Hi ha dues maneres —absolutament ideològiques— d’anul·lar un escriptor. La més radical és matar-lo o empresonar-lo. És el pa de cada dia en els règims totalitaris o poc democràtics, com ara, a tall d’exemple, Rússia, Bielorússia, Turquia, els països de l’Orient Mitjà o la Xina. Si s’elimina físicament l’escriptor, cal procurar que no deixe cap rastre moral que puga tornar-se en contra dels assassins. Pensem en Salman Rushdie que, des de la fàtua que en 1989 Khomeini va proclamar contra ell amb motiu d’Els versos satànics, s’ha convertit en un símbol de la llibertat de l’artista. Una llum que quasi s’apaga quan, l’agost del 2022, un fonamentalista islàmic el va cosir a ganivetades i li va deixar unes seqüeles físiques esfereïdores. D’aquesta traumàtica experiència, Rushdie n’ha fet un llibre bellíssim, Knife (Jonathan Cape, ed.), un testimoni contra el fanatisme i l’ortodòxia —“art challenges orthodoxy”, diu— i en favor d’una cultura de la tolerància que desarma èticament els seus enemics.
La segona manera de neutralitzar un escriptor és simbòlica però no menys efectiva: és la que té lloc no per mitjà de violència sinó per ostracisme. Aquest ostracisme no funciona a la manera antiga, de la Grècia clàssica, sinó posant en marxa unes estructures culturals —polítiques i socials— en què l’escriptor és invisibilitzat sense eixir de la ciutat i sense protagonisme. Un exemple d’això —un exemple que no agrada que els el recorden a certs factòtums culturals del País Valencià— és el dels escriptors valencians en llengua catalana, als quals la majoria de la premsa valenciana sistemàticament els barra les portes per raó de llengua —excepcions honorables a banda. Aquesta manera de “matar” un escriptor té una variant estúpida: quan qui silencia l’escriptor és un agent que pertany, més o menys, al seu camp ideològic, un agent que no accepta la crítica o autocrítica d’aquest escriptor i que, per arraconar-lo, aprofita el poder social i mediàtic que va en contra d’ell mateix. Pensem en el xativí Toni Cucarella.
Si algú no sap que Toni Cucarella és un dels millors novel·listes de la literatura catalana actual només ha de llegir Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts o Heretaràs la terra. Després d’anys de silenci, Cucarella ha tornat amb una altra novel·la imprescindible, Qui de casa se’n va (Amsterdam), amb la qual ha obtingut el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians —un premi, per cert, de què no es fa ressò la premsa valenciana, tan provinciana i tan pendent dels aires culturals de Madrid. Encara que no tots ho diuen en veu alta, Toni Cucarella és ben valorat dins el gremi literari —llegiu l’interessantíssim reportatge que en el mes de febrer Lourdes Toledo li va fer per a aquest diari.
Ara bé, Cucarella té un “defecte” que pocs li perdonen: expressa sense embuts la seua ideologia —que nacionalment i socialment és, diguem-ne, de “línia dura”; per a mi de “línia digna”—, si cal contra els qui estan en la pròpia òrbita ideològica. Això ha provocat que li giren la cara, que l’insulten en les xarxes socials o que fins i tot coneguts valencianistes el menyspreen —hi ha dirigents valencianistes que l’han bloquejat en el compte de X. Cucarella, a més, no s’amaga de dir que fa anys que no vota, i això encara produeix més urticària entre els cercles progressistes. Els arguments de Cucarella per a no votar són incontestables: l’incompliment reincident del programa electoral per part dels partits progressistes que han governat i governen. Cucarella —que no es guanya la vida com a escriptor sinó com a carter— ja n’està tip —com bona part de les classes populars— de sentir-se desemparat per aquells que l’haurien de defensar. Jo —que encara vote perquè tinc por cerval de la ultradreta— em guardaré molt de donar cap lliçó d’ètica a Cucarella, i més encara de titllar-lo de “fill de puta” pel fet de no votar —en les eleccions autonòmiques passades hi hagué qui va recórrer a aquest insult. Encara diré més: si els treballadors de la cultura que no som funcionaris —artistes, periodistes, traductors, correctors lingüístics, maquetistes, il·lustradors...— sospesàrem bé com ens ha tractat la legislació laboral espanyola —tant durant els governs de dreta com d’esquerra— ja faria anys que no votaríem.
En Knife Salman Rushdie diu que, com a escriptor, només li queda l’amor i el treball per a fer menys inhòspit aquest món. Davant els totalitarismes, Rushdie fa una defensa acèrrima de l’art: “I would answer violence with art”. I, amb la fermesa anímica i moral que li dona haver estat mitja vida amenaçat de mort, afirma açò: “the powerful may own the present, but writers own the future”. Molts consideraran que és una declaració ingènua. Però la perspectiva històrica, de cultura de fons, que contenen les paraules de Rushdie hauria de fer pensar a tots aquells que volen Toni Cucarella mut i a la gàbia. “Qui de casa se’n va, a casa torna”, fa la dita. Però, com demostra la novel·la Qui de casa se’n va, a vegades, quan tornem a casa, tot hi ha canviat. El dia que alguns s’adonen que els bons escriptors com Toni Cucarella són la “casa”, potser la intempèrie ja ens haurà congelat.