LLEGIR EN CASTELLÀ
Marine Tondelier (Bois-Bernard, 1986), la líder dels Verds francesos, està de visita a València, convidada per Compromís, per a conéixer de primera mà les zones afectades per la catastròfica DANA del 29 d’octubre passat, incloent-hi la reserva natural del llac de l’Albufera. En aquesta entrevista amb elDiario.es, Tondelier sosté que l’“imperdonable és la incompetència política d’haver-se pres les coses amb tanta lleugeresa”.
Com creu que afecta el negacionisme climàtic la gestió de catàstrofes com la DANA?
Desafortunadament, el negacionisme climàtic existeix i està molt expandit entre els homes i les dones polítics. En general, com més a la dreta, més està expandit. No dic que siga perdonable, però desafortunadament és corrent. El que és imperdonable és la incompetència política d’haver-se pres les coses amb tanta lleugeresa i això és una errada política grossa, que cal admetre, reconéixer i cal saber demanar perdó en política. Pel que els companys locals m’han explicat, crec que és molt xocant. Caldrà assumir les conseqüències. Quan m’assabente que, hui dia, prenen regularment decisions que portaran a posar els valencians en la mateixa situació, crec que és completament incomprensible, perquè vol dir que no aprenem dels nostres errors i que les mateixes causes suposaran les mateixes conseqüències. És una fatalitat.
Com analitza el fenomen de la DANA des de la perspectiva francesa?
Vinc d’una província del nord de França en què va haver-hi grans inundacions fa un any i mig; no va haver-hi morts, perquè és un lloc pla i poc poblat, però totes les collites es van fer malbé, va ser un moment molt dur. La gent demana ara que els expropien, saben que cada 20 anys passarà i demanen a l’Estat que els expropien, perquè, si volen anar-se’n, no podran vendre sa casa i volen declarar aquesta zona inhabitable. Em va xocar molt veure gent que no era gens ecologista; un home que clarament no havia votat els ecologistes en la vida em va dir: “Ja està, soc un refugiat climàtic”. S’havia topat amb aquesta situació pensant que mai l’afectaria. Per a molta gent, el canvi climàtic és llunyà en el temps i en l’espai, però està ara i ací. Cal tindre el valor de mirar aquesta realitat de cara i prendre les bones decisions.
Són inevitables?
Les inundacions no són simplement fenòmens naturals; deteste l’expressió catàstrofe natural. Perquè hi ha fortes precipitacions cada any a València, però també és una conseqüència de la gestió del territori. Cal tindre el valor de dir-se que, durant segles, hem tingut una societat del drenatge, calia assecar els marenys per a cultivar, canalitzar per al transport, desviar a vegades rius per a construir o artificialitzar per a fer supermercats, magatzems d’Amazon o aparcaments. Són decisions successives de l’home que fan que hui dia l’aigua, quan cau, sabem quines conseqüències produeix.
Tots els científics ho diuen, no s’escolta els científics i és un consens científic inèdit en la història del món. Ara que se n’ha parlat bastant, cal actuar i protegir la gent. A França hi ha molt de debat sobre la seguretat, però sempre és sobre una mena de seguretat, els homicidis, la violència, contra el que cal lluitar, però els polítics parlen molt d’això i mai de tota la resta de la seguretat, la qualitat del que mengem, del que respirem i del que bevem, la nostra protecció davant els esdeveniments climàtics que s’intensificaran i que verdaderament, ho repetisc, demanen valor.
Creu que seria concebible a França una actitud d’opacitat com la que ha mostrat el president Carlos Mazón i la resta dels responsables d’articular la resposta a la catàstrofe?
Pense que, si no tingueren res a retraure’s, sabríem fa temps on estaven. El fet que no ho sapiem mostra que hi ha un problema i una inconfortabilitat i pense que la paraula es queda curta. La nostra faena com a polítics és fer que emergisca la veritat. Cadascú pot comprendre que, estadísticament, passen aquesta mena de catàstrofes, però la gent té dret a la veritat i a la transparència, si no fem això, no creem condicions perquè no passe més, no es trauen les lliçons correctes.
Com ha vist la resposta posterior a la DANA?
