Cada 26 de desembre, mentre Catalunya, les Illes Balears i altres territoris de parla catalana celebren Sant Esteve com a segon dia de Nadal, al País Valencià aquesta jornada passa desapercebuda, dissolta en la rutina laboral i en un silenci institucional que contrasta amb la vitalitat amb què es viu en altres llocs. És un dia que, per a molts valencians i valencianes, no té cap significat especial més enllà de ser una data situada entre Nadal i Cap d’Any. Però aquesta absència no és natural ni inevitable. És el resultat d’un procés històric i polític que ha anat esborrant del nostre calendari col·lectiu una tradició que, durant segles, va formar part de la manera de viure les festes en bona part del domini lingüístic. I és precisament per això que cal preguntar-se per què no celebrem Sant Esteve com a festa oficial, què ens impedeix reconéixer aquest dia com a part del nostre patrimoni cultural compartit i quines implicacions té aquesta absència en la nostra identitat col·lectiva.
La figura de Sant Esteve, considerat el primer màrtir del cristianisme, ha estat tradicionalment vinculada a la continuació de les festivitats nadalenques. En molts indrets de parla catalana, el 26 de desembre és sinònim de retrobament familiar, de dinars amb la part de la família que no s’ha vist el dia anterior, de converses llargues i de manteniment d’un ambient festiu que va més enllà del consum o de les compres postnadal. És un dia que respira calma, que convida a la pausa, que permet allargar el caliu del Nadal i donar espai a les trobades que no caben en un sol dia. És, en definitiva, una manera de celebrar la vida en comunitat, de reforçar els vincles familiars i de mantenir viva una tradició que ha travessat segles i que continua tenint sentit en un món cada vegada més accelerat.
Al País Valencià, però, aquesta tradició ha quedat esborrada del calendari oficial. No perquè no existira, no perquè no tinguera sentit, no perquè no formara part del nostre bagatge cultural. La seua desaparició respon més aviat a un procés llarg i complex de desconnexió institucional, de pèrdua de referents compartits i d’un cert desarrelament cultural que ha afectat moltes altres tradicions pròpies. Durant dècades, les institucions valencianes han tendit a desvincular-se de les pràctiques culturals que ens connecten amb la resta de territoris de parla catalana, sovint per motius polítics, ideològics o identitaris. Aquesta desconnexió ha tingut conseqüències profundes: ha invisibilitzat elements del nostre patrimoni, ha fragmentat la memòria col·lectiva i ha generat la sensació que determinades tradicions no són nostres, quan en realitat formen part de la nostra història i de la nostra manera de viure.
Per entendre aquesta pèrdua, cal situar-la en un context més ampli. El País Valencià ha viscut, al llarg del segle XX, processos intensos de redefinició identitària, sovint marcats per tensions entre models culturals diferents. La dictadura franquista va imposar una uniformització cultural que va afectar profundament les tradicions locals, les llengües minoritzades i les formes de vida comunitàries. Moltes festes, costums i rituals van ser arraconats, transformats o directament prohibides. En aquest context, la celebració de Sant Esteve va perdre visibilitat i va deixar de formar part del calendari oficial. Però la desaparició no va ser només conseqüència de la repressió. També va influir la voluntat, en determinats sectors polítics i socials, de desvincular el País Valencià de la resta de territoris de parla catalana, promovent una identitat diferenciada que sovint es construïa a partir de la negació de les connexions històriques i culturals.
Reivindicar Sant Esteve com a segon dia de Nadal no és només una qüestió de calendari. És una afirmació de pertinença, de reconeixement i de dignitat cultural. És dir, amb serenitat però amb fermesa, que el País Valencià forma part d’un espai cultural compartit, que les nostres arrels són profundes i que no cal renunciar a allò que ens és propi per encaixar en models uniformadors. És una manera de recordar que la cultura no és un conjunt d’elements estàtics, sinó un organisme viu que es transforma, que s’adapta, que es resignifica, però que necessita ser reconegut i cuidat per no desaparèixer.
