Masteguem la indignació, canalitzem la ràbia i actuem amb determinació

36,3% de població en risc de pobresa al Baix Segura. 33,2% a la Marina Alta. 29,5% a l’Alacantí i al Baix Vinalopó, i 32,3% a la Marina Baixa encapçalen la precària classificació dels territoris del País Valencià amb un percentatge més alt de població en risc de ser pobre.

Per començar, convindria dir que aquest percentatge de població ja és, de facto, pobre, o com se sol dir, treballen tant com poden, i sols arriben a omplir mitja nevera. Gent que depén de jornals baixos, de treballs a temps parcial, que amb penes arriben per pagar el lloguer, en risc de desnonament o que han de triar entre pagar els medicaments o l’habitatge.

Famílies que, en moltes ocasions, se les veuen magres per tirar endavant. En les que els fills no tenen opció d’estudiar i acaben sent carn de canó de treballs, tant o més precaris que els dels seus pares. Gent gran amb pensions mínimes no contributives, i que fan mans i mànigues per arribar al final de cada mes.

Aquestes dades territorialitzades del risc de pobresa al País Valencià, extretes de l’Institut Valencià d’Estadística, podien ser únicament això, xifres. Però són vertaders drames humans. Com sempre, el risc augmenta en estrats de la població més vulnerables; dones, menors, gent gran… i com hem vist —oh, sorpresa!— augmenta notablement en les comarques litorals del sud del país, on la recepta neoliberal del monocultiu turístic de sol i platja no fa sinó que generar les condicions necessàries per a aprofundir en la precarietat i les desigualtats que acaben condicionant la vida de les classes populars. Un model que encareix desorbitadament el preu de l’habitatge; i, ja sabeu quin resultat dona l’operació salaris baixos+pujada del preu del lloguer: Condemna generacional per a la classe treballadora.

Hi ha una evidència, però, que sura per damunt de tot plegat. Les opinions es poden discutir, però les xifres no. Les xifres només es comproven.

És en aquestes xifres publicades per l’IVE (Institut Valencià d’Estadística) on veiem la radiografia quasi exacta de la nostra societat. La classe treballadora percebem el perill en girar la cantonada, mentre veiem també com les polítiques per erosionar la cosa pública copen l’agenda del govern valencià de PP i de Vox.

Alhora, cada dia, veiem a Mazón somrient xulescament des del seu escó amb 230 morts a l'esquena. Recordem als Borbons visitant Paiporta amb un seguici d’extrema dreta, mentre els veïns buscaven els seus desapareguts. Tampoc podem oblidar a Pradas, Rovira, JM Cuenca i tota eixa gentola vomitant mentides a la cara de les 230 famílies que van perdre un tros de la seua vida.

Comprovem, perplexos, com el Consell del PP retira ajudes a entitats en defensa de la llengua i la cultura mentre subvenciona els bous. Ens indignem amb Abascal i Feijóo negant topar preus al lloguer, mentre genuflexionen davant els fons voltor. I assistim indignats al fet que les joventuts de Vox ixen impunes després de quedar-se amb els diners destinats a les víctimes de la DANA.

Fins i tot, assistim a l’espectacle de PP i Vox (i Junts) en contra d’apujar el salari mínim, mentre des dels seus altaveus ens diuen que no treballem prou, que cal que ens esforcem més.

Tot adobat amb els grans altaveus mediàtics inoculant el virus de què si la classe treballadora està fotuda, és culpa seua. Que esforçant-se més, dormint menys i menjant pitjor, al final, tirarem endavant.

Fet i fet, les classes populars assistim torbades a aquest circ boig. Aquesta espiral de toxicitat i mala política que vota cada dia en contra dels nostres interessos, mentre se’ns diu que volen el millor per a nosaltres. Com si el llop, abans de berenar-se les gallines, les acaronara mentre les feia creure que se les menjava per llur bé.

Davant de tot això, només podem prendre un camí. El camí de la revolta. El camí de la indignació i la ràbia de classe que ens faça aixecar-nos del sofà per dir “prou”. El camí d’organitzar-nos políticament, veïnalment, sindicalment, baixar al carrer i participar. Desbordem les sigles i les urnes, però, sobretot els carrers, per fer front de manera col·lectiva a eixe embat que promet en soterrar els anhels de molt més que una generació. A les nostres mans ho tenim.

Estiguem a l’altura.

Domènec Garcia, President d’ERPV.