L'òpera, i Jesús Iglesias

He llegit en la premsa que el director artístic de Les Arts, finalitzarà el seu contracte i, d’acord amb la normativa, deurà, si ho estima adient, presentar-se de nou.

Soc un soci tardà de l’òpera. Recorde que, de menut, ma mare em deia que li haguera agradat poder tocar el piano. El colp d’estat franquista, i la guerra, varen trencar aquest somni.

Com un jove de la meua època, m’agradava el rock roll i altres. No tenia, ni tinc, una formació musical, més enllà que, en la Laboral de Xest, on vaig estar intern tres anys, intentaren que tocara la flauta, sense èxit.

De fet, la música clàssica em sonava una cosa estranya. En la meua militància política d'aleshores, tampoc entenia massa bé que es consideraren els clàssics música burgesa i, fins i tot, prohibida en la Xina. En fi, coses dels moments.

La pel·lícula “La Taronja Mecànica” amb la novena de Beethoven, i “Amadeus”, de Miloš Forman, sobretot amb el final amb el rèquiem, varen capgirar la meua perspectiva.

Amb posterioritat, vaig començar a escoltar, i sentir, que suposa l’òpera. No és un concert de música, no és teatre, no és el cant, és tot això, ajuntat i amplificat, una experiència absolutament única.

En els últims anys Jesús Iglesias, ha estat el director artístic de Les Arts, i la plaça eixirà a concurs. No sé què pensa ell, de fet, no el conec personalment, però té el meu agraïment, com a director artístic, amb els directors recents Gaffigan, ara Sir Mark Elder, i els anteriors, no puc nomenar a tots, de gran prestigi internacional, amb la magnífica Orquestra de la Comunitat Valenciana, els i les cantants, els equips tècnics, etc.

Així doncs, gràcies, i, si tornes a presentar-te, encara que jo no votaré, tens el meu suport.