Només podem llegir Almela i Vives?

La decisió de la Conselleria d’Educació de censurar els escriptors catalans i balears —deixem-nos d’eufemismes, que es tracta de rabiosa catalanofòbia— és la típica acció de violència simbòlica que tant agrada als règims totalitaris. D’això a la crema de llibres —nazi o estalinista— només hi ha un grau, l’excés de febra que causa un context històric concret —el foc feixista valencià encara és, de moment, una pixarrada de matxo. D’entrada ja dic que aquest acte repressiu dels ultradretans que ens governen —que ni és el primer ni serà l’últim— no em preocupa massa, sobretot perquè la supervivència de la literatura catalana —i de qualsevol literatura— depèn menys dels currículums escolars del que ens pensem. L’important, crec, és que reaccionem ràpid davant els estufits bàrbars amb què ens obsequia la nostra època. I la reacció s’ha produït.

L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Plataforma per la Llengua, Escola Valenciana i, ja dins de l’àmbit acadèmic, l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i els departaments de Filologia Catalana de les universitats valencianes, entre altres, han tocat a sometent i han evidenciat que la Conselleria d’Educació està en les mans d’un rogle de caps de suro. I l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? Sincerament, estic content de la seua reacció. Sí, ha estat una reacció tèbia, poregosa, però ja sabem que l’AVL sempre va de cagueroles, i ara encara més, que l’han deixada en porreta. Deu espantar molt que el president Juanfran Pérez Llorca haja dit que vol acostar l’AVL a Vox, que és com desconnectar la nevera amb el congelador ple de peix. D’altra banda, cal agrair el dictamen de l’AVL en favor de l’accent obert de València —sobretot si tenim en compte que el llop menja en el corral de casa—, perquè més d’un ase ha bramat com la tonyina. Fixem-nos en com ha piulat de seguida el periquito de la gramàtica valenciana, el president de la Dipu don Vicente Mompó, l’estultícia del qual augmenta setmana a setmana (pobre don Vicente, quin paperot li estan fent fer els ressentits que li escriuen els pamflets parafilològics, les cartes als Reis i els tuits de més d’un paràgraf).

Però tornem a la literatura. En comptes de lamentar-nos tant perquè prohibeixen Mercè Rodoreda o Ramon Llull (aquests dies, pocs han anat més enllà d’esmentar aquests dos noms per a representar la literatura catalana), potser hauríem d’aprofitar l’ocasió per a reivindicar una educació literària respectuosa no tant amb la tradició pròpia —que sí, que és clar que sí— com amb la bona literatura universal. Si posseïm excel·lents traduccions al català dels millors escriptors de tots els temps, ¿per què no introduïm en els plans d’estudi Faulkner, Mann, Balzac, Stendhal, Proust, Kafka...? Més encara, per què no practiquem una mica la literatura comparada? Oferim a la nostra joventut —que no és tan imbècil com alguns diuen— lectures més estimulants. Per exemple, podríem comparar el realisme del teatre de Josep M. Benet i Jornet amb el de Harold Pinter, o la concepció del temps de la poesia de Francesc Parcerisas amb la de T. S. Eliot, o el món imaginari de Manuel Baixauli amb els d’Italo Calvino o Umberto Eco, o la potència estilística de Carles Fenollosa amb la de James Joyce... Hi ha milers de combinacions i connexions literàries entre la nostra tradició i la universal. Pensem-les, treballem-les. Estic convençut que els i les alumnes agrairan aquest joc d’espills en què allò que és de casa es converteix en riquesa del món, i viceversa.

Ja he dit que, per a la supervivència de la nostra literatura, no són tan decisives les vileses dels energúmens que ens governen. En definitiva, molts dels joves que llegeixen Rodoreda o Llull als instituts ho fan per obligació, com qui aprèn de memòria la taula periòdica per a l’examen de química i l’endemà se n’oblida. La veritable invisibilització de la nostra literatura —i de la nostra llengua— no té lloc a l’escola, sinó en la mateixa societat: en els mitjans de comunicació —en els diaris, en les televisions—, en els espais socials més concorreguts, en els discursos culturals i polítics hegemònics. Hi ha massa individus i col·lectius fora de les aules que ens volen casolans, folklòrics, rancis, menors. Per a molts dels que toquen poder —polítics, acadèmics, professors, periodistes, intel·lectuals varis...—, els nostres fills i filles, com a lectors en valencià, no han de passar d’Enric Valor o de Vicent Andrés Estellés. En temporada de cols, volen que tan sols mengem cols; i en la de mandarines, mandarines. Enguany és l’Any Francesc Almela i Vives. De segur que algú, de dins i de fora dels instituts o de les acadèmies, ho aprofitarà per a empapussar-nos: “Ara cantem amb veu sincera, / plena de fe, la garrofera...”.