“Jo soc, gràcies a Déu, criminal de guerra”: les cartes del cap dels camps de concentració croats assassinat a Carcaixent fa 50 anys

El periodista i escriptor Francesc Bayarri (Almàssera, 1961) va rebre una telefonada després de la publicació de la primera edició del seu llibre Cita a Sarajevo (Austrohongaresa, 2019). Les capses de l’arxiu personal del protagonista del llibre, un criminal de guerra croat refugiat a la localitat valenciana de Carcaixent i assassinat misteriosament el 1969, quedaven a la seua disposició. Va ser així que Bayarri, un veterà de la premsa valenciana, va accedir a milers de cartes, telegrames i xecs del responsable principal dels camps de concentració de la Croàcia pronazi.

Fa mig segle, el 20 d’abril de 1969, un dels pitjors criminals de la Segona Guerra Mundial refugiat en l’Espanya franquista, va morir assassinat a les mans del seu jove ajudant Ilija Stanic, que va fugir tranquil·lament en un taxi i va aconseguir arribar a la Iugoslàvia comunista del mariscal Tito. Era Stanic un espia? Potser un agent doble? O va ser un ajustament de comptes entre l’exili croat? L’escriptor valencià va localitzar a Sarajevo, durant l’estiu del 2003, l’enigmàtic personatge a la manera antiga: buscant en les pàgines grogues (una preciosa eina per a la investigació periodística). Interpol va buscar durant dècades, sense molt d’èxit, l’assassí del general.

Quan el periodista el va localitzar, el crim ja havia prescrit. De fet, Stanic va viatjar de tornada al país d’on havia fugit després d’haver assassinat el general per al rodatge d’un documental basat en el llibre (Televisió Espanyola també va dedicar un Informe Semanal al cas). Les versions de l’assassí, a vegades contradictòries i inversemblants, impedeixen establir de manera definitiva el mòbil del crim.

Després de l’enigmàtic assassinat, el general croat va ser enterrat al cementeri de Carcaixent, un municipi valencià de la comarca de la Ribera Alta. “En aquell moment –explica l’escriptor– s’estén la por en el cercle de Luburic i es decideix guardar l’arxiu en un lloc segur”. “Se l’emporta Ángel Ortuño, un franquista de la primera època de València i fundador de Fuerza Nueva, i el guarda en unes dependències del seu xalet a Picassent”. Una vegada mort el custodi de l’arxiu, “el xalet queda abandonat i, finalment, una persona determinada, que no puc anomenar, l’agafa i el rescata”.

La majoria de les cartes estaven escrites en serbocroat i Bayarri es va centrar en les poques missives i telegrames en castellà. “He reconstruït com funcionava l’organització, que tenia ajudes directes del Govern franquista des de València i des de Madrid”, explica el periodista en la Fira del Llibre de València. Amb aquest material, ha ampliat i reeditat la seua investigació en l’editorial familiar que gestiona la filla, la Companyia Austrohongaresa de Vapors.

Una de les cartes més significatives és la que envia el general croat al coronel en cap del Terç 34 de la Guàrdia Civil de València, Ildefonso Martínez, en què Luburic es descriu clarament: “Jo soc, gràcies a Déu, criminal de guerra número u per a Tito i per a qualsevol comunista”.

L’autodenominat criminal de guerra croat es relacionava durant l’exili en l’Espanya franquista amb ministres, governadors civils, comandants de la Guàrdia Civil, militars, policies de la Brigada Político-Social i la Hermandad Nacional de la Divisió Blava, entre altres elements del règim. “Tinc agendes de Luburic, on hi ha les adreces i els telèfons de persones que estan per tot Europa; algunes d’aquestes persones eren ministres de Franco, però altres persones no se sap qui són”, explica l’escriptor.

Què se n’ha fet, d’aquest arxiu tan valuós i inexplorat? Bayarri va intentar, sense èxit, que les milers de cartes foren traduïdes i investigades per especialistes. Lamentablement, cap de les institucions temptejades a Espanya s’ha mostrat interessada en el que és, probablement, un dels arxius privats més amplis d’un criminal de la Segona Guerra Mundial.