púrria fungible destinada a l’asserviment en l’imperi colonial que es proposava establir a l’Est d’Europa i Rússia. Els jueus havien de ser foragitats o directament eliminats. Els jueus serien assassinats i els eslaus (russos, polonesos, ucraïnesos, etc.) serien esclaus o serfs dels nous senyors o dominadors alemanys, el Herrenvolk, que seleccionaria els d’aspecte ari en aquests països i els permetria viure... Preveien que als eslaus o Untermenschen només els caldria aprendre a llegir de manera rudimentària, el mínim necessari per a entendre ordres, i les quatre regles. La capa il·lustrada de la societat, professionals, intel·lectuals, etc., calia eliminar-la tot d’una. S’hi posaren amb gran eficiència. Hitler i els nazis varen obnubilar molts, a Europa, que els admiraven. La força sempre té admiradors.... També entre nosaltres (vegeu el Ridruejo de la División Azul o el llibre de Joan Beneyto Nacionalsocialismo, 1934).

El mal, definit en els termes suara apuntats és un fet social i respon a determinants històrics discernibles, però té també una base personal, perquè el perpetren persones concretes, no estructures abstractes, així com el promouen i dirigeixen uns altres a distància. D’on ve la capacitat humana per fer el mal? ¿És biològica, es dona en una mesura exagerada en determinades persones, per raons psicològiques o experiències personals? ¿És una derivada del sadisme? I d’on ve el sadisme? ¿Gaudien fent el mal, els nazis? ¿Els torturadors de la Brigada Político-Social -del cos de la policia general-  del franquisme, funcionaris, eren professionals normals o sàdics  patològics? ¿I d’altra banda, què podem dir de gent normal i corrent que una vegada posats “en situació” fan el que els manen, el que s’ha de fer, tot i que siga torturar de manera aberrant éssers humans? ¿O dels buròcrates que organitzen el treball, la logística i planifiquen des d’oficines i despatxos aquestes pràctiques? En aquest darrer cas ve a tomb la coneguda expressió de Hannah Arendt sobre la “banalitat” del mal, sovint malentesa.

Franco no va torturar personalment. Al Marroc, com a oficial de tropes colonials, es va carregar algú, sí. A trets. També va ordenar el juliol del 1936 l’assassinat del general Amado Balmes, governador militar de Las Palmas de Gran Canaria, segons ha desvelat l’investigador Angel Viñas. Peccata minuta, podríem dir, perquè ell va promoure després, i a l’engròs, la mort, l’angoixa i el patiment de desenes de milers d’espanyols... Però Franco més aviat operava des del tendur (la famosa mesa camilla mesocràtica), on signava o confirmava sentències de mort, milers de sentències de mort, a l’hora del cafè.

Hitler no es va embrutar directament les mans. No va donar ordres específiques, però sí que va promoure tant com va poder la persecució i l’extermini dels odiats jueus. Hitler, d’altra banda, era vegetarià, animalista, proto-ecologista o verd i de bon tracte amb el personal al seu servei. No era el monstre de la caricatura. Havia tingut amics i relacions. Sabia seduir en les distàncies curtes i no diguem ja en les llargues, davant grans auditoris, fent valdre el seu “carisma obscur”.

El mal individual i el mal social, el mal absolut, el mal relatiu, la banalitat del mal. Tot això, en el fons, entra en joc davant l’enigma -perquè no deixa de ser un enigma- que se’ns planteja quan pensem en l’ambigüitat del mal. Sí, perquè el “mal social” es pot explicar: egoisme de classe, defensa de privilegis, obnubilació ideològica, passions mal dirigides, fracàs de l’ètica social. Però no deixa de ser enigmàtic.