El genocida nazi que el franquisme va amagar a Carcaixent amb una identitat falsa va desfilar en les festes de Moros i Cristians i les Falles
Les recents pel·lícules sobre el cervell de l’Holocaust, Adolf Eichmann, i el metge nazi Josef Mengele descriuen la vida dels dos genocides fugits d’Alemanya després de la derrota en la Segona Guerra Mundial com a fugitius, solitaris i amb una psicosi extrema per la persecució dels aliats. Tots dos van utilitzar una identitat falsa i es van amagar en llocs remots de l’Argentina i el Brasil per a no ser descoberts.
En el cas de Maks Luburic, conegut com el carnisser per la seua actuació com a dirigent del camp de concentració de Jasenovac, que va estar en funcionament entre 1941 i 1945 i en el qual es van aplicar polítiques genocides, arribant a ser assassinades entre 56.000 i 97.000 persones —serbis, jueus, romanís i comunistes, entre altres—, la seua vida a Carcaixent (València), sota el paraigua del franquisme, va ser molt més relaxada. I pública.
Luburic va assumir a Espanya la identitat falsa de Vicente Pérez García, va regentar una impremta, va editar una revista i fins i tot es va permetre el luxe de participar públicament en algunes de les festes valencianes més simbòliques i arrelades. Les Falles i els Moros i Cristians, on, a més, va participar activament i es va deixar fotografiar per als llibres de festes. Va ser nomenat faller d’honor a Carcaixent i va desfilar en dues comparses de Bocairent.
El periodista valencià Francesc Bayarri va contar en la seua magistral obra Cita a Sarajevo —reeditada amb noves dades per Austrohongaresa de Vapors el 2019— la vida del personatge i del seu assassí, el ciutadà iugoslau Ilija Stanić, a qui va entrevistar. Stanić treballava a la impremta de Vicente Pérez i, malgrat que sempre s’ha afirmat que va ser un agent enviat per Tito, Bayarri té els seus dubtes i considera que la mort del genocida el 1969 podria haver tingut un altre mòbil o que l’assassí fora captat pels iugoslaus després d’entrar a treballar amb Luburic.
El que sí que ha quedat clar, per l’abundant documentació existent, és que el carnisser va tindre a Espanya una vida d’heroi de guerra. “En un principi va estar molt amagat, però amb el temps se'n deixava veure més. Estava protegit per la Guàrdia Civil dels pobles que visitava i rebia honors en aquests”, explica Bayarri. En el cas de Carcaixent, la falla José Antonio el va nomenar faller d’honor i li va permetre desfilar amb les autoritats darrere de la fallera major, com es pot observar en la foto que es va publicar en el llibret faller.
“Luburic acudia a València a la coneguda tertúlia Monterrey o anava a altres municipis convidat. A vegades li entrava la psicosi perquè eixia en la premsa que havien atrapat un nazi i prenia més precaucions, però va arribar a firmar algunes vegades amb el seu nom real i fotografia”, explica el periodista, qui recorda que el règim també el va finançar i li va donar la identitat falsa perquè es poguera moure sense problemes.
Antoni Soler, un veí de Bocairent aficionat a la història, ha seguit els passos de Luburic pel seu municipi. “Luburic va conéixer un carnisser de Benigànim, que era fester a Bocairent i el va convidar a les festes de Moros i Cristians de 1960”, explica. L’antic general nazi va ser convidat a desfilar en la comparsa dels Españoletos i va quedar tan impressionat per la festa que va escriure en el llibre de festes de l’any 1961 i es va apuntar a la comparsa de Suavos. En els seus dies al municipi de la Vall d’Albaida va estar acompanyat pels veïns més afectes al règim i va ser passejat com una estrela pel municipi.
El text que va escriure per al llibre de festes n'hi ha per a sucar-hi pa i desprén una certa ironia sobre el futur que li esperava si el caçaven els aliats. “I al final venç Santiago Apóstol, vencen els bons com en les pel·lícules de l’Oest, els cristians s’apoderen del castell, i l’enemic el porten a la casa del capità i no al camp de concentració ni a judici de ‘criminals de guerra’. L’única conseqüència és que, alguna vegada, al presoner l’omplin de licor moro, que ni al cap de tres dies s’assabenta que és ell qui ha perdut la guerra”, relata Vicente Pérez, que firma com a “General Drinjanin”, en honor al riu Drina, que separa Bòsnia i Hercegovina de Sèrbia i que, al seu torn, marca la separació entre catòlics —croats—, musulmans —bosnians— i ortodoxos —serbis—.
El militar nazi, a més, afig a la seua firma en el llibre fester la frase en croat “Zapovjednik Hrvatskog Narodnog Odpora”, que significa comandant de la Resistència Nacional Croata, una organització política i nacionalista croata vinculada al moviment ustaixa i a sectors d’extrema dreta de la diàspora croata, activa especialment després de la Segona Guerra Mundial. Molta discreció no mantenia, poc abans que algú haguera volgut trobar-lo.
Les restes de Luburic continuen soterrades a Carcaixent, en un panteó situat pràcticament a l’entrada del cementeri i que la seua família va adquirir per 99 anys. La Llei de memòria històrica va obligar a retirar de la tomba els símbols ústaixes, entre aquests un escut que va emparar el genocidi dels nazis a Croàcia entre 1941 i 1945.