Arturo Gradolí, autor de 'Tecnoabsolutisme global': “No estem davant '1984', d'Orwell, sinó més aviat davant 'Un món feliç', d'Huxley”

Arturo Gradolí ha construït una mirada poc habitual sobre la revolució tecnològica: doctor en Estudis Històrics i Socials de la Ciència i de la Comunicació Científica, la seua formació combina informàtica, filosofia, història de la ciència i ciència política. En Tecnoabsolutisme global estudia com les grans plataformes tecnològiques i la concentració de poder poden acabar erosionant la democràcia i modelant el nostre propi sentit comú. Davant d’aquest escenari, reivindica un tecnohumanisme que permeta aprofitar les possibilitats de la tecnologia sense convertir-la en el poder que governe les nostres vides. La Unió Europea i la seua capacitat reguladora són l’única esperança, planteja.

Què està descrivint exactament quan parla de tecnoabsolutisme global i quins senyals li fan pensar que ja estem entrant en aquest model?

El tecnoabsolutisme global és un model polític, tecnològic, econòmic i també moral caracteritzat per una alta concentració del poder en poques mans, especialment en centres de poder econòmic i tecnològic que acumulen capital i poder en els ecosistemes digitals. Quan parlem d’ecosistemes digitals parlem d’algoritmes, big data, processos d’intel·ligència artificial i infraestructures, tant terrestres com fins i tot satel·litàries. En aquest moment hi ha centres de poder que estan intentant imposar una espècie de nou règim polític o de tecnocràcia.

Ara bé, encara no està plenament constituït. El tecnoabsolutisme descriu un model que està en gestació. El meu interés és estudiar-lo abans que arribe al seu ple desenvolupament, perquè ja podem identificar idees, narratives, centres de poder i tendències, però encara no existeix un orde polític o econòmic consolidat. El tecnoabsolutisme no ha nascut del no-res. Té una matriu ideològica que combina quatre elements principals: l’autoritarisme postdemocràtic, el llibertarisme econòmic, l’individualisme radical i una confiança quasi messiànica en la tecnologia, especialment en la intel·ligència artificial, per a gestionar i organitzar la societat. No estem davant d’un 1984, d’Orwell, sinó més aviat davant d’Un món feliç, de Huxley.

Vosté sosté que el tecnoabsolutisme no necessita acabar amb la democràcia, sinó que en té prou de fer-la irrellevant. Com pot ocórrer això sense que desapareguen les eleccions, els parlaments o els governs?

No es tracta d’impedir que la gent vote. Al contrari: es tracta que la gent vote i que una majoria done suport als qui defenen determinades idees. No estem parlant dels autoritarismes clàssics del segle XX, en els quals hi havia una coacció imposada per a evitar que la gent votara i mantindre el control sobre la societat. Ací el mecanisme és diferent. Des del meu punt de vista, les decisions importants, les decisions essencials, poden acabar estant en una espècie de sistema absolut, però distribuït. En els segles XVII i XVIII existia el poder absolut del rei. Ara aquest poder pot estar distribuït entre diferents centres de poder tecnològic i econòmic.

Les plataformes, els algoritmes i la intel·ligència artificial poden decidir no sols quina informació veiem, sinó també entre quines opcions podem triar. Qui està dissenyant aquest menú d’idees i quines conseqüències pot tindre per a la nostra llibertat?

No crec que hi haja una o dos persones que estiguen decidint-ho tot. El que hi ha són determinades idees i narratives que estan en el sistema i que circulen a través dels ecosistemes digitals. A partir d’aquestes narratives, les persones poden adquirir una determinada direcció mental i actuar en conseqüència. Per això parle de la importància de les narratives i del que denomine tecnohumanisme intel·ligent.

Vosté parla d’una dimensió metapolítica que consisteix a canviar prèviament els marcs mentals des dels quals interpretem la realitat. Fins a quin punt les xarxes socials o la intel·ligència artificial estan aconseguint que determinades idees polítiques passen de ser marginals a semblar normals, fins i tot a convertir-se en sentit comú?