La celebració de Sant Esteve ens connecta amb una manera de viure les festes que posa l’accent en la família extensa, en la pausa, en la continuïtat. En un món cada vegada més accelerat, on el temps lliure es converteix en un bé escàs i on les relacions humanes sovint es veuen condicionades per les presses, recuperar el valor d’un dia com aquest és també una forma de resistència. Sant Esteve és un espai per respirar, per gaudir, per compartir sense pressa. És un dia que permet allargar el Nadal més enllà del consum, que dona cabuda a les trobades que no caben en un sol dia i que manté viva la tradició de compartir taula, records i afectes. És un recordatori que les festes no són només rituals individuals, sinó moments col·lectius que reforcen la cohesió social i que donen sentit a la comunitat.
A més, Sant Esteve té un valor simbòlic que va més enllà de la religió. És un dia que parla de comunitat, de continuïtat, de memòria. És un recordatori que les festes no són només rituals individuals, sinó moments col·lectius que reforcen la cohesió social. En aquest sentit, recuperar Sant Esteve al País Valencià seria també una manera de reivindicar un model de vida més humà, més pausat, més connectat amb les persones que estimem. Seria una invitació a repensar la manera com vivim les festes, com gestionem el temps, com construïm relacions i com entenem la comunitat.
La reivindicació de Sant Esteve com a festa oficial al País Valencià té també una dimensió política i cultural important. No es tracta de copiar ni d’imposar, sinó de recuperar allò que ens ha estat arrabassat o invisibilitzat. Moltes famílies valencianes ja celebren Sant Esteve de manera informal, amb dinars, retrobaments i activitats familiars. El que falta és el reconeixement institucional, la voluntat política de donar valor a allò que ja forma part del nostre teixit social. Fer de Sant Esteve un dia festiu seria un gest de respecte cap a la nostra identitat, una aposta per la diversitat cultural i una manera de reforçar els vincles entre els territoris de parla catalana. Seria reconéixer que formem part d’un espai compartit, amb vincles històrics, lingüístics i socials que van més enllà de les fronteres administratives. Seria afirmar que la nostra cultura té dret a existir amb plenitud, que no cal renunciar a les nostres tradicions per encaixar en models uniformadors.
Aquesta reivindicació s’inscriu en un debat més ampli sobre el calendari festiu valencià. Durant anys, el País Valencià ha mantingut un calendari que combina festes locals, autonòmiques i estatals, però que sovint ha deixat de banda elements propis de la nostra cultura. Recuperar Sant Esteve seria un pas més en la direcció de construir un calendari que reflectisca millor la nostra identitat, que done espai a les nostres tradicions i que reconega la diversitat interna del nostre territori. Seria una manera de dir que la cultura valenciana és rica, diversa i plena de matisos, i que mereix ser reconeguda i celebrada en tota la seua complexitat.
Però la reivindicació de Sant Esteve no és només una qüestió de memòria o de tradició. També és una oportunitat per repensar el model de societat que volem construir. En un moment en què les relacions humanes es veuen sovint condicionades per la precarietat laboral, per la manca de temps i per la pressió constant de la productivitat, reivindicar un dia de pausa, de retrobament i de comunitat és també una manera de reivindicar un model de vida més humà. És una manera de dir que el temps compartit té valor, que les relacions familiars i comunitàries són importants, que la vida no pot reduir-se a treballar i consumir.
Sant Esteve és, en aquest sentit, una invitació a repensar el ritme de la vida. És un recordatori que les festes no són només moments de consum, sinó espais de trobada, de memòria, de celebració. És una oportunitat per recuperar una manera de viure que posa l’accent en les persones, en les relacions, en la comunitat. I és també una manera de reivindicar la importància de la cultura com a espai de resistència, com a eina per construir identitat, com a forma de donar sentit a la vida col·lectiva.
Reivindicar Sant Esteve com a segon dia de Nadal al País Valencià és, en definitiva, un gest de dignitat cultural. És afirmar que la nostra identitat és rica, diversa i plena de matisos. És reconéixer que formem part d’un espai cultural compartit que ha generat tradicions, llengua, música, gastronomia i formes de vida que mereixen ser preservades i celebrades. És dir que no volem un calendari imposat, sinó un calendari que ens represente, que ens parle, que ens connecte amb allò que som. Sant Esteve és una oportunitat per recuperar un tros de la nostra memòria col·lectiva, per reforçar els vincles familiars i comunitaris, i per reivindicar la nostra cultura amb orgull i serenitat. És una invitació a celebrar amb plenitud, a reconéixer-nos en les nostres tradicions i a construir un futur en què la diversitat siga un valor i no un obstacle.