Perquè ens responguen “bon dia”

Som testimonis, de vegades poc avisats o assabentats, d’un gran canvi social i demogràfic. Els nínxols d’activitat que els autòctons deixen lliures, son omplerts per tota mena d’immigrants. Arriben i arribaran. Uns amb grans facilitats com els sud-americans que venen a la “madre patria” (i creuen que això és un avantatge). Altres com els romanesos perquè son ciutadans de la UE i tenen llibertat de circulació. I altres encara, de tot arreu, a la brava, legals o il·legals. Quan un corrent és impetuós, això no importa. Supera tots els obstacles...

És molt important adonar-nos que això -les migracions- és una realitat, i que ja podem manifestar reserves o perplexitats, que no s’aturarà.

 La natalitat al nostre país és baixa, i és un fenomen típic de societats industrials que ja no tenen necessitat de les famílies extenses (hi ha la Seguretat Social). A més funciona mal que bé un mecanisme d’ascens social: els fills dels autòctons (i també, en molts casos, d’immigrats recents) estudien -és el resultat (benvingut, no cal dir-ho) de tindre Instituts de Segon Ensenyament fins en poblacions de 10.000 habitants- i son infermeres, mestres, professors, fisioterapeutes, o bé treballen al sistema financer o son funcionaris, i així successivament. Alguns fins i tot es situen en sectors d’alta tecnologia i valor afegit. I son investigadors, enginyers, economistes, O bé creen la seua empresa o administren els pisos de la família reconvertits en apartaments turístics. Uns altres, encara, emigren a països europeus avançats en cerca de remuneracions adequades i bones condicions de treball. Gran Bretanya demana infermeres, Alemanya conductors d’autobús. Amb salaris de 2500 euros en amunt...

¿Qui es quedarà a Morella, posem per cas, després d’haver estudiat a l’Institut? Se’ls obre un gran ventall de possibilitats professionals que no trobaran al poble. Marxen a Barcelona (sobretot), a Castelló, València o Anglaterra... I en canvi hi arriba gent forastera disposada a fer treballs elementals o subalterns modestament pagats. Un procés fonamental que reestructura el País...

Ja va passar als anys seixanta del segle XX. Els valencians de la Ribera o de la Safor emigraven a França, Alemanya i Suïssa. I temps enrere la gent d’Alacant que emigrava a Algèria o a Amèrica... No volien fer d’obrers per quatre xavos a la incipient indústria del País. En canvi, els immigrants manxecs, andalusos, etc., venien a doll. Substitució de poblacions. En un moment donat hi havia una línia estable d’autobusos entre Gandia i París.

A hores d’ara trobem fins als darrers pobles del rerepaís -i no diguem ja a les zones de forta activitat turística com la Marina Alta i Baixa, o Alacant!- tota mena d’immigrants que, per exemple, atenen bars i restaurants, alhora que conformen un paisatge humà i de relacions que també ens defineix. I que son fonamentals en tantes altres ocupacions. Però han arribat a un País, que no sabien que existia. Xinesos, pakistanesos, búlgars, romanesos, llatino-americans, africans, magrebins... La tendència dels autòctons és a no carregar-los massa, prou desgràcia tenen, i a parlar-los en la llengua oficial de l’Estat, el castellà o espanyol, amb moltes majúscules. Però fan bé? Fem bé? No!

Perquè això ens difumina, ens fa invisibles, ens desdibuixa. Ja no podrem dir “bon dia” i que ens responguen “bon dia”, que era segons Josep Pla, i quanta raó tenia, la situació en la qual podíem dir que estàvem al nostre país. Demanar un tallat en un bar qualsevol, és una aventura...

Hi ha dret a això? No. Categòricament, no. No passaria a qualsevol país normal. No passa a Flandes, no passa als cantons de Suïssa, no passa als Estats Units o Alemanya. Només passa ací, on una opressió nacional secular ara dissimulada –“sin que se note el cuidado”- continua més vigent que mai. Ara han subcontractat la feina. I dir aquestes coses no és cap dèria “identitària”, res més lluny.. No cal ser “identitaris”, cosa més aviat penosa, només gent normal i corrent, europeus amb un cert sentit de la dignitat individual i col·lectiva.

Això que passa als Països Catalans -a Catalunya, les Illes i el País Valencià- no passa en cap país europeu segur de si mateix. Ni tan sols a Frísia o les Illes Feroë. La nostra situació és un altre dels dèficits d’Europa. O ens garanteix la pervivència com a poble que té una gran llengua, tradició i cultura d’ençà del segle XI o anirem malament. Els autòctons mostraran -fins i tot per vies foraviades- el seu malestar, i Europa s’empobrirà. Espanya? Espanya també, però sembla que l’afer espanyol és més aviat un altre: rematar la feina dels liberals del XIX, del general Miguel Primo de Rivera i de l generalíssim Franco, però guardant les aparences. Subcontractant, per exemple.

Però els subcontractats no tenen cap culpa. I sobretot -alerta!- han vingut ací per quedar-se. Els seus fills i nets seran ja autòctons... Per tant, menys laments pel que podria ser i no fou, menys evocacions de solucions miraculoses com la mítica Independència, i més feina pràctica i concreta de reversió de situacions inacceptables.

Campanyes per no canviar de llengua, cursets subvencionats i obligatoris de llengua per a treballar de cara al públic, retolacions totes en valencià/català, cartes dels bars i restaurants en la nostra llengua, megafonia en valencià, extensió de la consciència i l’orgull de ser una de les cultures antigues d’Europa dipositària d’una gran tradició, que no vol desaparèixer. Res de planys, acció efectiva, concertada i ben argumentada. Tot això, a més, troba empara en el marc legal constitucional i estatutari vigent. Aprofitem-ho. I també en tota mena de convenis internacionals en defensa de les llengües anomenades minoritàries.

I ara que ho pense: minoritàries? Aneu a qualsevol poble de l’interior valencià o català o de Mallorca i voreu que no és el cas, tot i els menyscaptes. Però ara, a més, hem pres consciència. I s’ha de demostrar.