Els ecosistemes digitals tenen poder. No són únicament tecnologia, sinó que tenen capacitat de poder. La metapolítica consisteix precisament a transformar o crear els marcs mentals de les persones respecte a determinades idees. No és una cosa que haja inventat jo. És un concepte que ve de fa molt de temps i que va començar a tindre una importància especial des dels anys setanta i huitanta. A través dels ecosistemes digitals, de les xarxes socials o fins i tot del comerç digital, es pot anar retallant el menú del qual tenim disponible. Imaginem que entrem en una botiga i només trobem determinats productes. Tenim això, això i això, però no allò. En el cas de les idees pot ocórrer una cosa semblant: tenim determinades idees disponibles per a pensar i per a triar, mentre altres queden fora. Si a través de la metapolítica s’intenta aconseguir precisament això, que allò que tenim disponible per a triar ens dirigisca cap a l’ideal tecnoabsolutista, estem davant d’un canvi profund dels marcs mentals.

Vosté relaciona el tecnoabsolutisme amb l’autoritarisme, l’ultranacionalisme i l’ultraconservadorisme. Quina relació existeix entre aquests corrents i la confiança quasi messiànica que la tecnologia pot organitzar millor la societat que les institucions democràtiques?

Una de les coses que pretén el tecnoabsolutisme és precisament fer irrellevant la democràcia. Si un determinat grup aconsegueix que les seues idees siguen defensades per una part suficient de la població, pot arribar al poder a través dels mecanismes democràtics. Ací entra la metapolítica, que actua sobre el que jo anomene “camps metapolítics”. Un d’aquests camps pot ser, per exemple, l’ultranacionalisme; un altre pot ser la família. Si aconsegueixen crear determinats camps mentals i, per tant, un imaginari de futur, poden no sols conéixer el que pensem, sinó influir sobre els nostres patrons de pensament i actuació. Al final, tot això pot evolucionar fins al vot. I aquest vot pot ser favorable a grups que defenen aquestes idees. Hi ha coincidències entre grups de l’extrema dreta en l’autoritarisme, encara que no necessàriament coincideixen en tots els altres elements, com l’ultraliberalisme econòmic.

Si bona part de les infraestructures que condicionen la informació, l'economia i la comunicació estan en mans d'actors globals, quina capacitat els queda als estats i a institucions com la Unió Europea per a posar límits?

Per a mi, la Unió Europea és la gran esperança. El tecnoabsolutisme està creixent als Estats Units. La Xina és un cas diferent perquè allí estem parlant d'una dictadura i no existeix el mateix problema respecte a la democràcia. Europa té la possibilitat d'eixir d'aquests grans blocs de pensament polític, econòmic, tecnològic i moral. Tenim els nostres propis valors. L'article 2 del Tractat de la Unió Europea és fonamental: els drets humans, la dignitat, la llibertat i la igualtat. La diversitat també és molt important. Europa té una responsabilitat històrica. Podem continuar sent europeus i mantindre el nostre marc ètic, moral i legislatiu o podem accelerar en una altra direcció davant dels Estats Units o la Xina. Dic que som europeus i tenim els nostres propis valors. També crec que existeix una narrativa segons la qual Europa està en decadència. Però no sé per què hi ha tanta gent d'altres països que vol vindre a Europa si estem en decadència. Des de la perspectiva del tecnoabsolutisme, que Europa siga una democràcia i que crega en els drets humans pot ser precisament interpretat com una decadència.

I arribem al ciutadà. Si el poder pot influir en el marc des del qual pensem i fins i tot en la decisió política de votar, com pot una persona distingir entre una decisió pròpia i una decisió condicionada per l'ecosistema tecnològic en el qual viu?

Ací entrem ja en la psicologia, i a mi m'interessa especialment la psicologia social. És una qüestió molt filosòfica: com prenem les decisions? Les prenem de manera conscient o primer les pren l'inconscient i després la consciència es limita a ratificar-les i justificar-les? Jo soc d'aquesta opinió, encara que no soc determinista. Perquè si tot fora determinat per l'inconscient, no existiria la llibertat.

