Mala fe, poc trellat i poca vista
En les últimes setmanes, des de CCOO PV hem estudiat l’Avantprojecte de llei de mesures fiscals, de gestió administrativa, financera i d’organització de la Generalitat per a 2026 des d’una perspectiva sindical i de drets. Entre altres qüestions, en l’àmbit de la política lingüística vam preparar un conjunt de propostes encaminades a garantir els drets lingüístics de la ciutadania: l’ús normal del valencià en els procediments administratius, en els portals digitals, en les convocatòries públiques, en l’atenció ciutadana, en els contractes, en les subvencions i en els serveis finançats amb diners públics.
No parlàvem de cap capritx. Parlàvem d’un dret. El valencià és llengua pròpia i oficial, i això hauria de tindre conseqüències pràctiques en la vida quotidiana de les persones. Ara bé, quan una norma d’aquesta amplitud es tramita amb presses, sense temps real per a l’anàlisi, sense espai suficient per a la negociació i sense una participació efectiva dels agents socials, és molt difícil no pensar que hi ha una mala fe política. Perquè una cosa és simplificar l’Administració i una altra ben distinta és passar de puntetes per damunt de drets que mereixen més respecte.
El dictamen del Consell Econòmic i Social ha assenyalat amb claredat alguns problemes de procediment: l’ús abusiu de les lleis d’acompanyament, la tramitació urgent, l’escàs marge per a estudiar un expedient molt extens i el risc que la participació ciutadana acabe convertida en un tràmit sense conseqüències. A més, durant el procés previ d'audiència pública es van presentar al·legacions i aportacions que no van ser acceptades. Cap ni una d’aquestes, ni les que es presentaren a títol individual, ni les provinents de col·lectius socials i associacions diverses, ni les de la patronal o dels sindicats. I no sols això, és interessant mencionar que l'informe de l'advocacia de la GVA es va pronunciar en el mateix sentit que el dictamen del CES.
Però a més cal dir que aquesta manera de fer, una vegada més, deixa de costat i oblida la política lingüística. No poden omplir-se la boca dient que són valencians de “la terreta i l’esmorzaret” i pensar que la llengua es manté viva només per anomenar aquests tòpics, ni en els decrets, en els discursos institucionals o en els actes commemoratius. El valencià ha d’estar de portes a fora i de portes a dins de les institucions i les empreses. De portes a fora, en la retolació, en la cartelleria, en els webs, en les xarxes socials, en l’atenció al públic, en la documentació comercial i en la relació amb la clientela. De portes a dins, en la comunicació amb la plantilla, en els plans d’acollida, en la formació interna, en els manuals, en les instruccions de treball i també en la prevenció de riscos laborals.
Ací és on cal posar un poc de trellat si realment vols demostrar que defenses el valencià. En molts centres de treball conviuen persones valencianoparlants, treballadores i treballadors migrants, personal nouvingut, encarregats, caps d’equip i companys amb més experiència. En sectors com la construcció, les tasques agrícoles, el muntatge d’instal·lacions elèctriques, el desplegament de xarxes d’internet, la logística, la indústria o determinats serveis, la llengua també pot ser una ferramenta de seguretat.
En una situació de risc, ningú fa una reflexió filològica abans d’avisar. Davant d’una bastida inestable, un cable en tensió, una màquina en moviment o una caixa que pot esclafar els dits, la reacció espontània pot eixir en la llengua habitual: “Agafa’t, que cauràs!”, “Compte, no xafes aqueixos fils!”, “Et pessigaràs els dits amb el caixó!”. Si una persona treballadora no ha tingut cap contacte amb el valencià en el seu procés d’acollida, formació o integració laboral, podem estar afegint un factor de risc perfectament evitable.
Per això, els plans de normalització lingüística en les empreses no s’han de vore com una qüestió ornamental, identitària o burocràtica. Són també una eina de cohesió sociolaboral, d’igualtat d’oportunitats, d’inclusió de les persones nouvingudes i, en determinats contextos, de prevenció de riscos laborals. Una llengua compartida ajuda a entendre instruccions, advertències, relacions quotidianes i situacions d’emergència. No es tracta d’imposar res, sinó de garantir que ningú quede al marge d’una realitat lingüística present en molts pobles, empreses i sectors productius del País Valencià.
També per això fan falta polítiques públiques concretes. Els premis a l’ús del valencià en el comerç local poden tindre un valor simbòlic i de reconeixement, però no substitueixen línies d’ajuda directes, estables i suficients. Un premi arriba quan la faena ja està feta; una ajuda permet que més empreses, comerços, persones autònomes i centres de treball puguen fer el pas.
I ací arriba la poca vista. El valencià no és només patrimoni cultural: també és teixit econòmic propi i autòcton. Ho és en el sector editorial, en la música, en les arts escèniques, en l’audiovisual, en la indústria cultural, en la formació, en el comerç de proximitat, en el turisme cultural, en les cooperatives, en la comunicació, en els serveis lingüístics i en moltes iniciatives productives arrelades al territori. Cada llibre, cada espectacle, cada campanya, cada projecte audiovisual, cada web, cada aula de formació i cada comerç que incorpora el valencià genera activitat, treball i valor social.
Per això, reduir la política lingüística a una batalla partidista és no veure tres dalt d’un burro. El valencià és dret, cultura, i també economia de proximitat, ocupació qualificada, cohesió territorial i oportunitat de futur. No veure-ho és tindre poca vista. No garantir-ho és tindre poc trellat. I impedir que se’n parle amb temps, negociació i participació real fa pensar que, més que una distracció, hi ha una mala fe que el País Valencià no es pot permetre.
Una llengua es normalitza quan és útil, visible i compartida. I perquè això passe, calen recursos, voluntat política i participació dels agents socials. El valencià en l’empresa és una oportunitat. Qui no ho entén està empobrint el país.