Un codi QR i quatre paràgrafs per a explicar qui és el genocida nazi soterrat a Carcaixent

La tomba de Vjekoslav Luburić és la primera que un pot veure en entrar al cementeri de Carcaixent. Sobre aquesta, en el moment d’escriure aquestes línies, hi ha quatre ciris d’origen alemany, un d’aquests amb la inscripció “du lebst in unseren herzen (sempre en els nostres cors)”. A la làpida, escrit en serbocroat, es llig: “Ací descansa en pau Vjekoslav Luburić, general de les Forces Armades de Croàcia. 6 - III - 1913 Ljubuški. 20 - IV - 1969 Carcaixent”.

El panteó podria ser un més del cementeri, si no fora per un detall. Al seu costat, hi ha dos pals amb sengles codis QR, dos fulls discrets que acompanyen la sepultura. Si algú s’interessa per veure què hi ha, el codi porta a un arxiu de l’Ajuntament de Carcaixent que, en només quatre paràgrafs, resumeix la història d’un dels genocides amagats pel franquisme a Espanya.

Luburić va ser el responsable del camp de presoners de Jasenovac durant la Segona Guerra Mundial, on van ser assassinades centenars de milers de persones entre serbis, jueus, gitanos i croats dissidents. El general pertanyia als “ústaixes” —“rebels” en serbocroat—, seguidors del dictador Ante Pavelić que van governar Croàcia i Bòsnia i Hercegovina des de l’abril de 1941 fins al maig de 1945 sota la protecció de Hitler i Mussolini, fins que les tropes de Tito i l’Exèrcit Roig els van desallotjar del poder. Com Pavelić, que reposa en un cementeri de Madrid, Luburić va ser acollit pel règim franquista.

En la documentació, la història de “Maks el carnisser” es resumeix escaridament. S’hi indica la seua data i lloc de naixement —que consten a la làpida—, la data de la seua mort i que va ser responsable del camp de presoners, com també l’acollida a Espanya per part del règim. Poc més per a donar per complides les obligacions de l’Estat espanyol en matèria de memòria democràtica.

El croat va ser conegut a la Ribera Alta com “don Vicent” o “el polaco”. Va arribar amb un nom fals —Vicent Pérez García— després de la guerra i va viure quasi vint anys al bressol de la taronja valenciana, on va muntar una impremta, fins que va ser assassinat presumptament per un agent de la Iugoslàvia de Tito, Ilija Stanić. Va tindre quatre fills que van anar a l’escola municipal i, com qualsevol veí, va fer uns quants amics. El periodista valencià Francesc Bayarri va aconseguir localitzar Stanić el 2003 a Sarajevo, quan el crim ja havia prescrit, en una trobada que reflecteix en el seu llibre Cita a Sarajevo (Austrohongaresa de Vapors, Premi dels Escriptors Valencians 2007 i amb una edició ampliada el 2019).

La tomba de Luburić és des de fa dècades un lloc de peregrinació per a neonazis. La Llei de memòria democràtica la va incloure en el seu catàleg de vestigis i va obligar a retirar l’escut i altres honors que figuraven a la sepultura, a més d’instal·lar panells informatius. El Govern va ordenar a l’abril, en l’aniversari de l’assassinat, que es retirara l’escut del règim ústaixa i s’hi afegira informació.

Durant el Govern del Botànic, la Conselleria va tractar d’exhumar les restes; fins i tot es va plantejar contactar amb l’ambaixada de Croàcia perquè se’n fera càrrec. L’Ajuntament de Carcaixent ha tractat de desmantellar el mausoleu en diverses ocasions i de contactar amb la família —té un fill que viu a Nàquera— per si volgueren traslladar-lo a un lloc familiar, sense èxit. Segons l’exalcalde, Luburić va tindre una vida discreta com a “don Vicent” al poble. La llei valenciana de memòria democràtica, vigent en aquell moment, no preveia una exhumació forçosa per al seu cas concret —ni havia participat en la Guerra Civil ni en les represàlies posteriors—, per la qual cosa, sense autorització familiar, no es poden moure les restes.