Estic parlant de la llibertat de consciència, no de la llibertat social. I aquesta és una qüestió que encara no tinc completament clara, perquè tinc molts dubtes. El que sí que crec és que, des del punt de vista de la psicologia social, el que acaba guanyant són les ments i els imaginaris. No cal convéncer tota una col·lectivitat. Si en un estat vota el 80% de la població, per exemple, n'hi ha prou amb aconseguir una part suficient d'aquests vots per a assolir el poder. I ací poden intervindre diferents operadors que porten determinades narratives. Estem parlant dels mitjans de comunicació, que transmeten narratives; de les universitats; de les plataformes socials i de tot l'ecosistema digital. S'està produint, d'alguna manera, una espècie d'antiil·lustració enfront de la Il·lustració clàssica, una “Il·lustració fosca” que s'està intentant instal·lar als Estats Units i de la qual existeixen evidències.

Per què parla de tecnoabsolutisme enfront de conceptes com tecnofeudalisme o tecnofeixisme?

Ara mateix parlem de tecnofeudalisme, en el sentit que planteja Varoufakis, i també de tecnofeixisme. El tecnofeudalisme posa l'accent en la dimensió econòmica: la concentració de la riquesa, el control de les infraestructures per part de les grans plataformes i l'anomenada renda del núvol. El tecnofeixisme, en canvi, posa el focus en una dimensió política més coercitiva: vigilància, control i coacció, en una mena d'escenari de 1984.

El tecnoabsolutisme integra aquestes dos dimensions en un marc més ampli. No es pregunta únicament qui posseeix els recursos, siguen econòmics o coercitius, sinó també com es construeixen els marcs mentals des dels quals interpretem la realitat. Una de les formes de fer que la democràcia resulte irrellevant és precisament promoure i reforçar determinats imaginaris fins a convertir-los en sentit comú.

En aquest sentit, tecnofeudalisme, tecnofeixisme i tecnoabsolutisme no són conceptes necessàriament contraposats. Cadascun posa el focus en una dimensió diferent. A mi m'interessa especialment com construïm els imaginaris, quins futurs possibles representen i com alguns dels seus elements acaben incorporant-se al sentit comú, fins al punt que ja no necessitem preguntar-nos per ells perquè semblen evidents. Per exemple, un imaginari conservador pot representar legítimament un futur basat en l'orde, la tradició, la família i la jerarquia. Un imaginari progressista pot posar l'accent en la igualtat, la diversitat, els drets socials o més intervenció pública. És aquest procés de construcció dels imaginaris el que m'interessa especialment.

Ja que ha citat Huxley, quin seria hui l'equivalent al Soma, aquesta droga que utilitzaven a Un món feliç per a mantindre la població alienada?

Podrien ser les xarxes socials, encara que aquestes són sobretot elements per a fer circular informació i narratives. El Soma seria més prompte la sensació de benestar i satisfacció que fa que deixem de percebre els problemes com a problemes. I això pot aplicar-se fins i tot a l'àmbit laboral. Estem entrant en un ecosistema en el qual la intel·ligència artificial pot provocar una important desocupació tecnològica. Ja vaig tractar aquesta qüestió en un llibre de 2017 i crec que és prou evident que podria produir-se una situació d'aquest tipus, fins i tot amb taxes de desocupació pròximes al 30%.

Una desocupació provocada per la tecnologia?

Sí. I crec que cal separar una cosa de l'altra. La tecnologia també té avantatges. Un és que podríem disposar de més temps per a nosaltres: per a estudiar, estar amb els amics, parlar, ajudar els altres o desenvolupar altres activitats. Però això planteja una qüestió fonamental: com es distribueix aquest benefici. Estem parlant de renda bàsica universal i de justícia social. I ací rau precisament una de les grans diferències amb el tecnoabsolutisme. Alguns autors plantegen un escenari en el qual es pot produir una desocupació enorme, del 30% o fins i tot del 40%, a conseqüència del desenvolupament tecnològic, i consideren que hem d'estar preparats per a això. Jo plantege una altra via: començar a desenvolupar de veres un tecnohumanisme intel·ligent, que ens permeta aprofitar aquest temps que la tecnologia pot alliberar per a millorar les nostres vides.