La segona vegada com a farsa

Cal ser precisos amb les citacions. Una de molt coneguda, invocada i a bastament deformada és la que fa dir a Marx que la història no es repeteix. Segur que no. O si es repeteix, no de la mateixa manera... Però el que va dir Marx exactament a l’escrit El divuit Brumari de Louis Bonaparte  (publicat per primera vegada el 1852 a la revista  Die Revolution dirigida pel seu gran amic -a qui va dedicar El Capital- Joseph Weidemayer, que apareixia a Nova York) és: “Hegel observa en algun lloc que tots els grans esdeveniments històrics i personalitats de significació universal es fan presents per dir-ho així dues vegades. Es va oblidar d’afegir-hi: la primera vegada com a tragèdia, la segona com a farsa.” (“Hegel bemerkt irgendwo...”, etc.).

És a dir: la història no es repeteix. I si ho fa, serà com una cosa molt diferent: la distància tan gran que hi ha entre una tragèdia i una farsa. (Al·ludia, és clar, a la diferència entre Napoleó Bonaparte i l’aspirant a hereu Lluís Napoleó, amb mig segle de distància, a França). La primera vegada és terrible, la segona una repetició en to menor. Podria passar una cosa semblant avui? Un temps en què sovintegen les evocacions dels anys 20 i 30 del segle XX per tal de traçar paral·lels amb la situació present? L’historiador Julián Casanova -un dels millors historiadors actuals- diu que troba molts “memes” d’aquell temps reciclats avui. El populisme (que derivà a feixisme), la voluntat d’exclusió, l’autoritarisme, la delimitació entre ‘nosaltres’ i ‘ells’, la por al futur, l’adhesió a fórmules salvadores falses, l’aversió al pluralisme humà, el senyalament de “traïdors”, l’erosió de la democràcia, l’autoengany... tot això, elements del passat, torna.

Crec que és un dels grans temes del present. ¿Es pot repetir una cosa semblant a la deriva dels anys vint i sobretot del anys trenta a Europa, que dugué al feixisme i al nazisme (i al franquisme)? Anem a pams.

La victòria electoral al Land de Sachsen-Anhalt de l’extrema dreta d’AfD (Alternativa per Alemanya) ens ha impactat, no ho podem negar. I més que ho farà. La vacuna contra el nazisme no ha funcionat, almenys en aquesta regió d’Alemanya, i a l’Est en general, amb escassa cultura democràtica. Els elements compartits amb el rerefons völkisch (de difícil traducció) del nacional-socialisme -un ampli moviment para-polític que impregnava la cultura alemanya- són inequívocs. Völkisch? El poble (Volk), la nació, nosaltres (enfront d’ells)... Victimisme, retracció al nucli nacional, tancament, exclusió, proscripció dels suposats aliens o estrangers, discriminació dels no-alemanys (no aris) en multitud de qüestions, etc. Potser estava lligat a un nacionalisme tardà i extremadament romàntic com l’alemany, a la humiliació del Tractat de Versalles, o altres factors, però això en realitat ja no importa... 

El que ha passat a Sachsen-Anhalt és extrem, però forma part d’una deriva. Una cosa inimaginable, terrorífica, en una Alemanya i una Europa que havien après les lliçons del “mai més”. Mai més feixisme, mai més guerra, mai més les pre-condicions que hi dugueren, mai més Auschwitz.... Es posa en qüestió -i ens interpel·la- la primacia dels drets universals, dels drets humans, del pluralisme humà inherent, dels drets de ciutadania. De la ciutadania com a principi bàsic i determinant, més enllà del llinatge o l’ascendència. El canceller Merz fins i tot ha evocat el perill d’una “neteja ètnica”... Alemanya i Europa en xoc. I els que no, simpatitzants o bé irresponsables.

El que es planteja avui per aquestes forces populistes d’extrema dreta -com Vox o Aliança Catalana ací a prop- és molt semblant a la deriva que culminà en el feixisme i el nazisme. No és tan explícit i brutal, tan obert, perquè no es donen les condicions. Perquè la situació és una altra. Tant que ni uniformes, ni marxes de torxes, ni esvàstiques, ni tabals, ni caps carismàtics estentoris, ni -potser encara- paramilitars. ¿Enganyen les formes i anècdotes com els lideratges femenins o la condició de la dirigent d’AfD, lesbiana casada amb una dona de Sari Lanka, amb dos xiquets adoptats, que viuen a Suïssa? No, de cap manera. Això, al contrari, la legitima. L’apropa al món d’avui. Sense oblidar que el mateix Hitler era un outsider absolut: sense títols acadèmics en un país de culte als títols, artista marginal, un tipus llop solitari que convivia amb la neboda i després amb una jove Eva Braun amb la qual no es va casar fins el darrer dia abans de suïcidar-se al búnker. Això sí, defensava els valors tradicionals de l’ordre, la família i la propietat.

En general l’estat del món fa preveure moviments de plaques tectòniques. I això -relacionat amb la deriva populista d’extrema dreta- ens ha de posar en alerta. Un canvi en els eixos de l’economia mundial, que han traslladat la potència industrial a Àsia i especialment a la Xina. Un canvi radical en l’ordre geopolític. S’ha acabat la treva de relativa calma de la guerra freda. Ara es redefineixen els espais i esferes d’influència. Estats Units ja no és una potència sensata: està dirigida per una camarilla irresponsable, per bé que probablement té un programa darrere. Proliferen els estats dirigits per líders autoritaris amb tirada bel·licista, que no se n’amaguen. L’escalfament global promourà canvis i desplaçaments de població. El desnivell demogràfic i econòmic Nord-Sud pressiona... La globalització descompensada ha posat en escac regions senceres del Nord: hi ha molts perdedors (reals o en expectatives) de la globalització. La desindustrialització d’Occident promoguda pel capital financer, especulatiu i rendista, ha estat una fatalitat. El ressentiment s’acumula. La Unió Europea trontolla. I més que ho farà si l’extrema dreta es fa amb alguns dels grans estats que la conformen. Perquè a més els populismes d’extrema dreta són el cavall de Troia de l’aventurisme insensat dels qui ara manen a Washington.

Conclusió. La citació de Marx era un comentari ocurrent i enginyós, no -de cap manera- l’enunciació d’una llei històrica. I tanmateix tenia contingut, matèria per a la reflexió. La història no es repeteix, i si es repeteix mai de la mateixa manera. La primera fou una tragèdia. La segona, ara mateix, serà  una farsa? No ho veig clar: podria ser una tragèdia de grans proporcions. Malgrat Hegel, malgrat Marx, i malgrat els millors desitjos. Però no cal ser tan pessimistes: encara no han dit la seua, ni s’han mobilitzat com cal, els milions -molts milions- de demòcrates de tots colors i gent de bona voluntat d’Europa i Amèrica que van assumint uns canvis que distorsionen les nostres vides i les dels nostres fills, que caldrà reconduir. Perquè aviat caldrà fer un pas avant. Com en altres moments clau de la història...