La resposta política, pel que percep, és que els grans supermercats han sigut reconstruïts de seguida i molt ràpidament, són llocs de molts diners i molt resilients. Per contra, els petits comerciants pense que alguns no reobriran mai, és el treball d’una vida que s’esfuma. Encara que tingueren una edat pròxima a la jubilació, no s’ha pogut transmetre el comerç. És una part de la seua identitat que s’ha d’abandonar, és molt dur. Els grans se salven sempre, la nostra faena de polítics és ajudar els més menuts, siguen comerciants o veïns. És verdaderament la nostra faena com a polítics. El capitalisme s’apanya sense polítics. Tinc la impressió que no s’han posat tots els mitjans damunt la taula per a assegurar al màxim la gent que més ho necessitava. Pense que molts s’han pogut sentir abandonats.
Considera perillós el negacionisme climàtic de l’extrema dreta?
Són populistes i demagogs que han decidit només fixar-se en ells, com si foren més forts que el canvi climàtic o l’enfonsament de la diversitat: no em concerneix, no és un problema, estic per damunt d’això. No és veritat. És un poc el mite de Prometeu, es veu que no va acabar bé. Pense que vivim un moment extremadament descoratjador quan s’és ecologista i se sap tot això, encara que no pense que hi haja una elit ecologista i els altres. Crec que l’ésser humà, en el fons, tenim tots una part d’ecologia en nosaltres, és una cosa molt documentada per la neurociència. És una cosa tan brutal, i tan enorme com a risc, inevitable que el cervell humà no està equipat per a aprehendre un risc així.
Què propicia aquesta vinculació entre l’extrema dreta i el negacionisme climàtic?
Basculen en el negacionisme climàtic i en l’ecoescepticisme, l’emprenyament, les fàbriques dels dubtes o l’ecoansietat. Totes aquestes reaccions són, així i tot, el fruit d’una presa de consciència. Cadascú l’expressa de maneres diferents, però pense que, en el fons, cadascú de nosaltres sap què ens passa. N’hi ha alguns que han decidit allargar la festa fins a la fi del món, diuen: “Mentre puguem, agafem els jets privats i els superiots”. En general, és gent amb molts diners, però els guanyen sobretot a costa del medi ambient, explotant els recursos, però també els homes, les dones i els xiquets. Tots els diners que obtenen fa d’ells els principals contribuents al canvi climàtic.
Hi ha una estadística d’Oxfam, la directora general de la qual és l’exministra dels Verds Cécile Duflot, que reflecteix que, si tenim un balanç anual d’una mena de quota del que cada ésser humà podria gastar com a empremta de carbó, si es divideix entre tota la humanitat, el 50% dels més pobres d’aquest planeta ho usen en tres anys, a pesar que és un balanç anual. L’1% més ric ho gasten en 10 dies. El 10 de gener de 2025 ja havien esgotat la seua quota. Bernard Arnault, el milionari francés d’*LVMH, només en dues hores i quart havia esgotat la seua quota anual.
Com aprofita l’extrema dreta aquesta desigualtat climàtica?
Cal dir-ho: la justícia social i la justícia mediambiental cal posar-les en el mateix lloc com a societat. L’extrema dreta s’alimenta de tot això, arreplega la ira, la capitalitza electoralment sense aportar cap solució a més de les gesticulacions. Pense que la polèmica que organitza Trump cada dia ho fa perquè no debatem del fons, perquè, de fet, tots estem atrapats en aquesta tempesta en què cada dia cal comentar una nova imbecil·litat i coses que superen l’enteniment. Pense que és un mètode com en el tenis, que envies la pilota al fons de la pista i corres sense parar, sense possibilitat de construir el nostre joc.
Quin paper tenen formacions com Els Verds en aquest context?
El nostre deure és organitzar-nos millor. Hi ha una internacional feixista organitzant-se, amb molts mitjans i poder. Abans existia el moviment altermundialista, molt estructurat i organitzat. Hui dia, veig que és més complicat. En Els Verds, tenim una xarxa internacional molt organitzada a escala europea amb el Partit Verd Europeu, som una de les famílies que més treballem de manera integrada a escala mundial. Pense que cal accentuar encara més això, perquè hui hi ha una piconadora en marxa, han comprat els mitjans i el poder i, en part, la fàbrica de l’opinió. Els nostres somriures, les nostres bones idees i el suport dels científics no seran prou.