Els darrers dies hem assistit a un espectacle preocupant en la política valenciana. Mentre les cicatrius del 29 d'octubre continuen obertes en els nostres municipis, el president de la Diputació de València camina pels passadissos del poder amb un sol pensament: “seré el candidat a president de la Generalitat?”. La resposta encara no ha estat verbalitzada, però el seu posicionament estratègic ja està marcat. I mentre això passa, les mentides s'acumulen.
Vicent Mompó ha convertit la incoherència en estratègia. I és que no estem parlant de matisacions de pensament o de canvis de perspectiva, sinó de contradiccions i versions diametralment oposades per conveniència política. I aquesta conveniència té només un nom: la defensa de Mazón per defensar la credibilitat del Partit Popular i lligar-la al seu futur.
I és que, fa pocs dies, Mompó ha deixat caure en un acte molt calculat que “no es descarta” com a candidat a la presidència de la Generalitat. La resposta és típica d'ell: “Hui puc dir que el càrrec més bonico és el d'alcalde de Gavarda i el segon més bonico el de president de la Diputació. A partir d'ací, què passarà, no tinc ni idea.” “No tinc ni idea” ha estat, de fet, una de les frases més pronunciades per Vicent Mompó des del dia 29 d’octubre. Una frase que resumeix tota una estratègia política i que és la porta oberta per al que puga passar amb el seu futur polític. Això sí, sense comprometre’s. Una frase que evidencia que, a dia de hui, Mompó val més pel que calla que pel que conta, i sabem que és un dels testimonis que més podria contar i, per tant, qui més calla.
Recordem els fets: davant la jutgessa instructora de la causa de la DANA, en la seua declaració com a testimoni, Mompó va assegurar que “no sentia” que la consellera Salomé Pradas fora “qui dirigia l’emergència”. Una declaració cautelosa i que protegia l'estratègia de la Generalitat. Era la versió oficial: els tècnics dirigien, Pradas no tenia responsabilitat política i tot era un problema de coordinació. Però fa pocs dies, menys de tres mesos més tard, en una entrevista per a un documental televisiu, el mateix Mompó diu ara exactament el contrari: “La que dirigia l’emergència era ella, no el President”. De sobte, la versió canvia. Pradas passa de ser un simple engranatge administratiu a ser la responsable central de la gestió de la DANA.
Per entendre la gravetat dels canvis de versió, més enllà de les paraules, cal tindre present la importància de Mompó com a testimoni clau en la causa. I és que Mompó va estar el dia 29 d’octubre en el CECOPI des d’abans del seu inici a les 17.00 hores, fet de què ha presumit. La seua figura apareix en totes les imatges captades aquella vesprada, i és una de les dos persones, juntament amb Salomé Pradas, que apareix en els vídeos de l’arribada de Mazón per a explicar al Poc Honorable què havia estat passant allà. Ell hi era i participava de forma activa, com ell mateix ha mantingut en tot moment, però no ha donat cap explicació pública de cap dels detalls que hem anat sabent gràcies a la recerca periodística en forma de vídeos filtrats i telefonades creuades. Els vídeos que va gravar el seu assessor, a dia de hui, continuen sent una incògnita; i les converses d’aquella vesprada amb Mazón, una fantasia literària.
Això ens porta a una pregunta per a ell incòmoda i que encara no ha respost: si estava allà, per què no va fer res? Els testimonis i els documents judicials mostren cada dia que l'estratègia oficial no se sosté, perquè mentre els tècnics demanaven que l’Es-Alert es llançara poc després de les 18.00 hores, mentre els minuts comptaven per a salvar vides i els municipis de l'Horta Sud quedaven desprotegits, Mompó no va exercir el seu pes polític per a accelerar les decisions, més enllà d’aquell “Envieu ja d’una puta volta l’alerta!”. Va estar present en la inacció mentre potser esperaven un vistiplau polític que arribava molt tard i dutxat de casa, quan els tècnics portaven hores demanant aquella ordre.
I ara, mentre Mompó es manté en l’absoluta ambigüitat, la Diputació de València segueix sent un instrument al servei de Mazón. Cada silenci de Mompó, cada declaració contradictòria, cada dia que passa sense aclarir què va passar en el CECOPI la vesprada de la DANA, serveixen per a diluir la responsabilitat del Consell. Una institució històrica al servei dels pobles valencians que ara es troba segrestada i convertida en una plataforma lamentable de legitimació de les mentides de Mazón i el seu Consell. No és casualitat que Mompó haja mantingut silenci sobre la inacció de la Generalitat en la resposta immediata a la DANA, quan s’hauria d’haver plantat per la necessitat d’impulsar plans de reconstrucció més ambiciosos i enfrontar-se a la Generalitat per la seua resposta clarament insuficient. La Diputació no pot ser un instrument de cobertura política i el seu president no pot escollir el camí estratègic de la mentida política, ni posar el seu futur com a candidat per davant de la coherència, la transparència i la dignitat de les institucions públiques.
Mentre continuem exigint veritat i justícia, Mompó ambiciona seguir caminant pels passadissos del poder amb el silenci per bandera. Però els pobles i la gent que ha patit; les famílies de les 229 víctimes que esperen resposta i demanen sense rendir-se la dimissió de Carlos Mazón per negligent, i també que els responsables del govern del PP acaben en presó, mereixen un president de la Diputació que els servisca, no que els utilitze. Les víctimes de la DANA mereixen la veritat, fins i tot quan és incòmoda. I la democràcia valenciana mereix institucions que no siguen segrestades per les ambicions de qui les presideixen. Val més pel que calla que pel que conta, i no pot continuar amagant la veritat del que va viure la vesprada que ho va canviar tot.